Tant el diari El País com la cadena ser, que són els que constituïen la principal referència informativa per a mi, han arribat a un nivell molt baix de menyspreu pels fets i molt alt de confusió entre la informació i les seues opinions o militàncies partidàries o nacionalistes. Sempre sabia que havia d'esperar el meu desacord amb l'opinió sobre un fet o sobre unes declaracions socials o polítiques d'algú. Però confiava sempre que els fets noticiosos reproduïts i treballats per eixos mitjans s'ajustaven a la realitat d'una manera raonable. Ja no hi confie gens.
Fa uns quants anys que vaig notar que, en general, això ja no era aixina. Ara mateix, s'han convertit en uns mitjans que recorden més aquells «s'han vist obligats», «han hagut de»... amb què s'excusava les forces policials o militars per l'ús d'una força antidemocràtica i criminal, és a dir, per l'ús de la violència contra els ciutadans. O en tribunals de la inquisició: si un governant català «condemna totes les violències» no està condemnant la «seua» violència, «ja m'entens»... Si Paluzie comenta que els «incidents» han donat visibilitat internacional al conflicte de Catalunya amb l'estat espanyol, està justificant la «violència»... Qualsevol dia no agenollar-se al pas del rei espanyol serà un atemptat contra la «integritat física» de la monarquia.
I quan en Estrasburg diguen que el juí del Suprem no ha segut just, amb tota la impunitat i barra del món diran que mos tenen mania i no mos entenen. Precisament, el nacionalisme té eixes coses, que provoca incomprensions, sobretot dins dels caps que volen fer-se entendre a cabotades.
I per airejar-me després de massa cabotades, me'n vaig al riu: 07:00 + 07:04. Estable, amb solet i fresqueta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada