«...poetes de la nit que fan que parlen les parets a la València de Blanquita i Estellés...» canten els de La Gossa Sorda. I per pura casualitat puc interpretar qui era eixa Blanquita, una anciana aparició andalusa d'edat interminable que passejava vestida com un albaet amb un roll de paper del vàter penjat xarrant amb qui fóra i fiblant qualsevol gest forçat, vergonyós o hostil. Ja fa anys que va morir, i també Estellés, que si la coneixia ho deu haver deixat rimat en els seus versos.
Ja fa anys d'això i no li vaig fer versos aleshores, però podria ser que me s'apareguera en una foto el dia que repasse els negatius d'aquells anys boirosos.
M'ha impressionat per precisa aquesta descripció la de Blanquita. Em feia un cert pànic... Jo era adolescent i, aleshores, tot era forçat, vergonyós i hostil... De res no em servia ser també lectora que descobria Estellés...
ResponEliminaJo ja era postadolescent, però també em fea no sé què topar amb ella. T'agraïxc el comentari i el record compartit.
ResponElimina