Cita dominical / 342: Joaquín Estefanía

En Dinamarca, una de les nacions amb un índex de Gini més baix (més igualitaris), només el 15 % dels ingressos actuals d'un adult jove depén de la riquesa dels seus progenitors.

Joaquín Estefanía, «El Gran Gatsby y la ocde», El País, 25.05.2015.

Uns quants euros d'injustícia

No costaria gens superar un egoisme econòmic capaç d'excusar una discriminació injusta simplement perquè afecta a «12 persones» en una plantilla de 150. Un referèndum deixaria la posició de cada u un poc més clara, perquè la decisió no és nostra, no és dels treballadors ni de les seccions sindicals ni dels sindicats, és dels polítics. Però abans que mos ho hagen oferit, hi ha qui ja ha decidit que li tenen igual els «12 (¿companys?) interins».

Podríem començar a repensar la força de 150 treballadors solidaris davant d'una discriminació injusta, en lloc de no sé quants interessats a engolir-se uns quants euros a pesar de la injustícia. Està en les nostres mans valorar això. Bé, hi ha qui supera el (possible) remordiment amb uns quants euros en la butjaca.

Va fent forat

Sempre que arriba este dia em pare un poc a pensar si els anys estan passant debades. Està clar que físicament l'edat té un cost. Per exemple, en les dos proves d'esta setmana pel riu, diria que els meus temps estan un minut pitjor que l'any passat. Almenys a l'hora de començar la temporada sense futbet. Espere que l'entrenament tinga un efecte de millora suficient sobre el cos.

D'altra banda, enguany, gràcies a les eleccions municipals i autonòmiques que tanta eufòria han provocat en bona part de la meua família, puc entendre un poc allò que dia algú que guanya qui resistix. La resistència, però, no és infinita, el cansament dels materials acaba fent efecte. Esta volta, els vots per una banda i el desgast ètic i ideològic d'una altra han fet forat en la percepció dels ciutadans. La intempèrie de la desigualtat i la persistència de les propostes han provocat el dubte sobre si no convindria provar a fer-ho d'una altra manera. Per poc, però va fent forat.

Sense resposta

Al final de la correguda, Joan Calabuig no va respondre al missatge que li vaig enviar el dia 7 de maig sobre els continguts dels seus diversos webs i blocs, que només apareixen en castellà. Cert és que no m'ha respost res d'inconvenient, simplement ha ignorat el comentari. Deu tindre un abatoll de faena que no se la lleva de damunt. De fet, l'últim apunt del seu bloc és del 12 de setembre del 2014. Deu estar molt afaenat traguent comptes: «Vam traure 86.440 vots en 2011 i ara n'hem tret 57.981: ¿en quina estació topen els trens?» Pim-pam.

Malíccies ideològiques

L'animació política mos té embadalits. Fem volar somnis de pactes i de possibles polítiques d'equitat i progrés. Però les cendres de la vella ideologia continuen cremant-te si t'acostes sense precaució. Esperanza Aguirre féu ahir una miscel·lània dels papers de Humphrey Bogart en The Caine Mutiny i de Jack Nicholson en A few good men, que són els dos films que em van vindre al cap. La guerra civil encara és una opció per a alguns. Ara també podem dir, com sempre, «més que mai» —que això pareix que no caduca— cal tornar als clàssics i a la relectura de les fantasies i les malíccies que es van publicar, tirant per baix, fa quaranta anys. Podríem aprendre a estalviar-mos repeticions inútils.

No s'ho acaben

«Oh, my love, que els errors més greus, encara no els he pas comés.» En poden aprendre bona cosa de moltes cançons. També amb esta de Quimi Portet. I si tecleges en un piano virtual (C2 C2 D#2 D#2 C2 C2 G2 G2 G2 D#2) la melodia que et xiuxiueja una companya a qui li ronda pel cap, trobes en Melody Catcher Mad World, sí, de Tears for Fears, tot i que la versió que més mos sona ara és la de Michael Andrews per al film Donnie Darko. Abans teníem la versió de rem. Després del petit tremoló polític que han notat alguns en algunes extremitats físiques i mentals, Mad World, segur que n'hi han uns quants que ho estan pensant i no s'ho acaben.

Els vídeos de l'endemà

Mire ara els vídeos dels candidats de les primàries de Compromís, perquè és ara quan hauran de començar a concretar en fets el seu programa ideal. Els fets no seran ideals, n'hi ha prou que siguen coherents, sostenibles i, en cas d'error, esmenables. Naturalment, em quede meravellat mirant la majoria de Compromís en la Vall. Jordi Juan ho deu haver fet mitjanament bé i els votants han considerat que serà millor continuar per eixe camí. Uf, em pensava que no ho voria mai, això. Ja ho diuen: «de més grosses en vorem», i a voltes això és positiu i tot.

Cita dominical / 341: Joan B. Llinares Chover

Menjar pa és, doncs, un altre tret específic dels éssers humans.

Joan B. Llinares Chover, Introducció històrica a l'antropologia.

La reflexió és possible

«Reflexionem-hi, sisplau, reflexionem-hi», que dia aquell de la tele. Per Russafa diuen els cartells que «Oltra València és possible».

Cartes marcades

Envie un missatge a la resta de seccions sindicals de les Corts per a recordar-los que dilluns que ve hem de demanar la convocatòria de la mesa negociadora, per vore si tanquem finalment això de la carrera professional. Al poc em telefona el lletrat per a una reunió: mos vol explicar com ho veuen «des de dins», abans que vinguen els dels sindicats. Aŀlucinem amb l'efecte del missatge electrònic, ha mobilitzat «contrapart de la part contractant», és a dir, el lletrat, que no era cap dels destinataris. ¿Com ho ha sabut? No ho sé, però tant pot ser transparència com relations dangereuses. Vote per una transparència mal enfocada.

En resum, res de bo, juga amb dos baralles i pretén que guanye la banca. Ja mos vorem després de les eleccions, que esperem que esta vegada li facen un petit servei a la democràcia, la transparència, la separació de poders i totes eixes cartes que ara mateix semblen un poc massa marcades.

Reflexió remugant

Takse em trau uns papers on vaig imprimir un intercanvi epistolar electrònic que vaig tindre en la llista Migjorn amb un collistaire (que vaig aprofitar per a un apunt). Me'l lligc i observe que fa deu anys que tinc este bloc en marxa i que, a pesar de pegar-li voltes al mateix nano, no perc l'interés en la qüestió. No es tracta tant de la definició dels conceptes (llengua, dialecte, varietat, estàndard...), sinó de la consecució dels objectius socials, com ara la gestió lingüística justa i democràtica.

Ara, vista ara la discussió epistolar, lamente no haver augmentat tant com pretenia el meu bagatge de coneiximents, m'agradaria poder compondre un discurs acadèmic més fonamentat i lligat. En canvi, continue fent ús de les lectures esparses i d'una reflexió desllavassada que voldria polièdrica i que segurament no arriba més que a remugant.

El debat

Ja tenim les eleccions damunt i resulta que encara no sabem segur si és possible que una persona porte a la finestreta de l'oficina de correus un munt de vots per correu d'amics, veïns i coneguts a certificar per a que entren en les urnes. Són coses del rigor del nostre sistema democràtic, que al cap de més trenta anys encara té un toc d'interinitat que sembla realment precari. Bé, en això de les votacions jo també, com dia aquell en una enquesta pel carrer, tinc el vot domiciliat.

Més encara després del debat d'ahir en Levante TV, que va assignar a cada cap de llista per a les Corts el mateix temps: noranta segons. No fa massa, en les televisions públiques segrestades políticament, mos calfàvem el cap mirant d'endevinar en quin sentit de la justícia i la igualtat es basava el repartiment del temps per escons aconseguits. Sí, això també denota un sentit ben precari de la democràcia.

Ah, vam agrair que el debat es regira amb un repartiment equitatiu entre Alicia Andújar (upd), Carolina Punset (Ciutadans), Mónica Oltra (Compromís), Alberto Fabra (pp), Ximo Puig (pspv-psoe), Ignacio Blanco (Esquera Unida) i Antonio Montiel (Podem).

En resum, Andújar a la contra, Punset demanant un canvi pragmàtic, Ignacio Blanco ben inquisitiu però massa agre, Fabra no diu res de trellat i no entén què està diguent, Ximo Puig té tics teatrals que devaluen les seues suposades propostes, Montiel es quedà a mig camí del revolucionari amb cua i del professor asserenat, i Mónica Oltra mostrà que té recursos parlamentaris, propostes socials i substància ideològica. Ja ho sé, me se nota cap a on tire.

Enganys i autoenganys

No podíem entendre el fet que, atés que els rics voten els rics perquè els interessa mantindre la riquesa, els pobres no voten els que pretenen reequilibrar les escales socials i econòmiques. Però no hi ha cap dilema, els pobres són rics respecte d'altres més pobres i, per tant, el desig de mantindre's en eixe estadi supera la seua ànsia de justícia social (si és que n'hi ha, d'això).

En realitat, com a electors mos movem entre enganys i autoenganys.

Petit fil musical

Em faig una petita llista de cançons útils per a començar la setmana amb el cap en la faena:

Els àngels ploren així (Estúpida Erikah)

El signe dels temps (Senior i Cor Brutal)

Animal salvatge (Sanjosex)

Protagonistes (Pau Vallvé)

Declaració de principis (La Iaia)

Tot torna a començar (Mishima)

Mandolines tralarí (El Petit de Cal Eril)

Temps o rellotge (Sanjosex)

Oh, my love (Quimi Portet)

No tinc temps (Mazoni)

Viure sense tu (Antònia Font)

La caseta d'enlloc (Roger Mas)

Màgic (Joan Colomo)

Foc i bases (Inspira)

La llista és de cançons en català i formen part d'una llista d'Spotify dedicada a Senior i el Cor Brutal. Al llarg de la setmana n'afegirem de Maria Coma, Delên, Ivette Nadal, Xazzar. A més, canviarem d'estil, per exemple per recordar B. B. King, sense oblidar que de tant en tant convé passar per Dmitri Xostakòvitx i Ernst Toch, perquè el resultat de les eleccions també s'haurà de digerir amb calma.

Cita dominical / 340: Joan Veny i Clar

A Grècia s'imposa la interpretació meliorativa de l'esternut.

Joan Veny i Clar, «De l'auguri a l'esternut», Estudis de geolingüística catalana.

Les tonadetes

L'Atles interactiu de l'entonació del català em fa viatjar per les tonalitats que fem quan parlem. Jo no en tinc massa ni és d'enlloc segurament. La xica que diu «mandarines» de Xàtiva té la tonadeta que em resulta més familiar, i estic pensant en les dones que tenen tonadeta dels pobles que conec.

Passà el temps

L'oratge era el mal temps, hi havia coses que feen olor i les persones que les olíem o les olóravem, alguns amaneixien a bon hora, és a dir, que arribaven tard, però el sol eixia sempre a l'hora, i tot el dia era un «bon dia!» fins que es fea fosc i, llavors, tocava la «bona nit!», sense que calguera ni «bona tarda!» ni «bona vesprada» ni «bon vespre!», ni tan sols feem «bon cap de setmana», que això ho va dur la televisió i les modes urbanites. En aquell temps, «ma uela» encara dia allò d'«antonses, mig armut i quatre onces» i em contava què feen Peret i Catalineta, què passava a la panxa del bou, que ni neva ni plou, i m'adaptava «la gallinita o el cigronito». Ma tia jugava a fendis i a xurro, o botava a corda, mentres que jo vea els meus amics que jugaven a xulla, al sambori i a tello (i hi havia qui matava sagristanes a perdigonades). Algun sarvatxo vaig vore prenent el sol vora el camí del Pla. Passà el temps i va deixar de passar la xica que venia «verdura bollida, ¡dones!».

L'edició dels PDF

Les restriccions de seguretat i pressupostàries impedixen que adquirim en la faena la llicència d'un programa per a editar documents en format pdf. Amb tot, buscant un poc en l'ordinador i en la xarxa, pareix que hi ha solucions per a (quasi) tot.

Per a crear els documents, entre el Word i l'Open Office (o el Libre Office), t'apanyes. Cada un d'eixos programes em servix per a coses diferents. Amb el Word edite la major part del text del document (tipografia, ortografia, edició amb macros) i amb l'Open Office li done el format al paper i resolc l'edició dels paràgrafs i la disposició final del text. A més, també amb este faig les conversions de formats (ballant entre .doc, .odf i .pdf).

En canvi, si el document en pdf no és meu i vull editar-lo, tinc diverses opcions (gratuïtes, de bon preu o que admeten donacions) en la xarxa:

Per a retallar pàgines: PDF Scissors (en Windows o en línia) / PDF Shaper / PDF-Suffler (en Ubuntu)

Per a traure pàgines soltes: PDFSplit! / PDF Shaper

Per a unir pàgines i documents: PDFMerge! (fins a 15 mb) / PDF Shaper

Per a girar pàgines: PDFRotate! (fins a 200 mb)

Per a traure text i imatges: PDF Shaper

I per a fer tot això des d'un mateix lloc (i amb el web en català), una iniciativa magnífica: I❤pdf.

País amb maqueta nova

Dilluns passat va canviar la maquetació del diari El País. Pel que veig, té un aspecte més revisteril, per dir-ho d'alguna manera, amb més filets negres i de color blau. La curiositat és que han llevat les fotos dels articulistes i la valoració dels films. Els haurem de mirar a pèl. A més, és més prim, potser per la calor. La gràcia del primer dia va ser que vaig poder eliminar en un sol plec la secció d'esports i aixina vaig avançar la faena. La resta, supose que més o menys com sempre, cal llegir alguns articles, botar-ne molts i lamentar que no hi haja versió en català al País Valencià (qui diu versió, diu diaris). Això sí, per si de cas, sempre cal comprovar que els percentatges no sumen més de cent.

Els xiringuitos amb wifi dels ni-nis

Takse em comenta que, quan vaig fer la fitxa sobre xiringuito, me se va passar que el gd62 (que és del 2000) ja l'havia inclòs. Després, troba que el dnv ha inclòs wifi, però no nini, com ha fet la drae en espanyol, que en català continua sent ni-ni (i no he de modificar la fitxa). Estem en campanya electoral, però no tinc ganes de compondre cap frase més o menys sarcàstica amb eixes tres parauletes.

El preu de les fantasies

No es tracta d'aconseguir receptes miraculoses o d'implantar mecanismes infaŀlibles. Pareix que hem de resoldre els problemes amb pocions màgiques en lloc d'analitzar els errors o els mecanismes permeten les pràctiques corruptes, la justícia ineficient i les desigualtats injustes. No fa massa podíem considerar Alfonso Rus un gran gestor en la Diputació de València (abc, 24.08.2014):

La Diputación de Valencia logra un superávit del 15 % y no tendrá que endeudarse en cinco años

[...]
En un comunicado, Rus ha señalado que «esto es así porque en 2011 decidimos crear un plan de estabilidad". «Hace cuatro años nos encontramos con un 138 % de deuda y actualmente estamos en el 60 %, porcentaje que quedará reducido a 50 % a final de legislatura», ha agregado.
Por su parte, el diputado de Economía y Hacienda, Máximo Caturla, ha destacado que la Cuenta General «refleja el círculo virtuoso económico-presupuestario en el que se encuentra la diputación, en beneficio de ayuntamientos, ciudadanos y proveedores dependientes de la institución».
[...]

Ara mos arriben informacions que es tractava d'una administració corrupta dedicada al saqueig de les arques públiques. Hauríem de mirar de resoldre, per tant, si és possible tindre alhora una administració pública «saquejada» que oficialment estava ben «sanejada» (El Diario.es, 10.01.2014):

Los diputados provinciales de Valencia ya trabajan con su iPhone 5s, el último términal de Apple que cuesta —en el mercado no subvencionado por las operadoras y según capacidad— entre 699 y 899 euros. El salario mínimo fijado por el Gobierno es de 645 euros mensuales.

Els indicadors socials i econòmics de què disposem mos podem fer creure que mentres uns vivim en xauxa, uns altres vivim en el paradís. Són dos variants del mateix lloc imaginari, perquè hi ha tants països de fantasia com persones. Hauríem d'aclarir és quin és el preu de les nostres fantasies.

Cita dominical / 339: Ángel Gabilondo Pujol

No canviar mai d'opinió no mostra coherència, confirma poca capacitat d'escoltar.

Ángel Gabilondo Pujol, Por si acaso.

La (in)coherència en campanya

Toca estar en campanya. Els polítics es retraten amb la seua actuació i també amb la propaganda. Joan Calabuig m'envia la seua propaganda al centre de València només en castellà. El web del socialistes de la ciutat només està en castellà. No responen de res ni són coherents (tampoc amb les declaracions sobre l'ús del valencià). No reclamem la coherència dels malfactors, però sí dels qui pretenen fer un servei públic.

Eleccions musicals

Passe de les llistes de ràdio de l'Spotify relacionades amb Michel Petrucciani i amb Pat Metheny i m'entretinc uns dies amb la música electrònica que tinc recopilada en una de les meues llistes. Per a entendre-mos, Vangelis, Mike Oldfield i Tangerine Dream essencialment. Tope casualment amb la ràdio de Bénabar —a qui li agradava la trompeta de menut: ara no sé per què, però jo li'n demanava una a ma mare—, on tope amb cançonetes més o menys apegaloses d'Alain Souchon, Renaud, Thomas Fersen, Renan Luce, Amélie-Les-Crayons, Olivia Ruiz, Zazie i uns quants més.

Veig en una revista la llista de cançons que diu que li agraden al socialista Pedro Sánchez. No en conec quasi que cap. La primera impressió que tinc és que ell tampoc. És una impressió que tinc, que deu ser la llista que suposa que deu connectar amb el suposat públic de la revista. Tinc una companya que fa la seua llista només amb Queen i Estopa. S'acosten les eleccions autonòmiques i pareix que serà difícil que no mos deixem dur per les «eleccions» rutinàriament. En coses de música, això és explicable i, molt sovint, útil. La política, però, no hauria de ser tan sols la cançoneta que mos agrada sentir. Per molt que mos agrade Mediterráneo de Joan Manuel Serrat.

Els de fora

S'acosten les eleccions ací, però em sembla que cap programa dels polítics que es presenten a les Corts conté mesures per a millorar l'administració i l'activitat parlamentàries. Ho comente amb alguns companys de les Corts. Comprove que també ací mos ronda el virus corporatiu: n'hi havia que no volien que vingueren «de fora» a organitzar les Corts. Com si tots no haguérem vingut «de fora». Al cap i a la fi, ho entenc, les suposades millores socials són sospitoses per ací, tenint en compte el fonament i la fiscalització que en fan els polítics i les administracions que gestionen.

Pobres depredadors

Les dades econòmiques sempre són parcials, enganyoses o falses. Les ideologies amb què les analitzem empastren els diagnòstics i les propostes de solució. On Piketty vea capitalisme salvatge que xafava i expulsava del sistema, De Soto li fa una esmena general i diu que l'economia submergida forma part d'eixe capital en lluita i que té la mateixa voluntat de domini i expulsió, i que no es pot salvar la falta de dades amb generalitzacions i analogies, cal fer estudis també en els països on els governs amaguen, falsegen o, simplement, no tenen dades.

És a dir, els pobres o desfavorits també tenen voluntat de rics depredadors, i a voltes el conflicte no prové d'una ànsia de justícia i equitat sinó que és la conseqüència de la frustració. No veig que siguen anàlisis contradictòries, sinó complementàries. Les víctimes i els perdedors amaguen una part de la veritat i la raó: la que no val, i que no sempre és la bona.

A comptar diners

La bona del nou cas de corrupció que afecta esta vegada Alfonso Rus és que ix —si és cert que és ell— en les gravacions parlant en valencià. Cert és que no sonoritza tant com esperaríem en «...onze mil, dotze mil euros...». No sé com està la cosa dialectal en Xàtiva, ni l'idiolecte de Rus, però, al capdavall, està comptant diners en valencià: ¿quin pes sobre el pib deu tindre la llengua al País Valencià?

Sempre a deshora

Hauria d'haver fet i enviat ja la llista de propòsits i propostes per a la legislatura que s'acosta, per a algunes modificacions i millores que caldria dur avant —segons jo ho veig— en les Corts Valencianes i en la política valenciana.

Per exemple, les Corts haurien de tindre panells solars per a calfar l'aigua i per a generar electricitat. ¿Hi ha ningú que duga això en el seu programa? Vaja, m'ho estic preguntant i no he mirat si encara estic a temps de fer la proposta o de comprovar si la porten. No crec que els semble molt important, però, la veritat, si la institució que legisla no és la primera a experimentar i aplicar-se les propostes de millora de la societat, sona tot un poc com una enganyifa.

Per exemple, ja hi ha subvencions als grups polítics i, per tant, caldria eliminar la subvenció extra per diputat elegit, que és una manera més de tergiversar la funció de la representació. De fet, s'hauria de crear una oficina pública d'informació i dades composta per funcionaris, és a dir, imparcial i informativa. Els ciutadans hi podríem recórrer per a comprovar la veritat de les mentires que ara mateix es cuinen en les oficines dels partits polítics.

Com quasi sempre, tinc la sensació que arribe tard i que no hi ha realment interlocutors polítics interessats a l'altra banda, perquè, en general, no mos dediquem a escoltar, només a parlar. Ho dic jo que, en general, no parle, que és possiblement l'altra cara del problema.

Cita dominical / 338: Joe Haldeman

Pitjor encara era el pressentiment que els meus actes no havien estat segurament tan inhumans com això. Només calia tirar arrere algunes generacions per a trobar hòmens que feen les mateixes coses, i a altres hòmens.

Joe Haldeman, The forever war, a partir de la traducció francesa de Gérard Lebec.

Cabretes que munten

Després d'haver-ho ajornat vora un mes, vam triar mal dia per a fer la volta del Montcabrer: una solana i una calor de port, sobretot a la tornada perl sud. Això sí, la gràcia va ser topar amb unes cabretes al cim mateix. També «munten» a Cocentaina (llevat que fóra algú d'Almussafes).

El castell de Cocentaina

Pel Comtat, a Cocentaina, des del castell, prop del Montcabrer, al fons, el Mondúber. Una dona compra un número de loteria: «Molt és?»

Malnoms a doll

Es veu que cap allà els huitanta s'estilava fer treballets sobre els malnoms del poble. No sé si hi deu haver cap poble valencià sense un treballet sobre això. En vam fer un la meua amiga Peneca i jo i mos va servir per a aprovar alguna assignatura. No el vam publicar. Per contra, més o menys per la mateixa època, o pocs anys abans, en va fer un altre María José Terrés Gascón: «Malnoms de la Vall de Tavernes». Em sembla que devia recollir el mateixos que vam arreplegar mosatros, amb una diferència segura: el meu cognom, Cogollos, jo no el vaig incorporar com a malnom. En aquell temps, ja em dien Golls (o pot ser que encara fóra Gollos, que va durar poc). En general, em van dir Cogollos, perquè és molt més sonor i menys confús —és clar, en la Vall— que el meu Boronat de l'Alqueria de la Comtessa o de la Vall de Gallinera.

El taxi de les excuses

És habitual haver de sentir l'excusa que amollen algunes persones —sense que els l'hages demanada— quan pretenen justificar per què no parlen en valencià en alguna situació: «És que els meus pares eren andalusos», i també val si eren extremenys, gallecs o murcians i també servix si ho eren els avis. Sabem que l'impediment per a parlar en valencià no està en la procedència sinó que és polític i el tenim en el lloc de residència, és a dir, al País Valencià, on la discriminació lingüística dels catalanoparlants té el correlat físic indefugible de la substitució pel castellà. Si no fóra això, també podria donar-se el cas que algú diguera: «A pesar que els meus pares eren andalusos, sóc doctora en física nuclear i treballe en Suïssa». Algun dia ja no caldrà sentir excuses aixina. Almenys entre els taxistes, perquè els fan una prova bàsica d'idiomes (R 22.2012.2014): valencià i anglés. Si encara no és massa tard, els podem dir «bon dia» i «hi!» amb la mateixa tranquiŀlitat.

La menjadora

Ara s'ha sabut que l'alcaldessa de València Rita Barberá Nolla té una beca de menjador per a engolir ostres i pernil ibèric. Els xiquets de famílies endeutades amb l'ajuntament poden mirar com menja l'alcadessa. Si paguen els deutes, a més, dic jo que els xiquets podrien rebre una beca per a llepar els plats. Bé, llevat que estiguen massa «preciosos», que això tampoc és bo.

Turment estètic

Qui en lloc de «catanyol» preferixca el «catalunyés» o el «valenciaquí», hauria d'aconseguir els instruments per a difondre eixes varietats, en lloc de traure els instruments per a turmentar-mos quan sent que li s'apeguen les varietats i les expressions que no voldria sentir. Per eixe camí aconseguiríem el contrast dels usos de la llengua. Al País Valencià el meu barber xativí em comenta que fan unes de «Los 40 Principales» en valencià. Això és el que n'hi ha.

Cita dominical / 337: Léon Bloy

Els abismes de la llum són invocats pels avencs de la seua estupidesa.

Léon Bloy, Exégèse des lieux communs.

Pensament gratuït

No sé si sóc jo o és el món: quan una empresa de viatges anuncia «xiquets gratis», no puc evitar pensar que això és pederàstia o canibalisme. La redacció resumida dels missatges, l'excés de síntesi... Vaig a pensar que no sóc jo a soles, que el mercantilisme i el capitalisme desregulat modulen el llenguatge, el pensament i les relacions humanes.

Imaginari humorístic

Faig una cerca per Internet i no localitze «Dos palmeres en busca de dàtils» ni «Tres llauradors dins d'un sac», suposades obres de l'imaginari humorístic de la meua infantesa. ¡No les tenen ni en el Projecte Gutenberg! Algun dia s'haurien de tornar a escriure.

L'edició del temps

Fa uns dies em sentia decebut per la qualitat de l'edició digital en qualsevol de les llengües que utilitze per a llegir a trossos i mossos. I hui, per l'altra banda, amb l'excusa d'eixa sant del llibre que diuen Jordi, he topat amb un llibre que m'ha semblat bonic, atractiu, que m'ha volat a la bossa i me l'he hagut d'endur a casa: Punts de fuga. 20 relats sobre viatges en el temps. 26 autors catalans actuals. No té res d'especial, editorial Males Herbes, col·lecció Distorsions, tapes blanetes de color verd, un gruix de vora quatre-centes pàgines de paper grosset, grandària menuda (13 × 19), color blanc trencat (grogós), lletres romanes de cos 12 —trobe—, marges generosos per tots els costats i contes curts d'autors naixcuts a Catalunya (llevat d'un, d'Osca).

¿El contingut? Com que són coses de viatjar en el temps, m'agrada ja sense haver-lo llegit. Si mai torne del futur, completaré l'apunt amb un comentari crític.

Cosconelles de punts volats

Convé repetir-ho de tant, per tal de recordar-ho quan pretenem resoldre els problemes d'ús de la llengua canviant els accents o les dièresis de lloc: cal tindre en compte que les llengües es parlen i no necessàriament han de tindre versió escrita. Les llengües perviuen en l'oralitat (amb l'escriptura només fem un apunt en el registre de la història). Per exemple, jo parle en valencià perquè el parlaven en la Vall (i en Carcaixent). I el vaig aprendre quan ningú dels qui me l'ensenyaren el sabia escriure (i n'hi ha que encara el parlen i continuen sense escriure'l). Les dièresis i els punts volats fan cosconelles inteŀlectuals, fins i tot fan riure. I estaria bé poder-ho vore gags sobre això en els mitjans.

La mala edició digital

Sóc prou aficionat al llibres electrònics i vaig ampliant la meua biblioteca amb les versions electròniques de llibres que m'interessen i que sovint són massa cars o no localitze en paper. Ara, he de reconéixer que l'edició electrònica està encara bastant endarrerida, sobretot quant a la qualitat de l'edició. Quan faig l'adaptació dels llibres en pdf a la grandària del Kindle, he de fer bastant faena no tan sols de maquetació, sinó fins i tot de correcció ortogràfica. Comprove sovint que el procés d'adaptació digital s'ha fet amb una escàner i sense revisar el text resultant. I això que estic parlant de llibres en francès (accents i guionets perduts o trabucats), on sembla que tenen un poc més de temps de pràctica en estes coses. De fet, les versions en català són poques (i prou mal fetes), però les versions en castellà també solen ser un desastre.

Tot arribarà, segur, i aniran millorant a poc a poc les versions digitals dels llibres, perquè la professionalitat i la qualitat haurien de tonar a ser factors importants per al funcionament del negoci.

La lluita sincera i pacífica

Mos quedarem per a llavor, que diu ma mare, i això ha fet el company Pep Tur Vives, deixar la seua llavor en els companys que hem tingut la sort d'aprendre l'art de la paciència, el sarcasme innocent i el trellat pacient i ben dosificat. Ah, exclamaria obrint els ulls de bat a bat, ¿vegeu com...? La lluita sincera i pacífica de la raó, el to mesurat, alt, suaus, sempre obert a la rèplica i a la reflexió. Mos deixà la seua paraula i la seua mirada profunda.

Cita dominical / 336: Manuel Jabois Sueiro

El mal va perdre la característica de ser una temptació, així que, en lloc de tindre la temptació de robar, el que hi havia era la temptació de no fer-ho.

Manuel Jabois Sueiro, «Juguetes para un tiempo prohibido», El País, 18.04.2015.

Romans, visigots i musulmans

Els visigots van acabar amb els romans i després van arribar els musulmans. La història grinyola, segons em comenta Anaïs.

Empedreir-se negociant

Reunió sindical per a no res i, immediatament, després de converses de corredor, faig el comunicat sobre el resultat de la reunió. La reunió ha estat una petita frustració més, perquè havíem d'haver arribat a un acord, però els polítics —que ja estan pensant només en la campanya electoral— no han fet cap oferiment i simplement mos han dit que mos tornarem a reunir tan prompte com siga possible. Tenint en compte que dins de poc més d'un mes les Corts hauran canviat, no esperem milacres.

Eixe deu ser el mèrit d'algunes reunions, haver d'assumir la frustració, endurir-se, empedreir-se... I no hem acabat el dia, que hui n'hi ha futbet, farà calor i en som pocs. De pedra.

Lectures ancorades

Polse l'enllaç que hi ha a dalt de tot d'este bloc, en la franja de Google, allà on diu «Bloc següent». Després d'uns quants bots, m'apareix el bloc de l'editorial Edicions 3i4. Em fixe en l'apunt del 12 de febrer d'enguany: «Àncora del temps. Antologia de dietaris actuals». Sembla un d'eixos llibres que m'interessen i que hauré d'afegir a la llista de lectures pendents, ancorades.

Els bons dies

Els funcionaris hem interioritzat prou el «fins ara». No tots, però molts. O uns quants almenys. N'hauríem de fer una estadística d'ús. Per sort, el «bon dia» és més general; i el «bona vesprada» (a pesar del que em puga sembla a mi), també ha trobat el seu espai. En canvi, ixes del redol, i tope amb l'«hastara» i l'«antonses», en xiquets que es suposa que havien anat a escola a aprendre un poc més d'eixa llengua que parlen quotidianament. Certament, no hi ha cap problema d'expressió sinó una discrepància entre els objectius i els resultats, ja que els primers són part de la hipocresia política de les paraules i els segons són el reflex de la pràctica dels actes. I de les paraules amb què fem coses.

Del noruec a l'anglés al català

Anna Llisterri explica en «El noruec (reconcentrat) que t’explica la vida» (en el seu bloc Per a lectura i decoració) que ha aparegut la traducció que ha fet de la novel·la La mort del pare de Karl Ove Knausgård. Més encara, explica que ha fet la traducció no a partir de la llengua original (noruec), sinó de la versió anglesa de Don Barlett. I és bo que ho diga, atés que l'editorial sembla que ha oblidat eixe indicar detall en la nota de premsa i en la portada del llibre.

Supose que si l'editorial ho amaga, deu ser que els sembla que li s'ha d'amagar eixe detallet al lector.

Ara i adés

Vaig trobar ahir el diari Ara.cat en el quiosc. Un especial sobre la normativa de la llengua. L'únic diari en català que hi havia en el classificador del quiosc era este exemplar de l'Ara. Per sort, el quiosquer em permet que li deixe a deure cinquanta cèntims i me l'enduc. Encara no me l'he llegit, només he mirat la foto que els vaig enviar (de fa vora deu anys). Insistiren. Em reconec, i això ja és prou. La resta, la normativa, ¿problemes? Més que en tinguera.

Cita dominical / 335: Inés Fernández Ordóñez

Les coses bones són boniques, i també són veritat.

Inés Fernández Ordóñez, segons Juan Cruz en «De frente. Inés Fernánddez Ordóñez», El País, 12.04.2015.

Assassins amb robots

Ja han arribat els robots que «decidixen» matar persones. En el diari en diuen «robots assassins». La notícia no diu res de les lleis de la robòtica d'Asimov. Les bones idees a voltes es queden massa amagades en les pàgines polsoses de la literatura. No, els robots no són els assassins: són els assassins que ara, a més, tenen robots.

Dreta amb mà esquerra

Ciutadans nous amb idees velles. I la dreta escarotada. Els molesta que els vullguen civilitzar una mica.

Del gens a l'a més a més

La retòrica que fan servir molts polítics consistix a anunciar o prometre sempre «un plus», «un esforç», «un extra», i la causa sol ser la desafecció dels ciutadans. Bé, si regularen l'administració i l'actuació política amb normalitat, no caldria que anaren sempre amb la màquina retòrica revolucionada. No cal ser més rigorós, més exigent, més qualsevol cosa, només tant com siga necessari cada dia. Però, no, els hem de sentir sempre passant del «gens» a l'«a més a més».

Recompte de traïcions

Esta huitena legislatura m'ah deixat un regust amarg particular i concret: la principal usuària de la paraula traïció durant la legislatura ha estat Mónica Oltra Jarque. Fent un recompte ràpid, 6 de 13 casos en el Diari de Sessions.

Vaja, vaig fer unes consideracions sobre l'ús d'eixe concepte en l'àmbit parlamentari en una fitxa i en diversos apunts d'este bloc. A pesar que l'afectada pel virus haja estat la que es suposa que és la meua candidata per a dur avant les millores polítiques i socials que necessitem, no em desdiré de les consideracions que vaig fer. Això sí, espere que li se passe prompte i que no continue amb eixa cançoneta la legislatura que ve.

Ampliaré la fitxa i, si veig que cal, pot ser que li escriga directament, a vore què diu. Qui avisa...

Les xitxarres ja no estridulen

Les xitxarres estridulaven divendres, diríem. Però hui ha tornat la frescoreta. Quasi me se gelen els peus amb les sandàlies. Passem pel Rastrell, però hui no hem trobar res massa interessant, llevat del cartell lluminós d'una botiga de vestits de fallera (en valencià, cosa que ja no hauria de ser notícia).

Olora bé

Si els pares no volen, i no són àguiles, la llengua serà pedestre, terrenal en un paradís perdut. Les flors oloren bé en la marjal.

Cita dominical / 334: José-Luis Mendívil Giró

Ni la tradició gramatical índia ni la grega sorgixen realment com un esforç per entendre les regles i estructures de les llengües, sinó com un intent de preservar-les del canvi.

José-Luis Mendívil Giró, Origen, evolución y biodiversidad de las lenguas. Una aproximación biolingüística.

Li se veu...

És possible que destigem que el català siga una llengua oficial i d'ús general quotidià; com a mínim, d'ús lliure i de disponibilitat pública. Ara, pel que fa a la forma, no serà mai la llengua que desitgem. L'accentuació oriental, l'ordre dels pronoms, els incoatius amb -e i els participis -ert no compensen un «del qual», un «del mateix», un «allò» o un «immiscit» calcats del castellà. Cert, fan un català que sembla tot lo del món, però hi ha encara alternatives a l'abast que podem practicar i estendre. En lloc d'escriure «se li veu debatre» podem provar amb «el veiem debatre». Li se veu...

La nostàlgia dels manaments

El primogènit del faraó torna a morir hui en les pantalles de Paramount Chanel. La nostàlgia supera la ficció.

Disgust primari

Un home mata a ganivetades la seua dona, Lubitz decidix carregar-se els passatgers de l'avió que pilotava, els terroristes maten vora dos centenars de persones en una universitat en Kenya, davant del parlament turc la policia tomba una dona que formava part d'un escamot terrorista i anava armada amb un Kalaixnikov, un terrorista suïcida en Afgnanistan esclata davant la càmera i mata les persones que anaven al seu costat... Si ho penses bé, darrere de tot això hi deu haver alguna notícia interessant i algunes reflexions a fer, però generalment només t'oferixen l'ocasió el disgust primari.