Es pot retraure, és cert, el fet que els advocats defensors del president de Catalunya no s'expressaren en català. Fent eixe retret —que hem d'acceptar com un repte per a vore què convé millorar eixe aspecte—, estaríem oblidant que en eixe tribunal el magistrat president i altres membres de la sala es van expressar en català. En canvi, en el Tribunal Suprem espanyol, on els acusats independentistes catalans ho hagueren pogut fer, ni tan sols els va passar pel cap, pel que sembla. Tan sols algun testimoni va tindre la idea de provar-ho —però la cosa no va acabar massa bé.
Per tant, almenys allà, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, es respecta el dret de parlar en català i en castellà —i també en xilé—, cosa que vam vore que no era tan respectada ni estava tan normalitzada a Madrid. Les lliçons i les normes sobre el dret i el respecte cultural i lingüístic solen vindre dels poders amb seu en Madrid. I van com van (veg. l'informe de la Plataforma per la Llengua).
A força de juís, podria ser que Gonzalo Boye i Isabel Elbal (els advocats del president Quim Torra) acaben parlant en català. De moment, em sembla que l'entenen bona cosa. L'ús d'una llengua és la garantia de la seua pervivència, no tant les campanyes publicitàries (amb autobús o sense) i els certificats de coneiximents. Paritat, igualtat de drets, conceptes que tenen a vore amb la solució de les discriminacions. Al suprem eren set hòmens i una dona. Al tsj català, dos hòmens i una dona. A Catalunya la justícia pot funcionar en català; al suprem espanyol, un tribunal que ha d'atendre tot el territori estatal, tenen previst que els ciutadans renunciaran als seus drets lingüístics. Els dialectals del castellà sí que els accepten —Marchena és canari. Xamba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada