Han aconseguit omplir-mos de prejuís, això que denominem autoodi —el company Jesús de Prado mos ha advertit que en altres llocs este concepte té uns altres valors— i que es concreta en inseguretat, mala consciència i subordinació lingüístiques. És una de les característiques del procés de desorientació i contraplanificació lingüística que experimentem al País Valencià.
Una de les concrecions més comunes, amb què pots topar en un dinar familiar, és la sensació que els usuaris comuns de la llengua, el registre general, és considerat negativament pels qui el fan servir, no tant per la incapacitat dels parlants per a expressar els seus pensaments, sinó per valoracions estètiques que són preses com a prescripcions normatives.
El meu cosí es va posar un vestit de mudar de ratlles per a l'acte de la comunió de la filla. Ell mateix reconeixia que semblava il capo di tutti i capi, que només li faltava un barret de peŀlícula de gàngsters, i que se l'hauria d'haver posat, ja que es tractava de fer un poc el torracollons. A l'hora del berenar, però, es va canviar de roba. ¿Quina roba era correcta i quina era incorrecta? ¿És eixa la pregunta correcta quant a la llengua? No, però són les úniques preguntes que mos ensenyen a fer-mos, no hi ha marge per a la responsabilitat personal, per al registre, per al coneixement ample de les possibilitats. Si tries anar amb vaquers, ¿incorrecte?, ¿no està admés per «la normativa»?
Una part de la família
—la que té interés en la llengua; els que no,
naturalment, això els té prou igual—, que és usuària
sistemàtica dels pronoms «mos» i «mosatros», doncs, estan
absolutament convençuts que parlen malament, que això és
incorrecte i que per tant, pitjor encara, és lleig. És a dir, que
en lloc d'una llengua vés a saber què parlen. Una altra part de la
família, que opina el mateix i que té més interés per l'aparença
en la societat, ha passat a parlar en castellà; l'altra part,
resistix assotant-se l'autoestima normativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada