dilluns, 28 de febrer de 2011

Ideari per a valencians rancis

Imatges del futur d'altres temps

Sembla clar que al cap dels anys el govern valencià del pp ha decidit que ha de tancar el cercle que van iniciar els socialistes (i continuen aplicant des de l'estat) amb normes i pràctiques contra el valencià i les llibertats més bàsiques com són les lingüístiques. En el programa hi ha tant la desaparició de la tv3 com la reducció dels coneixement i l'ús del valencià entre els estudiants, a més de l'incompliment permanent i sistemàtic de les seues obligacions lingüístiques, tal com podrem observar en forma de mostra en els dos milers de queixes que els valencians li vam enviar al síndic de greuges per eixe motiu.

Si hi afegim el delicte electoral, l'enriquiment iŀlegal a través dels diners públics de l'administració, els regals que assenyalen el crim, l'opacitat econòmica i normativa, crec que el retrat que podem vore no tindrà res a vore amb una crisi econòmica sinó amb el resultat de l'aplicació d'un ideari, una ideologia del passat que està aconseguint el seu futur esperat. Si els valencians el compartírem, seria pagar el beure.

diumenge, 27 de febrer de 2011

Cita dominical / 123: David Trueba

Mirant amb vergonya.


Algú hauria d'estudiar de manera acadèmica per què els dictadors provoquen terror quan estan en el poder i, tanmateix, resulten ridículs quan els el lleven. Quan revisem les imatges dels individus que atemoriren el món o sotmeteren els seues països durant dècades, mos sorprén descobrir personatges grotescs, més catalogables en una colecció de monstres patètics que de verdaders líders mesiànics.
David Trueba, «Lo ridículo», El País, 24.02.2011.



Més que la imatge, és la paraula, el discurs, la retòrica. En els règims democràtics no cal esperar a llevar-los el poder ni a revisar les imatges. Immediatament després de sentir-los, superes la ràbia i topes amb el ridícul. El que fou president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps Ortiz, deixà mostres ben risibles de connivència permanent amb dos subordinats seus, la hipèrbole i la supèrbia.

dissabte, 26 de febrer de 2011

PS3, psss...

Per a no res

Com que no puc connectar el meu Asus Eeepc a la tele, perquè no té eixida hdmi, me s'ocorre de matar dos pardals d'un tret: amb la Playstation 3 diuen que es pot vore la tv3 i fins i tot els canals en directe que emeten en Internet. L'altre pardal són els jocs i el lector Blue Ray.

Passe per l'Fnac, amb remordiments, però carregue. Tinc set dies per a provar, però per ara el web dels canals en directe penja la ps3. El servei a la carta en canvi sí que funciona, però jo volia els canals en directe. No sé si això ho ha d'apanyar Sony o la tv3 i, per tant, ara mateix no tinc l'opció de posar-me al dia l'ordinador, aixina que tornaré la consola i miraré altres opcions. O em refugiaré en el Kindle... I amb això pots perdre tot el dia, com aquell que diu.

divendres, 25 de febrer de 2011

Xarrar en xarxa

Comunicació cortesana sense xarxa

A pesar de l'edat, es veu que estic bastant més enxarxat que la mitjana dels meus coetanis saludats i coneguts, a pesar que no use gens ni el Facebook ni el Twitter. El cas és que he descobert que bastant del que perds amb la comunicació escrita ho recuperes amb la fidelitat i la constatació del que has escrit en els missatges de les llistes, directament pel correu electrònic o en els blocs.

Per exemple, no sabria reproduir la discussió sindical i personalitzada que vaig tindre ahir en persona, massa físicament i tot. Me s'esborra l'ordre i el contingut i em quede amb les sensacions, el to, les idees generals, etc. En canvi, tinc unes quantes «converses» arxivades per escrit que m'han permés tant observar el comportament comunicatiu humà com aprendre estratègies de resposta i de conversa.

Pot semblar fred, però tinc la sensació que no ho és gens, i fins i tot que a voltes hi posem massa passió. Jo almenys intente retardar les respostes, esmenar-les, adobar-les, tant per millorar el contingut com per encertar el to. Les converses de cada dia ja estan bé, són simples i directes. I ja fa anys que he deixat de fer tertúlia en un banc del passeig o en qualsevol cantonada durant hores i més hores. Això era una altra comunicació, i no sé si fins i tot una altra llengua.

dijous, 24 de febrer de 2011

Sense fils

Per baix

Es veu que hauria de fer els apunts de bon matí, perquè mentres escolte la ràdio i lligc el diari de la vespra o alguna revista endarrerida davant el suc de taronja i el xocolate amb cereals, em vénen al cap moltes idees brillantíssime que a poc a poc van dliunt-se amb el tedi diari, tant si tope amb una intervenció suportable (llegida) de Ballester Costa, com si tinc una discussió sindical més aspra del que és habitual amb un company de l'stas.

Ara mateix, les hores que són, i no tinc quasi ganes de revisar les neurones per a rescatar les meues elucubracions. Puc destacar que he caçat una queixa al síndic al vol, aprofitant la intervenció parlamentària de Ballester Costa, que ha esmentat la Xarxa Electrònica de Lectura Pública Valenciana, i cap allà que me n'he anat per a comprovar que, com és sospitosament habitual i sistemàtic —tot i que el síndic no ho vullga vore— tenien el web complet en espanyol, però no en català. He demanat que el síndic aconseguixca l'esmena i faça arribar el bonegó corresponent als funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

Finalment, faig les consultes pertinents per a agenciar-me un aparell que connecte el televisor a Internet. He vist que, de segona mà i sense ànim de perdre massa el temps jugant, hi ha les consoles Xbox, Wii i ps3. I amb paciència i la connexió sense fils, continuarem vegent la tv3.

dimecres, 23 de febrer de 2011

Fa trenta anys i avant

La planteta no creix recta

Estem entre les revolucions o els canvis polítics al nord d'Àfrica i la insuportable lleugeresa del nostre ésser polític valencià. Ara fa trenta anys d'aquell intent de colp d'estat espanyolista —ho era, mal que els sàpia als espanyols—, que en féu vint-i-cinc fa cinc anys i que en farà quaranta d'ací a deu, i el resultat ja el vegem, és ara quan Francisco Camps ha ofegat prou Acció Cultural del País Valencià amb les multes (segurament iŀlegals però que s'han de pagar) i ha aconseguit que tanquen els repetidors que reemetien la tv3 des de fa uns vint i tants anys; l'any passat, el vint-i-nové aniversari de l'intent de colp, Camps Ortiz i companyia van censurar una exposició de fotoperiodisme o van sancionar un director d'institut de Montfort que permetia la llibertat d'expressió i crítica en el seu centre... No necessitem revolucions per ací, però tampoc involucions.

Trenta anys després, tots estàvem aquell dia en les barricades defenent la democràcia... ¡I tant que sí!, ja hem pogut vore després què entenien per democràcia els Corcuera que volien tombar portes, els Barrionuevo que volien ja tallar la tv3 al País Valencià, i fins ara, amb els Font de Mora que entren en l'avl a fer por, o els Zaplana que pretenien acabar amb la revista El Temps i li negaven subvencions... Això per ací és ser socialista o liberal. No mos fan falta revolucions, però tampoc involucions, ¿oi?

Fa trenta anys de no res i avant. La història no s'ha acabat, continuem entre les crisis i les bombolles i, tal com diu que pensava Rajoy Brey (El País, 20.02.2011), «vingué la temor de tornar a una època d'endarreriment brutal i fins i tot una certa vergonya per aquelles imatges d'Espanya que estaven vegent en tot el món»... Ara que desperten eixos sentiments pel nord africà, els valencians pareix que hajam perdut aquella vergonya... O és que estem paralitzats per l'excés.

dimarts, 22 de febrer de 2011

Sentir en valencià

En podríem dur uns quants ací

Una de les novetats i dels avantatges que mos hagen tallat la tv3 a través de la tdt —la continuem vegent a través d'Internet—, és que l'atemptat a les llibertats ciutadanes mos obliga a fer concentracions i reunions que fins ara teníem una mica de gossera de fer.

En la d'ahir, per exemple, a més de topar amb companys de faena indignats, també vam trobar amb amistats que feia temps que no véiem. I hem fet un poc de teràpia lectora. Sí, no fan tants anys jo encara llegia uns quants llibres per any. En canvi, ara, no sé si per la faena o per les distraccions diverses, no hi ha mans, tal com he dit ja alguna vegada, és un èxit acabar el diari nostre de cada dia. Doncs, resulta que no estic sol en eixe cas, vaig topar amb una companya que es va alegrar molt de saber —mentres renegàvem bona cosa enmig de la plaça de la Mare de Déu de València— que eixe petit calvari seu no era únic i excepcional.

I hui de vesprada, un llarg passeig que m'ha confirmat que els que diuen que en Valencia no senten parlar en valencià és que o bé parlen en castellà ells mateixos, o bé no paren l'orella, perquè m'he topat amb un roglet d'un xica en la trentena i tres homes majors i resulta que parlaven en valencià almenys la xica i un dels avis. Això, passant de casualitat pel carrer de Ramiro de Maeztu de València.

Per tant, el valencià, a més del de retolet, està ben construït i en ús per a tots els qui se'n vullguen servir. El que està pitjor, però, són els drets lingüístics dels ciutadans valencians, que van pel camí de la degradació i la vulneració permanent, persistent i sistemàtica a càrrec del govern valencià. Cap novetat, doncs, en este sentit.

dilluns, 21 de febrer de 2011

Missa per TV3

Pregunta oportuna en la plaça de la Mare de Déu de València

Hui ha tocat dilluns de reacció, quasi de missa d'enterro per la fràgil democràcia d'expressió i comunicació valenciana. Hi havia uns quants milers de persones, no sé si l'audiència global de la tv3. El millor, les muixerangues. I ara caldrà estar atents quan els diputats ho comenten en l'hemicicle. Sens dubte Marí Olano trobarà alguna relació entre esta manifestació lliure i cívica i la depuració, les txeques i els gulags típics del països catalans. Al cap i a la fi, ¿què li fa la cua al gos?

Alternatives n'hi han: Internet —tal com hem vist hui mateix en les notícies de les nou—, satèŀlit, intercanvi d'arxius i fins i tot —i més simple— la lectura.

diumenge, 20 de febrer de 2011

Cita dominical / 122: Manuel Rodríguez Rivero

Mirant el masclisme llibreter.


Un parell d'exemples: en 2010 el Times Literary Supplement, va publicar 1.036 ressenyes de llibres escrits per hòmens i 330 per dones (les ressenyes les van firmar 900 hòmens i 342 dones), i en el The New York Review of Books se'n van publicar 306 d'hòmens i 59 de dones (els autors de les ressenyes van ser 200 hòmens i 39 dones). No vullc ni pensar el que eixiria ací si algú fera el càlcul.
Manuel Rodríguez Rivero, «De nuevo sobre damas y libros», El País, 16.02.2011.



Agarre l'últim Presència, 10 llibres d'autors masculins contra 1 d'una dona; agarre l'últim Mètode i hi localitze 26 hòmens i 6 dones. Masclisme interlingüístic.

dissabte, 19 de febrer de 2011

El català sense fronteres

Finestra valenciana

És simplement una petita passa més en un camí que no pensàvem que transitara un president eixit d'unes eleccions democràtiques —i ja hem vist que això no és garantia que siga precisament un gran demòcrata—, per molt autonòmic i nacionalista que fóra —nacionalista espanyol, és clar—, però fa temps que sabem que era la possibilitat més factible.

Tal com recomanava algú, he escrit i cremat les paraules indignades i rabioses que m'havia provocat la tallada de les emissions de la tv3. Al cap i a la fi, amb eixe petit exercici podem guarir la dependència ridícula d'eixes emissions televisives, que són una font, però no són tot el cabal possible. A més, tenim Internet a l'abast i la llibertat informativa en un clic: www.tv3.cat. Francisco Camps no pot tallar l'espai comunicatiu, però els seus intents sí que tallen la tela de les seues vestidures democràtiques, que ja sabem que seguix el patró dels interessos clientelismes i mafiosos, aculturals i xenòfobs.

Ara queda assimilar la repugnància que et provoca vore i patir eixes pràctiques gens democràtiques d'uns personatges que han fet el seu cau en el marasme legal que fonamenta l'estructura de partits polítics, marasme que nodrix els poders legislatiu, executiu i judicial valencià, tres caps de la mateixa hidra oligàrquica.

En resum, els socialistes espanyolistes feren la llei que permet vore Al-Jazeera o setanta cadenes en castellà i cap en valencià, però que impedix que els espanyols puguen vore les televisions públiques dels espanyols. A partir d'ahí, la resta era ben possible.

I, ara, a vore cinema en versió original i a buscar en algun lloc les peŀlícules doblades al català.

dijous, 17 de febrer de 2011

Fent de tècnics lingüístics



Hi ha tècnics lingüístics de tots els pelatges, com els cavalls i els polítics, però la selecció social o institucional aconseguix que predominen més els uns que els altres, amb un tendència general a la desídia o desinterés professional. Ara no descobriré res ni faré cap classificació mineral amb etiquetes, però hi ha un grupet que em sorprén últimament: els tècnics lingüístics que no saben que ho són.

És el cas d'alguns transcriptors correctors de les Corts valencianes, que arran del sistema d'accés als llocs de treball en «aquells anys» efervescents i socialistes, van arribar a treballar lingüísticament sense cap requisit de titulació (el batxillerat) i després de passar unes proves, que en aquells temps també eren bastant de pa sucat en dièresis. Ei, que això també servia en aquell temps per als lletrats, els traductors correctors i la resta de caps de colla de la institució, no fotem.

A diferència de la resta, els transcriptors correctors continuen fent la seua faena de tècnics lingüístics sense saber-ho, sense saber que «són» tècnics lingüístics (o que fan de tècnics lingüístics), una herència enverinada de l'anterior cap del servei —administrada amb «desinterés» per la nova cap—. I aixina anem, transcrivint i corregint les intervencions parlamentàries i publicant més bé o més malament els Diari de Sessions puntualment.

Per eixa falta d'autoreconeiximent coŀlectiva, alguns lletrats i caps de servei ben caiguts, que són els que mandroixen la qüestió de les relacions de llocs de treballs (rlt) (més enllà de l'aprovació i desídia dels polítics de torn), les reclassificacions i les carreres professionals, no volen enterar-se que els transcriptors correctors són tècnics lingüístics i continuen adjudicant eixa categoria o qualitat als traductors correctors, als quals han pensat de reclassificar ara al grup A1 (estan en l'A2, antic B), deixant els transcriptors correctors en el grup C1 (antic C).

La desídia lletrada és que ho volen fer sense revisar les funcions dels dos coŀlectius de tècnics lingüístics, on hi ha errors diversos, com ara que l'rlt actual (de l'any 1998) no inclou la correcció del Diari de Sessions entre les funcions dels transcriptors correctors, funció que tenen adjudicada els traductors correctors —encara que la feren una volta fa vint anys o no mai—; a més, les funcions d'edició (que tenen adjudicades els transcriptors correctors) només la fa una transcriptora correctora que no transcriu i una oficial de gestió parlamentària (ogp), que no l'hauria de fer i que damunt no cobra per fer eixa funció —ja que no és funció dels ogp, i això és un raonament ben lletrat.

En fi, això és la meua faena com a transcriptor corrector i com a sindicalista. El Barça es va deixar guanyar el partit d'ahir contra l'Arsenal i dilluns passat mos van pegar un repàs en el futbet. Per algun lloc m'havia d'eixir.

dimecres, 16 de febrer de 2011

Les fites

Escons i carabasses

El conseller valencià Castellano Gómez considera que no sé quina llei és un «it»... Ni més ni menys que eixe mot representa el seu intent de traslladar el concepte que realment té en el cap, l'«hito» que diuen en castellà. I aixina ho fan tot estos promotors del batibull lingüístic. El desordre lingüístic és bastant natural en les persones, ja que la humanitat no tendix per ara a l'ordre, sinó a la variació i la varietat, que és com es manté viva i saludable l'espècie.

Així que podem entendre el conseller, dividit entre les seues lectures i tendències oligàrquiques i la seua necessitat populista d'enganyar els ciutadans. El primer impuls el porta al castellà, que és per ací un indicador de classe adinerada; el segon, a defendre amb vehemència, passió i, sí, batibull, el valencià, eixa llengua que li servix per a apeŀlar als sentiments primaris, amagar els fets i impedir la reflexió.

I en eixe món passen coses com que finalment haja arribat a la comissió de peticions de les Corts un escrit meu de l'any 2008. Vora tres anys han tardat els senyors diputats en enterar-se. Això és una mostra d'allò que diuen en la publicitat institucional, «Som la teua veu»:


Luego pasamos al escrito…, el registro número 34.605. El resumen del escrito es el traslado del escrito del funcionario de estas Cortes manifestando una queja por falta de contestación a un escrito dirigido a la Comisión de Peticiones. Este escrito es dar traslado…, solicitando el informe, porque lo que se refiere es al contenido de una página web... que informen los servicios correspondientes del tema, efectivamente, si eso se ha producido. Y en el momento tengamos el informe, le daremos traslado al señor de…, y le podremos contestar oficialmente.


La veritat és que no recorde haver-me queixat per la falta de resposta, però tot podria ser. I també podria ser que llegiren a la travessa, tal com mostren els dubtes de la presidenta de la comissió (per cert, la reunió ha durat huit minuts). De moment, com que durant este temps han tornat a canvari el web de les Corts, ja sé quina serà la resposta. En fi, la recepta és la de sempre: que faça xup-xup, tenacitat, paciència. Per tant, hi tornarem, és clar, fins aconseguim el «hit», la fita.

dimarts, 15 de febrer de 2011

El medi ambient gramatical

Parada amb moltes arts

No acabe d'entendre és com és possible que Xavier Coral no sàpia que la música és «compon», que Joan Roura no sàpia que les negociacions «s'ajornen» o que Albert Elfa confonga les «regnes» amb les «rendes». Si férem un referèndum crec que eixiria que això no és possible, però només cal parar l'orella quan parlen estos, d'altra banda, exceŀlents professionals. I bé, si els professionals de la «paraula» —hi ha a qui diu això convençut— van per eixos camins, també deu ser indicatiu.

I la mostra real la va patir l'entrenador del club de futbol Girona, que es va haver d'alçar i anar-se'n de la roda de premsa a Osca davant el fet que uns periodistes volien impedir-li atendre en català uns altres periodistes que així ho demanaven. Eixe és el nivell també d'uns altres professionals de la paraula (i de la pàtria) espanyola. I això que l'entrenador, Raül Agné, és de Mequinensa, és a dir, aragonés i catalanoparlant, i no sé si ell diria que català per això mateix.

En fi, fora de gramàtiques i drets lingüístics, les nuclears duraran tant com els qui mos empudeguen i espolien amb els seus residus decidixquen, gràcies a l'amabilitat d'uns altres catalans de Madrid, els diputats de Convergència i Unió, agrupació poc decidida a guanyar-mos el dret lingüístic, però que fa la seua particular aplicació d'allò que els diners no tenen calceta... O més aviat van a parar sempre a la mateixa.

dilluns, 14 de febrer de 2011

Dret d'expulsió

Bledes reunides


Suïssa. Si s'apliquen els resultats del que es coneix com a referèndum d'«Iniciativa sobre l'expulsió», es modificarà la constitució per a permetre l'expulsió automàtica als seus països d'origen de ciutadans condemnats per determinats delictes comuns. El 52,9 per cent dels ciutadans votaren a favor d'esta esmena. Els estrangers condemnats per delictes d'assassinat, violació, robatori a mà armada, tracta de persones, narcotràfic i frau a la seguretat social, perdran el seu permís de residència. L'esmena amenaça amb violar les obligacions de Suïssa en virtut del dret internacional, en particular la de no enviar a ningú a un país on estiga en perill de tortura o altres formes de persecució.
Amnistia Internacional, número 106, pàg. 11.



M'ha pegat per fixar-me en Europa, ara que pel nord africà s'estan espolsant un poc el tel autocràtic i dictatorial. No sabem encara si trobaran una democràcia com la de Suïssa, amb els seus encerts i defectes, o si provaran altres fórmules de menys responsabilitat ciutadana.

És clar, si decidiren el mateix que els suïsos, a vore si encara es produïa un trànsit de deportacions d'egipcis i suïssos amunt i avall entre els dos països, tot i que algú podria pensar que els suïssos no cometen delictes pel món. El que tinc quimera que s'esdevindria és que per a agarrar als delinqüents suïssos caldria que els delictes bancaris, fiscals i financers foren perseguits d'una manera proporcional als efectes nocius que tenen sobre les poblacions afectades. Però, això, tractant-se de diners, sabem que serà difícil d'aconseguir.

Només caldria que els suïssos feren un referèndum i que mos ho aclariren també, ja que ells es veu que en poden fer, de referèndums, sobre qualsevol qüestió pública. I si s'enganyen, ho han de resoldre amb responsabilitat ciutadana i no amb la irresponsabilitat caciquil en què preferim viure per ací, on només hi ha que culpables i sempre són els altres.

diumenge, 13 de febrer de 2011

Cita dominical / 121: Enric Jardí

Mirant drets tipogràfics.


Cal deixar clar que a partir del moment en què un usuari compra una tipografia —siga com a part d'un sistema operatiu, siga a través d'una compra o d'una descàrrega gratuïta— pot fer amb ella el que li rote. Una altra cosa és que al tipògraf que la va crear li agrade o no.
Enric Jardí, Veintidós consejos sobre tipografía (que algunos diseñadores jamás revelarán), Actar, 2007, pàg. 51.



Trobe que és una afirmació rotunda que molts no compartixen.

dissabte, 12 de febrer de 2011

La reflexió dels altres

Valencià submergit; español prepotent

Hi ha qui parla de no reobrir ferides, i denigren el llenguatge que els tatxa de feixistes o franquistes, i estralegen quan hi ha quie els crida «assassins» per promoure guerres com la d'Iraq... Certament, i conjunturalment, tenen molta part de raó, ja que moltes persones del pp i de dretes també van ser impulsores de la democràcia i molts dels militants actuals es van educar ja en plena democràcia, però ni això ho absol tot ni el seu comportament s'adiu amb la seua petició. Marí Olano (pp, 10.02.2011):


La utilització manifesta en tot que fa l'esquerra. Avui li han dit a vosté «desafecte». Espai, que als desafectes se'ls depura, aquests els depuren, ¿eh? Cal anar espai amb això. Tranquil, també, ja ha passat l'època de la depuració en txeques i gulags, ara depuren d'una altra manera diferent. Però se'ls depura.


I per una altra banda tenim el cas dels funcionaris de la Generalitat valenciana exhibixen la seua incapacitació lingüística, com si dient-ho d'una manera atovada algú els haguera de perdonar el pecat. Per exemple, el síndic de comptes actual:


M'agradaria fer-ho en valencià també, encara que el meu valencià és molt deficient, tot i que és un valencià de Castelló i del carrer, però no m'atrevixc a utilitzar-lo per a estes coses. A la millor, en un altre entorn més coŀloquial sí que m'atreviria a parlar-lo. Però hui parlarem en castellà.


Els culpables sempre són els altres, ni tan sols les ignoràncies són responsabilitat de cada u. La reflexió de la llum i la fosca del bassal polític en què vivim distorsiona i convertix en un clip recautxutat per Francisco Camps la ideologia de molts polítics i funcionaris.

divendres, 11 de febrer de 2011

Política sense lingüística

Péixer les idees

Continua la discussió sobre el terròs de gel (el de sucre sembla que té més predicació), que no buscar eliminar el glaçó sinó arribar-hi superant el cubito, i apareix un conegut però inabastable «vehicle de comunicació global» que mos ha de transportar més enllà de les nostres misèries quotidianes. Ah, si això fóra cert i tinguera sentit, tant de bo fóra tan fàcil de fer com d'enunciar.

En canvi, eixe vehicle de comunicació global el tenim en la punta de la llengua, no de la normativa, no de les dièresis i les hacs etimològiques, sinó en la nostra capacitat de comunicació global fent servir la llengua que volem tunejar en vehicle universal. I pel camí mos trobarem, com sempre, els que diuen pimentó i els que diuen pebre, els que diuen terròs de gel i els que diuen glaçó.

I si no mos trobàrem en el mateix camí, no té res a vore amb un problema lingüístic, sinó amb la nostra existència política, que va de Joan Ignasi Pla a Jorge Alarte, de José Luis Olivas a Francisco Camps, de Gloria Marcos a Marga Sanz. És a dir, va com va, vegent fins a on arriben Morera Català, Oltra Jarque i Mollà Herrera.

dijous, 10 de febrer de 2011

Ocasions de dir

Escòria i pedra

Els collistaires estan treballant ara la manera de discutir si els terrossos de gel no haurien de ser simplement glaçons, o al revés. És clar, immediatament apareix la por a la variació i la dispersió, com si això fóra conseqüència de la variació lèxica. La qüestió és la de sempre: la variació i la dispersió del lèxic tenen a vore amb la constitució i el funcionament de les societats. En canvi, mirar de restringir el lèxic que s'escampa dialectalment no cohesiona o millora les societats.

Una cosa semblant podríem dir que m'ha passat quan un company de faena ha pretés restringir-me el meu dret a assenyalar-li la curiositat que m'ha provocat comprovar la distància que hi havia entre el que dia que pensava i proclamava de paraula sobre l'ús i coneiximent del valencià i, per contra, el que havia fet enviant-mos un escrit reivindicatiu laboral en castellà. No li he dit el que pensava, sinó la curiositat que m'havia provocat la seua «bella prosa espanyola»... Doncs, m'ha dit que «els diners i els collons són per a les ocasions», frase que no he sabut interpretar, però tenint en compte que la següent era que «les burles te les poses...», doncs, me s'ha fet la llum.

I aixina passem per este món, dient i predicant el contrari del que fem quan les ocasions són els diners, que, tal com dia aquell, de tort fan veritat. I després diuen.

dimecres, 9 de febrer de 2011

Pentagoides fallers

Dubte

Pensava moure’m entre els pentagoides, la fenozígia o les cares hiperleptenes, però han vingut uns tècnics a revisar la ventilació i m’han fotut la vesprada. Total, alçaran més poseguera que una ponentada a vora mar i no resoldran res, com si ho vegera. Ara mateix tot és guix amunt i avall.

Mentres acaben, pegue una mirada a Estudis Romànics, on lligc un article sobre els créixens i la seua ascendència germànica, prussiana o desconeguda, i un altre sobre la desaparició de les palaies substituïdes pels llenguados castellans. A fe que n'hi ha coses interessants a llegir i que no te les acabaries mai... Si continue per ací repetiré l'apunt depressiu sobre la lectura i el temps que no tenim.

I una mostra del poc temps que tenim per a res la dóna el meu admirat Fernando Savater, que és capaç de defendre conceptualment unes idees mentres demana o fa una aplicació pràctica de les contràries. Una cosa aixina trobem en el seu últim article «La nevera en el desierto» (El País, 08.02.2011)


[...] l'estupidera ideològica, els prejudicis i el partidisme interessat curtcircuiten tot el que ja sabem sobre el nostre món, fent-lo estèril per a guiar polítiques sensates.

[...] ¿No està constitucionalment clar el paper de la llengua comuna i la seua utilitat política en un estat de dret, precisament perquè es reconeixen altres llengües oficials en comunitats autònomes?


Bé, Josep Lluís Marín presenta hui un llibre sobre les crítiques falleres de Bernat i Baldoví. Si n'haguera fet de crítica fallera amb això el de Sueca...

dimarts, 8 de febrer de 2011

Titulars oportuns

Cavall oportunista

Han arribat finalment els titulars dels diaris que diu que el psoe (també erc, iu i icv) vol fer públics els patrimonis dels diputats i senadors i, a més, resoldre la seua desocupació i els privilegis de les seues pensions. Fa anys que haurien d'haver decidit ser transparents i iguals, però és ara, aprofitant la crisi econòmica, que sembla que ho duran avant. Deuen ser això les oportunitats de la crisi.

Són titulars, només frases destacades. També va ser molt destacat que es titulara la refundació del capitalisme o que Camps Ortiz vullguera dir la veritat davant dels tribunals. Encara estem esperant-ho. Mentrestant, s'ha independitzat democràticament el Sudan Meriodional, els egipcis estan a punt de fer fora Mubàrak i mos enterem que el senat espanyol gasta més en taxis que en la traducció simultània. Bé, això últim ja és demagògia, perquè segur que gasten molt més també en altres coses tan i tan inútils i tampoc ho han de pagar els taxistes, ¿no?

dilluns, 7 de febrer de 2011

Sense fronteres

Comunicació sense fronteres a Rafelbunyol

Es fa difícil de vore la distància que hi ha entre els drets i les maneres de posar-los en pràctica, d'aplicar-los. Estic segur que Acció Cultural del País Valencià, i els valencians en general, tenen dret a rebre qualsevol emissió televisiva o radiofònica de qualsevol racó del món. El que no sé és com es fa això «legalment» i sense que el govern «legalista» o censor de torn (psoe o pp o qui siga) decidixca que, en este estat democràtic, mos pot censurar eixa llibertat d'informació, de comunicació i d'expressió.

En el cas de la reemissió de la tv3 al País Valencià es dóna eixa barreja de drets i d'interessos econòmics, sobre la qual, però, sura la manipulació d'ideologies demagògiques, xenòfobes o conjunturalment partidistes, més pròpies d'un règim que d'un govern. Això ha fet que es regulara malament la possibilitat d'existència de la televisió sense fronteres, no tant pels interessos econòmics i el mercat a què podia donar lloc, sinó per la costra de profit partidista i ideològic que ha fet ús d'un fons d'ideari tòpic i xenòfob, contra els catalans en este cas.

Però això no justifica que, quan s'establix un debat sobre la qüestió, els qui mos agrada o volem continuar rebent la cadena catalana tingam cap dret per a titllar de feixista qualsevol que assenyale el defecte en la gestió d'Acció Cultural del País Valencià. Crec que seria més simple i més necessari, almenys inicialment, assenyalar clarament per què hi ha d'haver televisió sense fronteres i per què la regulació legal no hauria de ser un entrebanc o un parany contra «determinades» aplicacions d'aquells drets que fonamenten la democràcia. Només cal pensar en la «legitimitat» dels actuals governs xinesos o egipcis per a exercir el retall de què parlem. La «seua» legalitat els ho permet, però això no vol dir que complixca amb el que és el respecte a la justícia i als drets democràtics.

diumenge, 6 de febrer de 2011

Cita dominical / 120: José Luis Pardo Torío

Mirant les faŀlàcies.


Hi ha moltes coses bones que, per desgràcia, no poden obtindre's sense esforç, però no és l'esforç el que les fa bones, de la mateixa manera que qui ha patit moltíssim preparant un examen de piano no mereix per això una nota més alta que qui l'ha preparat igualment però xalant bona cosa. Per tant, a pesar de l'axioma mesquí de Gracián («el que no costa, no val»), que una cosa —per exemple, la descàrrega d'un arxiu d'Internet— siga gratuïta (en el cas que ho siga de veritat) no la convertix en un fet intrínsecament roïn ni de qui la practica en un monstre moral. Per tant, encara que siga gratis, els recomane que vegen en Internet el curtmetratge de Jordi Pereiras La máquina de copiar jamones, per a eliminar alguns prejudicis innecessaris.
José Luis Pardo Torío, «¿Simples beneficios o grandes palabras?», El País, 03.02.2011.

dissabte, 5 de febrer de 2011

Els anys filen

Creu-t'ho

El bloc El Llibreter fa sis anys que està en la xarxa. Este bloc també hi arribarà d'ací a pocs mesos. Això de mirar el temps que passa no té massa mèrit, però poder-ho vore deu ser una de les poques alegries neutres que tenim. La resta de valoracions que fem tenen sempre dos cares.

Em passe els matins transcrivint i corregint intervencions parlamentàries més o menys dessubstanciades i, és clar, no pots dir que hages llegir res de molt de trellat. De vesprada, tens el diari pendent i, bé, no sé per què, me se fa enclicopèdic. Supose que dec haver perdut velocitat de lectura o capacitat de tria, perquè acabe llegint els articles sobre «lliçons de vol amb els reis de l'aire» o «com aconseguir que la literatura traduïda triomfe als eua». Passen les hores, es fa fosc, i la llum artificial es veu que tendix a adormir-me. Els llibres em miren des de les lleixes polsoses.

I si el món de la lletra física, de tinta, ja era inabastable, a més de la faena que m'he imposat de fer un apunt diari en este bloc, tinc en la xarxa tota la lletra del món passat i present, perquè no paren d'escanejar tot el que troben per a replicar la realitat, una realitat impossible. ¿Quantes vides haurem de viure finalment? Estem a punt a punt de viure'n dos, una per a fer i l'altre per a enterar-mos de què hem fet, i no veig que arribem a complir amb suficiència.

En fi, que amb una vida a mitges haurem de fer el fet. Picant lletretes i omplint l'espai blanc (verd o gris, en el cas de les meues pantalles d'ordinador), jugant a futbet (empatant ahir amb els primers: una gesta nostra que els va fotre), escoltant els infinits Bo Kaspers Orkester (ara mateix: «Vi kommer aldrig att dö», ni fet a posta: 'No morirem mai'). I alguna cosa més, que sempre hi han rutines i imprevistos. I l'aranya de la xarxa no para de filar.

divendres, 4 de febrer de 2011

Amb ulls proverbials

Per a ser vist

El company proverbial Víctor Pàmies i Riudor ha aconseguit el mecenatge en Verkami per a la seua empresa amb cara i ulls. En temps de crisi i quan encara tenia quinze dies de termini per davant, ja ha arribat als quatre mil euros que demanava. Té més sort que els que pengen, com diria ma mare.

En canvi, parlant dels que pengen, veig un ninot penjat del coll a la plaça del Tahrir ('Alliberament') del Caire. Això i els morts que hi ha hagut ja, són la mala notícia de la pallola democratitzadora que els ha agarrat als ciutadans del nord de l'Àfricà.

Sortosament, per a resoldre-ho un poc, tot això, m'arriba l'últim número de la revista Mètode de la Universitat de València, que titula «Per a després de la crisi. Ciència i economia per a la reconstrucció d'un país». Hi adjunten un bestiari català (versió de Xavier Bellés) que, encara que siga pel títol, deu tindre relació amb l'estat del món, el medieval i l'actual. Com que la crisi mos impulsa a mirar amb claredat, també hi ha un article que parla dels «ulls de la terra».

dijous, 3 de febrer de 2011

Els ulls

Mirant-ho amb bons ulls

Un veí del carrer de Palomino de València té sempre una faena a males, és a dir, que sempre està mandroixant trastets i aparells diversos mentres escolta sovint alguna música d'altres èpoques més espanyoles que l'actual (¡encara!), un temps que enyora, ell creu que pel general del nord que manava, tot i que deu ser simplement per la joventut que va passar de llarg ja fa temps. Supose que acabaré també igual, fent manoles, que diu ma mare, i sense traure trellat.

Dic això perquè, com ja he dit alguna volta, últimament no arribe ni a acabar de llegir el diari. Deu ser que no sé triar i encara lligc massa de tot: Tunísia, Egipte, Angela Merkel, les pensions, el cas del «nostre» Fabra, el pagament retroactiu de la dependència, les fabulacions econòmiques dels «nostres» Camps (Francisco i Gerardo) i fins i tot els esports o la secció de tecnologia. Ah, i alguna necrològica interessant. El dia no dóna per a més. O són els meus ulls que no acaben el dia amb la mirada serena.

A més, com que no hi han transcripcions (per fi, un poc de «relax»), entre unes coses i altres, el temps davant de la pantalla encara requerix més concentració, ja que la faena lexicogràfica és molt més interessant i entretinguda. Hui he topat amb Al-A'yun, entrada de la gec, forma que sembla contradir el diccionari bilingüe castellà - català de la mateixa editorial, que dóna Aaiun en català. En àrab és العيون i la transcripció que jo faria és Al-Ayun. Vorem què diuen.

Per cert, això, el mot àrab crec que tant són fonts, déus, com ulls. I d'això em queixe davant el fons blanc de la interfície d'edició de Blogger. ¡Quina mania d'emblanquinar les pantalles!

dimecres, 2 de febrer de 2011

L'art d'aconseguir

Decisions polítiques que no ho semblen

Hi ha qui diu que la política és l'art d'aconseguir el que és possible. És una frase tan suada que s'entén ja que no vol dir res, perquè, de fet, el que és possible és sempre el que hi ha, no el que u es proposa aconseguir, que no s'aconseguix fins que no és possible. Jo diria que la política, segons l'entenen la majoria dels polítics que senc, és l'art d'entabanar el màxim possible els ciutadans. I això em ve al cap després de llegir la resposta de Duran i Lleida contra la interpretació que s'ha fet d'unes paraules seues sobre els pobres, els funcionaris i els diputats (El País, 01.02.20111).

Duran i Lleida reconeix que en lloc de «pobres» hauria d'haver dit «amb menys recursos»... Com si el que va dir tinguera a vore amb els eufemismes. I a continuació insistix en una idea perversa que es veu que té un fonament molt profund en l'art d'entabanar:


Però ho reitere, el debat és un altre. És el de saber si volem que els parlaments estiguen integrats també per persones molt vàlides que treballen en el món privat o com a professionals liberals i que, per no estar bé pagada la vida política, rebutgen eixa opció, o perquè a l'endemà de deixar de ser diputats han de reconstruir tota la seua vida professional, que havien abandonat per complet per a ser parlamentaris.


L'art de fer creure al personal que la política té a vore amb l'«exceŀlència» professional que podem trobar en un món capitalista. Ja sabem que no té a vore, per tant, amb l'exceŀlència inteŀlectual ni acadèmica, ¿però realment es tracta que els nostres diputats i diputades siguen eixos «excelŀlents professionals» que aconseguixen triomfar en el mercat capitalista? És a dir, fem una llista de les fortunes del nostre país i que ells legislen el que més els interesse, ¿no? Si no n'hi havia prou que s'embutjacaren els diners amb les normes que aproven els aprenents de bruixots que hi ha als parlaments, a més els hem de donar la vareta màgica de la impunitat. Tenen tota la raó, doncs, Berlusconi o el Bigotes, i tan bé com ens van als italians i als valencians, països on es maximitzen els beneficis privats i es socialitzen les pèrdues i els desastres naturals o artificials. Per no parlar d'Haití, és clar.

No, si això de la demagògia, és cosa de posar-s'hi una mica i et professionalitzes ràpidament. I per a aconseguir més aprofitament, només cal escoltar els nostres diputats «professionals», com ara els valencians.

dimarts, 1 de febrer de 2011

Llums de teatre antic

Llums antics

Estic ja amb poques llums hui, com que la que hi havia al cinema per a set persones de hui, Morning Glory crec que es diu la peŀliculeta, una comedieta previsible però gracioseta. I tot perquè no hem tingut lloc en la projecció de les huit de Pa negre i, clar, a la sessió de les deu ja mos se fea massa tard. Deu haver estat un èxit, i ja seria complet si això obrira possibilitats de més.

A la faena hi ha qui juga amb dos o tres baralles. Pretenen resoldre a mitges el problema de la modificació de la relació de llocs de treball (rlt) i començar la carrera professional sense atendre la resta de modificacions necessàries de l'(rlt). Per això quan lliges en la proposta de carrera que parlen d'objectivitat en la valoració, d'acompliment d'objectius, no pots evitar baquejar-te pensant que els qui volen fer això són els mateixos que no adduïxen raons sinó més aviat desqualificacions i menyspreus. Quan els demanes per la reclassificació et diuen: «Sou problemàtics». I si preguntes per què, doncs, n'és la prova, ¿no?