El dinar d'enguany m'ha permés comprovar fins a quin punt la meua memòria no havia farcit tots els buits amb la imaginació. Sé que existia aquella foto del pare de ma uela en Cuba amb una «amiga», i que la mare de ma uela va esgarrar per la part de la cubana. Una cosina ha conclòs que tenim parentela a l'altra banda de l'Atlàntic.
També he confirmat que era cert que el segon marit de ma uela —és a dir, el uelo que vaig conéixer— va fugir de la guerra i s'amagava en la sorra d'un carro per a anar a treballar a l'horta. Hi ha dos versions per confirmar sobre el moment en què va fugir: a Xàtiva mateix, a Carcaixent camí de Xàtiva, en alguna altra parada del tren. La cosa és que el tren va ser bombardejat en Xàtiva l'any 1939. En eixe moment ja havia mort ma uelo biològic: l'any 1938, en el front de Gilet, per «foc amic» diu mon tio Marià, que li hauré de preguntar com ho ha sabut, ja que jo no tenia entés que la cosa haguera anat aixina.
Si més no, estos dies et retornen esbossos de les històries que el temps va esborrant. Ara he de mirar el solar del carrer de Numància de València d'una altra manera: mon tio Marià hi va viure en un pis allí uns pocs anys quan era menut. I confirme que «Peret i Catalineta / es tocaren la panxeta / passà el municipalet / i els tancà en el corralet».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada