No era mallorquí, no, era català l'expressió «T'estimo» que una seguidora de Rafael Nadal duia en una pancarta «Vamos Rafa». Eixe era el petit embolic dialectal —entre estimo i estim— que es feren Xavier Díaz, Arseni Pérez i Tomás Carbonell en Teledeporte el dia que Murray li va guanyar la partida a Nadal en Toronto (14.08.2010).
El món del llenguatge és encara un misteri, però el de les llengües ja no té secrets sinó que té etiquetes; tot el misteri residix a saber-la posar «correctament». Eixa correcció, però, no és realment
lingüística, en el sentit disciplinari del terme, sinó política. A pesar d'això, els aficionats i professionals que fem de tècnics lingüístics mos arribem a pensar que treballem en l'àmbit del llenguatge quan només estem conreant la nostra petita parceŀla de poder. I pareix que ens hi va l'autoestima, pel que arribe a llegir sobre la llengua que els tècnics solsim per als catalanoparlants del País Valencià.
En això s'esdevé una mica com amb la repugnància que diuen que provoca la barreja d'esport i política. Ho diuen alguns quan la fan els que no tenen legitimació i protecció estatals per a exaltar-se patrioterament. Als valencians això, certament, mos passa bastant de tarús i per això em va estranyar vore una senyera amb blau —és a dir, valenciana— quan li van posar la medalla de bronze a Merxe Peris Minguet... Sí, també hi havia seguidors que ho escrivien aixina, Merxe. ¿És possible que la massa crítica per a tindre una certa convicció coŀlectiva estiga creixent? No ho crec gens, pel que fa a una convicció valenciana, tot i que tenint en compte a què es dedica la personalitat coŀlectiva identificada amb Gürtel, Brugal, Fabra, Camps (els dos, Francisco i Gerardo), Costa, Martínez (Milagrosa), Betoret, Bigotes, Correa..., podria ser bo que férem un pensament algun dia. Com solem dir per ací, l'endemà de la vespra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada