Un cosí meu està convençut de moltes coses i té alguns retrets justificats a fer a una «progressia familiar» que massa sovint es dedica a desqualificar sense fonament argumental els polítics retrògrades i reaccionaris, que si «bocatorta», que si «li agrada molt el gintònic», que si... Té molta raó el meu cosí, perquè els motius reals haurien de ser uns altres, però no serien tan agraïts, humorístics i còmodes. Per contra, el meu cosí no nota que ell també juga a justificar-los quan preferix atacar els familiars en lloc de donar-los els arguments que els falten.
De passada, matem tot el que és gras: com que eixa «progressia familiar» és valencianista (modalitat autoodi: es pensen que la forma bona de parlar i escriure sempre és una altra, no la riberenca de cada dia), ell té el vici d'acceptar el castellà com a estàndard per a mesurar-ho tot. A més, qualsevol intent d'evitar eixa pressió li provoca una reacció burlesca contra uns suposats «creguts culturetes». Com que ha estat educat aixina per mon tio, no deu haver pensat mai que això també forma part del control i submissió a què el sotmeten les forces fàctiques que tant li agradaria combatre.
No en faig cas, però li done la raó en el rebuig a les crítiques fàcils contra els polítics poc agraïts o amb addiccions. Les reunions familiars són encara més bones si et fan pensar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada