La consciència lingüística dels valencians —un llibre d'Adrià Martí-Badia (2020), centrat en el període 1854-1906— és un títol que em sona com si fora familiar, com si fora molt recurrent en la història de la llengua, en la sociolingüística, en els interrogants que de tant en tant mos posem sobre mosatros mateixos... No ho deu ser tant, però sí que és un títol que em degué marcar, aquell Consciència idiomàtica i nacional dels valencians d'Antoni Ferrando (1980), llegit d'aquella manera que llegim quan tenim vint anys, amb devoció i sense referents suficients, amb ganes de veritats sòlides. Alguna cosa volíem creure aleshores. Més tard la cosa es fa difuminant, tinc més la sensació que els valencians devem tindre consciència d'alguna cosa, però em pareix que la consciència de ser valencians equival més aviat a la consciència que no s'és res si... es pretén ser massa, com ara ser poble, nació, estat, eixes abstraccions tan pomposes.
Deixem-ho en consciència que tot això són imaginacions massa carregoses comparat amb la possibilitat de convertir-ho en representació, imatgeria, provessó, mascletaes, foc si convé... Consciència de fer festa. El turisme convida a pagar eixe preu, supose.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada