Mos volien convençuts que no es podien fer polítiques diferents de les receptes neoretrògrades, que no calia que mos calfàrem el cap buscant alternatives perquè «ells» ho decidien tot, tot i que en realitat «ells» dien que no governaven ni decidien les polítiques generals, que calia votar els partits «institucionals» o «de govern», que no es poden aplicar els programes i els mítings a les decisions que cal adoptar en la gestió política diària... I no, tot això és relativament cert, però també és relativament fals. ¿Què hi ha de cert? Que sí, que això era la realitat a què mos volien sotmesos. ¿Què hi ha de fals? Que tot això siguen veritats inamovibles, que ni tan sols siguen veritats més enllà de la temença fervorosa que hi tingam.
Entre l'escó europeu de Compromís, la flama que ha encés el Podem de Pablo Iglesias i la condemna a Blasco Castany i la seua colla d'aprofitats de les políques públiques, ara sembla que només cal que Ponce Guardiola dimitixca per conduir havent begut més alcohol del que està permés i, llavors, podrem tornar a fer un petit pas en la recuperació de l'ètica en la política. I en la vida, que la vida és essencialment, una de les les conseqüències de la política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada