Els bons dies

Els funcionaris hem interioritzat prou el «fins ara». No tots, però molts. O uns quants almenys. N'hauríem de fer una estadística d'ús. Per sort, el «bon dia» és més general; i el «bona vesprada» (a pesar del que em puga sembla a mi), també ha trobat el seu espai. En canvi, ixes del redol, i tope amb l'«hastara» i l'«antonses», en xiquets que es suposa que havien anat a escola a aprendre un poc més d'eixa llengua que parlen quotidianament. Certament, no hi ha cap problema d'expressió sinó una discrepància entre els objectius i els resultats, ja que els primers són part de la hipocresia política de les paraules i els segons són el reflex de la pràctica dels actes. I de les paraules amb què fem coses.