Pel que siga que em passe als dits —les humors i malhumors que patim i emetem—, n'hi han unes quantes lletres que van perdent el color negre inicial amb què apareixen pintaes en el meu teclat blanc Cherry KC 1000. El teclat té ja deu anys d'ús diari en horari d'oficina. A banda d'un poc de runa a la banda de baix de les tecles, he notat hui que les tecles més desgastaes són «Control», «Xift», «Windows» esquerra, «Alt», els cursos de l'esquerra i de cap avall i les lletres L, A, N, M, I, O, B, T, E, P i «Punt i coma», per orde de descoloriment.
L'estat de degradació encara no és tan preocupant com el del l'anterior teclat, un Labtec White Keyboard Plus, que va arribar a tindre tecles que quasi me s'havien fos. Em sembla recordar que era la lletra L. Este està aguantant molt més, i això que en principi em semblava que seria molt més fluix —me'l van comprar remugant per una d'eixes tantes tòpiques crisis que constituïxen el capitalisme.
Ara veig que les lletres fan Lanmiobtep, que pareix el nom d'un faraó egipci. Hui he acabat L'assassí del Tirant de Jordi Fernando Aloy, que en una explicació al final del llibre nomena Mika Waltari, que va escriure Sinuhe, egyptiläinen (1945). No sé esta, però la de Fernando està ben escrita i té passatges interessants, que podrien haver dut la narració amb més consistència cap a la intensitat i reflexió literària, però que en general s'ha desviat cap a la trama policíaca i d'aventures resoltes un poc a colp de James Bond. M'ha fet recordar alguna noveŀla de quan era jovenet als anys noranta del segle passat, amb tocs d'eixos de gastronomia i historiografia turística que informen i fan enrogir tot alhora.
Bé, ho deixe ací per no descolorir més el teclat i les meues capacitats com a crític literari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada