Havia pensat que la primera faena que faria hui seria farcir l'apunt, però me s'ha passat el matí, quasi me s'han tirat els diputats i diputades damunt i encara estic en fase remolejant o remugant, mira-ho com vullgues. I això que Takse s'interrogava sobre el contingut real de la faena que diuen que fan els diputats i diputades, més acostat al cafenet, el barret amb els amics i la becadeta incondicional. Ho diu per la seua experiència de contacte amb els polítics, que oscil·la entre el zero absolut com a ciutadana i el contacte directe i decebedor per qüestions laborals.
El bloc Català Afinat ja no té la possibilitat de fer comentaris sobre seus apunts. No sé quin deu ser el motiu (potser el mateix que el d'El Vigilant del Far). En tot cas, com que ha deixat l'adreça de contacte, el meu alter ego li envia dos comentaris sobre l'adjectiu manco -ca (que apareix en el gdlc) i sobre el plural galls dindis (i no galls d'indi* ) tal com havia escrit.
La part negativa de la supressió dels comentaris, és que han desaparegut els que li havíem fet els lectors del bloc, que en uns casos matisaven o precisaven l'apunt i en altres n'ampliaven la informació. Em sembla que no ha aplicat la informació rebuda abans d'esborrar-la dels apunts. Tot i que espere que no siga un menyspreu, trobe que és una llàstima.
He tingut temps i ocasió de mig sentir mig escoltar la conferència de Kathryn Woolard (coneguda gràcies a Jesús de Prado Plumed), i ara estic deixant-me dur per la temptació de pensar en el naturalisme lingüístic i els seus dos subproductes confrontats, l'autenticitat i l'anonimat. La veritat, amb eixos noms tans bonics per a dos plantejaments ideològics un poc tronats, no és estrany que en localitzem ràpidament alguns exemples ufanosos —a més dels que cita Woolard.
Anote, finalment, que Miquel Strubell, que presenta la conferència, repetix fins que l'esmenen «muecas». Llavors, per fer una broma, diu que fa mots anys va dir «mentirós». Eixa ja apareix fa anys en el Diccionari general de Ferrer Pastor (1985) i ha segut després també inclosa en el diccionari del Salt 2.0 (oficialitzat per l'avl). Ganyotes, carasses, doncs.
Home, gràcies per fer-me copropietari del condomini però potser caldrà aclarir que jo no tinc cap propietat ni vinculació ni lligam ni enllaç ni linc/k-ejament amb les 'Eines de llengua' (vs. 1.0 à la Montaigne) per molt que t'hi entestes en este post.
ResponEliminaNi amb la Kathryn Woolard, dit siga de passada.
Hola, Jesús:
ResponEliminaPodria dir, altra volta, que ha segut un descuit, però també podria ser una manera (inconscient, t'ho assegure) d'obligar-te a fer-me comentaris.
Crec que ja ho he resolt. (Dis-me simple, però això de Montaigne no ho he entés.)
Hola, Miquel:
ResponEliminaMolt m'estaré de dir-te «simple». Més aïna em diré jo a mi mateix «complicat». La cosa montaignesca ve de la meua devoció pels Assaigs del Senyor de Montaigne, del fet que ja existixquen unes altres i ben útils «Eines de llengua» i que, tot plegat, este diari teu puga ben bé correspondre a una definició dels Assaigs que m'han donat a llegir hui mateix: «Els seus llibres eren marcadament originals. No eren ni confessions ni autobiografies. No miraven de fer la narració d'una vida sinó tan sols les cabòries mudables dels seus protagonistes en una xarrada en curs amb els escriptors grecs i romans de les lleixes de la seua biblioteca i, és clar, amb l'escriptor mateix.»
Doncs això (traient-ne els grecs i els romans).
Moltes gràcies, Jesús, pel comentari.
ResponEliminaCompartixc amb tu la inclinació per Montaigne —llegat de les lectures de Fuster—, encara que és una de les moltes aventures lectores que tinc a mig recórrer.
Mentrestant, tal com dius, farem petar la xerrrada —farem barrets, com diríem per ací— amb les nostres respectives versions d'aquelles lleixes.