Minuts de silenci

No pot ser que ja m'estiga afectant el canvi d'estació. Deu ser més aviat que em veig vindre amb temor les noves ordalies que deuen estar preparant per a escenificar-les en l'hemicicle. Com a aperitiu, en Benidorm —em sembla que podem trobar el vídeo en Internet— s'ha dut avant la moció de censura, que no sé si al cap de vora vint anys servirà per a contrarestar la moció de Maruja Sánchez que tanta joia els va donar a Zaplana Hernández-Soro i a Rajoy Brey. La llàstima és que davant l'escenificació solemne del cinisme popular, a càrrec d'Antonio Pérez, en demanar un minut de silenci per la democràcia, la xica que dirigia l'acte ha dit «lamente comunicar-li» que la democràcia no ha mort... Bé, amb una mica més de reflexos haguera pogut més aviat alegrar-se'n. De la vitalitat de la democràcia, vull dir. A l'altra. Agustín Navarro, això sí, el nou alcalde, ha promés el càrrec en valencià. Toca.

Sabut és que les cebes tenen molts corfolls, però és que són aixina, de natura corfollosa. En canvi, la política, que hauria de ser transparent i accessible, s'han encarregat de cobrir-la amb els corfolls dels privilegis, les prebendes, la representació sense representats, el càrrecs sense fiscalització pública, l'elecció restringida al dit que els posa en la llista... Tants corfolls..., i n'afigen encara un altre que hauria d'emblanquinar la façana —tal com díem tan ocurrentment no fa massa—: el transfuguisme.

I llavors solemnitzen el destrellat amb un «pacte» antitransfuguisme... Vaja, eixe corfoll és un derivat de la contaminació ideològica persistent de voler fer creure als ciutadans que les llistes electorals bloquejades o tancades són inevitables, imprescindibles i propietat partidària, que és una «ideologia» justetament contrària el que han dit i repetit els tribunals: les actes dels diputats i regidors són la seua responsabilitat personal i política i no pertanyen als seus partits. Però, torna-li. I ara, a més, el transfuguisme, amb la qual cosa parlem més que res de futbol, no sé si de quan Di Stefano va anar al Madrid o de quan Rivaldo se'n va anar al Barça (o altres casos que ara no cal recordar).

Per sort, i passant a l'economia, hi ha qui desmunta altres fetitxes, com ara Joseph Stiglitz («GDP fetishism», Project Syndicate)

Els avenços metodològics recents han permés valorar millor què contribuïx a la sensació de benestar dels ciutadans i recollir les dades necessàries per a efectuar eixes valoracions de forma periòdica. Eixos estudis, per exemple, comproven i quantifiquen una cosa que hauria de ser òbvia: la pèrdua d'una feina té un impacte més fort del que es pot explicar si només tenim en compte la pèrdua d'ingressos.

La «sensació de benestar», sí, això sí que deu ser difícil, d'apreciar i de quantificar. Una sensació entre la renúncia als anuncis de prostitució dels diaris 20 minutos, Público i Avui i la pallissa a la Vicki Sherpa al Nepal. Això sí que mereix minuts de silenci reflexiu.