Ni «bon dia»

Abans de vore com el murcià Alcaraz guanyava el Roland Garros per primera volta, vaig anar ahir a tirar el vot de les europees. No hi havia massa gent. Inclús en les taules estaven un poc en quadre, sense sobreabundància d'interventors com en altres ocasions. Quan ja he farcit el sobre amb la papereta m'acoste a l'urna i els allargue el carnet amb un «bon dia» casolà: els tres em responen «buenos días». No sé si els hauria d'haver dit «xe, ¿ni un rutinari "bon dia"?». Estem malament. No els dic res enguany. L'any passat sí que els vaig esmenar quan em van traduir el nom, però enguany no senc què diu la xica. Vote i me'n vaig.

Amb sort han anat a votar poc més de la mitat del cens —hi ha llocs on encara han anat per baix d'això—, 📃 i és indicatiu de la paradoxa democràtica que mos fan viure els demòcrates per antonomàsia que no paren de renegar i fer bromes contra eleccions i referèndums. Més que se n'haurien de fer, inclús sortejos a l'atzar per a ocupar càrrecs i gestionar l'administració, no tan sols per a fer la faena bruta de les votacions.

Ni «bon dia», no fora cas que perillara algun centenar de milions de parlants del castellà-espanyol.