Ignasi Riera, ahir, i Sebastião Salgado, hui, s'han mort. I algun conegut més encara —com ara un antic treballador de les Corts, Ovidi—. Taske comentava fa uns dies quina sensació deus tindre quan veus que amics i coneguts van abandonant-te d'eixa manera i vas quedant-te sense coetanis, sobretot si són amics. S'havia mort l'amiga de sa mare. I Takse pensava si sa mare no deu estar traguent cómpters i pensant «ara em toca a mi»...
Em sap mal relacionar-ho, però pensant en això, fa uns dies vaig vore Emèrit Bono assentat en un dels bancs que hi han passant l'església de Sant Joan del Mercat per davant de la Llonja de la Seda, a Valéncia —a força de vore-ho amb accent agut, pot ser que mos se'n vaja l'autoodi de parlar com parlem—. Fea temps que no el vea. També és de l'any coranta, com l'Ignasi Riera.
Vaja, mentres ho pugam contar... Però ¿a qui? O ¿amb qui?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada