Tres dones perdudes pels carrerons del centre de València veuen dos desconeguts que porten el carro d'anar a comprar al mercat, com ara mosatros. Observant el carro, es decidix a preguntar-los si són de la contornà, però ho fa en castellà. Els responen en valencià i les tres dones s'alleugen i continuen parlant en valencià amb els desconeguts. Els desconeguts no han perdut l'ocasió de tranquilitzar-les dient-los que podien parlar en valencià, perquè els maleducats que t'escridassen si els parles en valencià i et demanen que canvies al «cristiano» o al «castellano», doncs, no són tants com mos fan creure (encara que hem sentit notícies de metges i policies que fan fredat).
La majoria dels «valencianosilents» (és a dir, castellanoparlants) de Valencià són persones amables que entenen el valencià i molts tenen titolets amb nivells elevats de coneiximent de valencià. La que passa és que patixen la maledicció d'una mala fama de ser violents, persones de pocs escrúpols i sense una mínima educació ni empatia quan topen casualment amb algú que els parla en valencià. És una mala fama immereixcuda i, en general, sense cap fonament real.
A causa d'eixa mala fama, molts valencianoparlants temorosos preferixen estalviar-se la possibilitat de topar amb algun malcarat i parlen directament en castellà amb els desconeguts. I fan mal fet, com solen comentar molts valencianosilents, perquè això els impedix practicar el valencià aprés a escola i que, gràcies als titolets aconseguits, tantes satisfaccions acadèmiques i laborals els ha reportat. A més, com que molts no tenen massa ocasions de practicar-lo més que passivament a través dels mitjans, temen que poden perdre el nivell i la fluïdesa que havien assolit per a aprovar els exàmens dels certificats acadèmics de coneiximents de valencià.
Bé, es podria mirar aixina, però tots sabem que l'explicació és una altra. Només és cert que els malcarats són molt pocs, encara que molt sorollosos i vergonyants. La resta va com va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada