Vaig acabar a rastrons Gaeli i l'home déu de Pere Calders. Sort que la part final ha segut la que ha tingut un poc més de suc. El llibre va rebre un premi literari, segur que apareixeria recomanat en una imaginària revista dels anys huitanta del segle passat. Però no passaria res si algú diguera que és una obra desigual, sovint estrambòtica, cansosa, desllavassà... Un conjunt embastat, però mal cosit, que tenia contingut per a trobar diverses històries i camins estilístics diferents. Però a algú li va agradar, 📃 i inclús va acabar guanyant el premi Joan Crexells del 1986. 🔗 Coses d'eixos temps... i dels d'ara, em sembla, parlant de premis.
Després agarre la revista de Núvol en paper de l'última primavera 📃 plena de recomanacions literàries. Més de xixanta pàgines, que són tant incitants com desesperants, perquè són només «recomanacions» i el que també seria interessant que hi haguera condemnes, denigracions o desaconsellamentes —són els antònims de recomanació que he trobat en francés: el diccionari d'antònims no en tenia en valencià—, cosa que mos permetria fer cas o anar a la contra, però que mos llevaria un poc de pes de damunt i de frustracions per les coses que acabem llegint i que mos deixen trastocats pensant en què és això de la crítica literària.
Condemnes, denigracions i desaconsellamentes, en podríem fer una revista ben grossa.
Bon dia senyor Miquel.Acabe de llegir un llibre que li'l "desrecomane".Viaje a Portugal, Cosé Saramago.Es veu que quan el va escriure sols havien esglésies a Portugal.
ResponEliminaVos agraïxc la desaconsellamenta. Per ara no comprovaré si compartixc el criteri. Puga ser que més avant.
ResponElimina