Comprove que vaig llegir bé el diccionari d'àrab culte modern de Julio Cortés i la peça de roba que li va plantificar l'emir de Qatar a Messi en un gest més per a la vergonyosa història d'eixe mundial —i d'este món— era el bixt (en àrab, بشت), tal com vaig llegir dilluns passat (la versió بشتة és una variant egípcia).
Em passa pel cap que quan no hi havia criteris de transcripció de l'àrab al valencià-català, mos podíem queixar d'això i d'haver de recórrer a les transcripcions en altres llengües, però fa dècades que en tenim i no sé per què els mitjans audiovisuals i la premsa no en fan, que és com un tic d'eixos que tenen alguns humoristes (com ara en l'Està Passant) de recórrer al castellà per a fer la gràcia o imitar un personatge internacional.
Amb tot, he trobat qui n'ha dit «túnica», «toga», «capa», que també són opcions més encertades que recórrer al bisht de la transcripció a l'anglés o al castellà. Tal com passa en tants casos de la normativa i de la percepció sobre el valor de la llengua, el problema és que tenim costim de recórrer més a la casuística que a les regles o els criteris. La casuística és interminable, i revisar, esmenar i aplicar els criteris és un recurs ben adequat per a orientar-se dins dels propis recursos i per a millorar i ampliar les possibilitats d'ús del valencià-català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada