En un estudi fet per Soledad Fox Maura, historiadora i especialista en la guerra civil espanyola, titulat: El arte de la censura: cine y doblaje bajo el franquismo, s'establix la tradició arraigada en Espanya de fer del cinema un instrument de castellanització homogènia i cita un dels ideòlegs del doblatge espanyol d'aleshores, Emilio Frey, treta d'un llibre escrit per Alejandro Ávila, La censura del dobaje cinematográfico. Per al règim no valien les llengües estrangeres, però tampoc el doblatge fet fora d'Espanya: «És el nostre més gran interés que tots eixos milions d'éssers reben la influència de Nord-amèrica, a través del nostre purificat i incomparable idioma, exempt dels modismes i peculiaritats pròpies de cada un dels països de parla hispana».John J. Healey, «El problema más grave del cine español», El País, 02.08.2010.
A més d'això, l'article fa una observació curiosa: les veus del cinema espanyol són una part del problema del poc èxit d'eixe cinema. Curiós.
«El pueblo español tiene unas cualidades maravillosas: humor, generosidad, paciencia y una nobleza innata.»
ResponEliminaLlàstima d'observador, és l'única cosa que se m'acut, per bé que la cita censora aprofite molt.
Xe, tan bé com quedava el xic amb eixe comentari. De fet, tot això ho deu predicar sempre algú d'algun altre poble.
ResponElimina