Tocar ferro, tocar fusta i testicles metàl·lics

D'entrada sembla que hauré d'aclarir que no tinc res contra l'esforç expressiu i l'esperit fort que fa servir Eugeni S. Reig per a les seues propostes i articles, com és el cas que em dóna esta faena, que no és tant l'article que n'ha fet —i que publica el bloc Recursos de català de Toni Teruel («Tocar ferro»)—, com la mateixa discussió que vam tindre sobre esta qüestió en la llista Migjorn. És a dir, que no pretenc altra cosa que Eugeni continue les seues recerques i les compartixca amb els seus lectors, que el català continue sent llengua d'ús social i que pugam aprofundir tant com sigam capaços en l'estudi i coneixement de la llengua actual i passada.

En eixe sentit, un detall que crec que caldria concretar amb algun document és la suposada referència medieval per a l'accepció supersticiosa d'invocar la bona sort o de conjurar la mala sort amb l'expressió «tocar ferro». Fins ara no l'hem vista publicada i res millor que un document per a validar-la. Podem admetre que la suposició mos sembla certa, però poc més més podrem avançar si no ho confirmem amb documents.

Per ara, la documentació que tenim sobre les expressions tocar ferro i tocar fusta és prou moderna. Per exemple, podem trobar en anglés «Tiggy-touch-wood» (que alguns dirien que és l'origen de la referència anglesa en compte dels follets del bosc) en 1829 [Consulta 03.09.2009: Google Books].

El cas és que podríem esbrinar quines són les tradicions i fonts que fan que hi haja qui toque una cosa o una altra. Algú en deu haver fet alguna mena d'estudi antropològic o cultural. En Itàlia preferixen «toccare ferro» (que és com traduïxen la cançó «Knock on wood» de David Bowie), encara que també comenten això de «toccare legno»: «Come non ricordare l'usanza, a tutt'oggi abbastanza diffusa, di toccare legno anziché toccare ferro?» [Consulta 03.09.2009: http://utenti.lycos.it/johannfichte/superstizioni.htm].

Deu ser també per alguna tradició cultural que els italians també toquen ferro, ¿no? ¿O és que ho han agafat dels catalans? Supose que algun antropòleg interessat en el tema podria explicar-mos també en quins llocs dels països de llengua catalana es toca ferro o es toca fusta, segons creences diverses, i potser també podria explicar la major extensió de tocar ferro allà on es parla català.

No conec l'origen sobre la superstició de tocar ferro, però en algun lloc es comenta que és anterior al cristianisme:

«En algunas zonas de España donde los cultos pre-romanos se mantuvieron durante más tiempo o el cristanismo penetró más lentamente, se utiliza las expresión "tocar hierro" tambien como protección.» (No diu a quins llocs es referix.) [Consulta 03.09.2009: La Dama de la Noche]

El gest de tocar fusta és conegut entre els grecs, els indis americans, els russos i cultures anteriors i posteriors. I tant el ferro com la fusta tenen la seua versió cristiana relacionada amb la creu o amb el poder de l'església. Puc afegir ací que un company m'ha recordat que a Càlig (i a Sueca també ho fan) juguen al «tocaferro», joc que, segons ell, té relació amb les anelles del perímetre de les esglésies que a l'edat mitjana podien salvar-te de l'atac d'alguna autoritat feudal. Caldria comprovar-ho també.

Certament, si la cosa té a vore amb això, amb els claus de la creu, amb la ferradura del cavall [Giorgio de Rienzo; consulta 03.09.2009: Corriere della Sera], o amb la fusta de la creu o amb els arbres per a l'alternativa de tocar fusta, això no té cap relació essencial amb una llengua concreta. Més aviat té a vore amb la tradició cultural o religiosa. Si en uns llocs té més fortuna tocar fusta o tocar ferro, no podem associar-ho exclusivament a una llengua.

En canvi, la llengua, com que és una capacitat que amb unes poques combinacions de sons permet que mos representem més bé o més malament l'univers, eixa llengua (totes elles) permet perfectament donar compte de la fusta, de la pedra, del ferro, de l'aigua o del foc.

Per exemple, entre els anglesos hi ha knock on wood (EUA) o touch wood (GB) ('tocar fusta') i cold iron ('ferro fred') que tenen les seues aplicacions concretes per als supersticiosos. En francés existix toucher du bois ('tocar fusta') i també croiser les doigts ('creuar els dits'). Estic segur que també hi deu existir tocar ferro (en francés: «Toucher du fer et en porter sur soi protège des mauvaises influences et du malheur, et ce surtout lorsque l'on rencontre un prêtre (Paris)» [Consulta 03.09.2009: Association @lyon]).

Per altra banda, convindrà que mos explique algú algun dia per què és tan gran bestiesa usar l'expressió «tocar fusta». Potser caldrà convenir en algun moment si les supersticions són qüestions lingüístiques o si les llengües poden pertànyer a cultures diverses (amb supersticions diferents).

Canviant de lloc, si el català es parlara a les Filipines, espere que ningú no pense que, per motius lingüístics, també hagueren de tocar ferro, quan potser allà tocaven el marabú o ni tan sols tenien eixa superstició. Vaja, crec que els parlants catalans poden vehicular cultures i supersticions ben diverses en la mateixa llengua catalana, ¿no?

Entenc que faríem bé de no llançar fora del nostre patrimoni coses que tenen a vore prou de raspallada amb la llengua, com són les expressions supersticioses, perquè tenen més a vore amb la composició sociocultural de cada moment, amb l'antropologia d'un país compost i amb molta riquesa de tradicions. (Per cert, jo no recorde haver sentit mai ni «tocar fusta» ni «tocar ferro» fins fa no massa anys.) A més, atenint-mos a la llengua usual al País Valencià, més val que hajam estat capaços de fer aparéixer «tocar fusta» --per a aquells que no els agrada-- que «tocar madera», posats a triar. I que toque ferro també qui vullga. Al capdavall, el que fóra desitjable, per a mi, seria evitar la vigència de les supersticions, per molt «valencianes» que es vullguen. Les supersticions, vinguen d'on vinguen, són això, supersticions, que deriven en jocs gestuals més o menys trivials en la societat actual.

En fi, qui tinga cucs, que pele fulla!, podríem dir. Encara que, ¿potser això només ho podrien dir amb genuïnitat els qui pertanyen a l'àrea «lingüística» implicada en la cultura serícola? ¡És clar que no! ¡Bi-bop!, que díem quan jo era menut a la Vall (Valldigna), sense haver de tirar mà dels genitals, fet que m'evità fer cap generalització masclista i xenòfoba relativa a pobles amb testicles metàl·lics i pobles amb cap de fusta, per molt ben trobada que puguera semblar en algun moment de gresca i xerinola.