Les institucions acadèmiques que regulen la normativa lingüística solen estar formades per persones que, pel que es veu, estan molt influïdes pel solatge juridicoadministratiu que institucionalitza eixes entitats, i solen entendre la llengua com si esta fora, en primer lloc, per definició i originàriament, un text escrit. En conseqüència, solen preocupar-se principalment de constatar en els mitjans escrits l'«existència» dels trets o paraules que han d'atendre i difondre com a matèria que cal normativitzar.
Fent això, és fàcil d'entendre que acaben dedicant-se a la casuïstica, a l'enumeració detallista, pitjor encara, en lloc d'intentar aconseguir una perspectiva regular i sistemàtica dels trets lingüístics —que són els que conformen la llengua—, acaben fragmentant trets sistemàtics i analitzant-los com si foren inconnexos, els convertixen en soroll o els pengen etiquetes com «vulgar», familiar o «col·loquial», els repartixen entre els cabassos que sempre n'hi ha per a les irregularitats o, molt sovint també, van als cubell dels errors. Aleshores és una llàstima, perquè desconsideren no tant la llengua com la societat que haurien d'atendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada