Tinc quimera que la importància de la reforma constitucional que s'han tret de la màniga els dos partits amb més diputats en el congrés dels diputats espanyol (psoe, pp) és inversament proporcional a la velocitat i el posat emfàtic i responsable amb què l'han imposat sense diàleg ni participació ciutadana. És evident que eixa qualitat política i econòmica real és la raó que els ha impulsat a acordar eixa reforma, ja que fa trenta anys que la constitució espanyola té mancances molt més importants i conegudes, però això no es toca.
En un sentit semblant va la cosa de la sentència del tribunal superior català sobre la vehiculació del castelllà en l'ensenyament. Tal com diu Albert Branchadell (El País, 07.09.2011):
Quant a la resta, és important que no mos deixem dur pel rebombori i que llegim amb calma la sentència del tsjc i la sentència del Tribunal Suprem que pretén que s'execute. El Tribunal Suprem deixa en suspens «quina ha de ser la proporció en què s'incorpore el castellà com a llengua vehicular al sistema d'ensenyament en Catalunya». Si la Generalitat estimara que l'objectiu de normalització lingüística encara no s'ha aconseguit, «caldria atorgar al català un tractament diferenciat sobre el castellà en una proporció raonable». Per tant, i contra el que sostenen fonts interessades, el Suprem ni dicta la fi de la immersió ni imposa que el castellà siga llengua vehicular del 50 % de les matèries.
I com que sembla que sempre estigam en el mateix punt, cal tindre en compte això, que només ho sembla, ja que tot i que diumenge passat va morir Joan Fuster, era Fuster i Gimpera, no Fuster i Ortells, que era cinc anys més jove i que només mos va durar fins a la setantena. No sé si té cap relació el fet que el pintor va crear, segons diu el diari, «l'estrambotisme». També tinc quimera que això li haguera fet gràcia al de Sueca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada