divendres, 23 de juny de 2017

Falconet planejant

Possiblement, el soriguer o moixeta que vea estos dies pel centre de València de bon matí no siga un falco tinnunculus sinó alguna altra varietat de falcó. L'he tornat a vore planejant mentres corria pel riu. És a dir, no l'he vist per ara parat en l'aire aletejant, sinó sempre planejant o batent les ales amb normalitat. No crec que puga fer-li cap foto, aixina que espere que algú el veja i en deixe constància en algun lloc. Jo, sense poder-lo vore parat i quetet, no aclariré res. M'agraden molt els pardalets, però no arribe a memoritzar tanta varietat: consulte les guies d'ocells.


  • Pel riu, amb bona cosa de calor i merles encara: 7:20 + 7:08 + 7:12 + 7:05.

dijous, 22 de juny de 2017

Riscos semblants

Continue renyant els dirigents i funcionaris que discriminen injustament els valencians. Esta volta han estat els plans de prevenció d'incendis:
El web de la Generalitat valenciana relatiu als «Plans de prevenció d'incendis forestals de la Xarxa d'Espais Naturals Protegits» no té versió en valencià en la majoria dels continguts rellevants. Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.
Es veu que en lloc de tindre un protocol per a evitar la discriminació lingüística injusta en tenen un de discriminació lingüística injusta ben sistemàtic. En general, sembla que els humans són molt més eficients a l'hora de fotre els congèneres que a l'hora d'actuar amb un mínim criteri democràtic i de justícia. Els canvis polítics es suposa que haurien de servir per a millorar en això. Però cal començar per intentar-ho, i mala cosa és que els caps que hi ha baix dels barrets tinguen, en el fons, idees massa semblants.

dimecres, 21 de juny de 2017

Minuts i percentatges

Dia el Google Maps que m'havia de costar quaranta minuts arribar al taller a peu. Hi arribe en trenta sense forçar gens i a pesar de la solana que fa a les quatre passades. Pel camí, turistes en bicicleta i en plataformes de manillar fent voltes pel riu. Una merla ajocada en la gespa refrescant-se amb el bec obert. El cel no m'ha calfat el cap, pel riu hi ha prou ombra. Amb tot, sí que estic mig marejat, però a causa dels percentatges del llibre de Jordi Colomina sobre el sufix -al/-ar: els recomptes quasi sempre sumen més de cent. Cert que no sóc matemàtic. De fet, vaig abandonar eixos comptes en segon de bup quasi de milacre. Però no em quadra que unes dades percentuals siguen útils si no són homogènies amb el conjunt que pretenen descriure, és a dir, si no sumen cent. Continuaré calculant minuts i percentatges.

dimarts, 20 de juny de 2017

Embotinant el soliguer

Este matí he confirmat que el soliguer (Falco tinnunculus) que em va semblar vore fa unes setmanes era real. Hui l'he vist llançar-se des d'una barana cap a la muralla àrab, ha desaparegut darrere de l'edifici i ha tornat a aparéixer per damunt la muralla, ha volat cap a mi fins que ha girat a la dreta i se n'ha anat pel carrer de l'Àngel Custodi. Pareixia com si fugira de les falcies, que volaven i cridaven prop del falconet, com si l'estigueren embotinant.

Parlant d'embotinar, la resposta que m'han enviat per a justificar que facen una entrevista en un procés de provisió d'un lloc de treball de la Generalitat té l'aroma de la vella política dels fets consumats: en síntesi, que és legal, ja que el procediment el va regular aixina (les normes són del pp). Resulta embotinador que, vaja, els qui s'han preocupat de l'estilística d'esmenar «subsecretaria» amb «sotssecretaria» no tinguen espenta per a corregir les qüestions rellevants i necessàries, com ara els procediments arbitraris i subjectius en els concursos del personal que ha de treballar en la Generalitat.

dilluns, 19 de juny de 2017

Que tot siga això

Els profetes del desastre sempre l'encerten, perquè els humans tenim sempre ocasió de tirar pel camí d'un desastre o altre. Per això sol ser tan comuna, en qualsevol barra de bar o en qualsevol llista d'Internet on el rigor i el criteri científic siguen somnis anecdòtics, la figura de l'atrabiliari catastrofista sobre qualsevol tema. En el cas de l'ús de la llengua pretenen ser les figures que tot ho saben, que tot ho veuen vindre i que tot ho havien predit. Al capdavall, eixes prediccions són gratuïtes, no requerixen cap suport documental ni científic. De fet, l'absència de dades és la seua millor basa: sense informació, qualsevol por és possible. Ah, la gràcia: no poden ser mai desmentits, perquè, ¡ai!, el temps i els actes dels humans sempre estan a punt de complir una malvestat més grossa que l'anterior. I això no és una predicció atrabiliària, sinó un pronòstic optimista, com quan diem «que tot siga això».

diumenge, 18 de juny de 2017

Cita dominical / 448: Jordi Miralda Escudé

Mirant la ciència literària.
Probablement, Llull en tenia prou dibuixant amb compàs i regle les seves figures, i afegint a la seva impressió visual de la igualtat de les àrees la seva inspiració en Déu, que el convencia d'haver trobat la veritat.
Jordi Miralda Escudé, «L'obra luŀliana i la ciència moderna. Una revisió crítica sobre el pensament de Ramon Llull», Mètode, número 93, primavera 2017.

dissabte, 17 de juny de 2017

Silencis apresos

D'uns pocs anys cap ací la llista Migjorn s'està endormiscant. Sempre hi solen escriure els mateixos collistaires (hòmens tots, quasi sense excepció). S'hi solen donar més els aplaudiments acrítics i les desqualificacions igualment acrítiques que els debats raonats. Això sí, quasi sempre s'hi poden collir dades rellevants de dialectologia, terminologia, història de la llengua o filologia europea, dades que molts collistaires pareix que preferixquen desatendre quan el prejuí els és més complaent. Eixes dades, però, són la gràcia que fa que continuem connectats a la llista. Sol tindre igual, doncs, que a voltes parega que és un lloc on s'esbraven autohagiografies impúdiques, exposicions sexistes o nacionalitàries i dogmes normativistes encantats d'haver-se conegut.

Els silencis van estenent-se i allargant-se. Seria un bon senyal si foren la mostra de les lliçons apreses.

divendres, 16 de juny de 2017

Asus i mosquits

Fa molta basca quasi de colp. El mosquit tigre vola per les oficines de les Corts. Me s'ha escapat. El Termcat en deixa mitjos dubtes per resoldre, com ara que no accepten «uniformitat» amb el valor d'«uniforme» ('vestit específic i distintiu') en singular o com a coŀlectiu. Algú s'ho haurà d'engolir, els qui fan les lleis o els qui fan la terminologia, vist que les lleis de policies que van fent han trobat que això s'ha de dir aixina, per poc útil que siga fer eixos jocs de paraules.

A pesar de la calor, agarre l'Asus Eeepc 1000-H, que no sé què li ha passat que s'ha polit el sistema operatiu Mint. Li pose el Lubuntu, que diu que també és llauger. L'instaŀle amb un usb. Eixe petit ordinador quasi no té res del que sembla necessari actualment per a funcionar, però encara aguanta per a les coses més rutinàries i senzilles.


  • Innove pel riu, per mirar que no m'agarre una torba: 07:26 + 07:04 + 07:05 + 07:52.

dijous, 15 de juny de 2017

Peatge a l'ombra

Les llengua s'estira i s'arronsa... Bé, som mosatros que li fem eixe favor seguit seguit. Hi ha qui mira de tarús una paraula que algú va fer servir una volta al segle xiv i sense saber ben bé si ni tan sols significava el que ell es pensa, ja ha trobat un substitut imprescindible per a que mos desfem del terme ben corrent que es fa servir actualment. No cal dir que restituir els mals provocats per la interferència del castellà (no tant del francés, ¿oi?) és un dels deures del profeta de la llengua antiga. A banda, supose que deu escriure ben satisfet de posar-se ell mateix per damunt de la tropa de parlant ignars. La història de la llengua aprofita, si més no, per a inventar remordiments històrics.

Per un altre cantó, la interferència permanent dels mitjans en castellà allà on mires i escoltes, mos fa oblidar si les dents van amb l'article el o la (amb bràquets, això ho tenim clar, perquè ve de l'anglés), si olorem bé o mos oloren a una hora de camí i si tantes altres coses que, si vixquérem en un altre món on no haguérem de traginar tot lo sant dia amb la sensació que mos estan cobrant sempre un peatge per parlar en valencià, doncs, és possible que no passaren.

Per sort, la realitat i la llengua existixen, d'alguna manera newtoniana, més enllà de les nostres neures d'amargs genis ordenadors.

dimecres, 14 de juny de 2017

La casa en català

L'editorial Norma em comunica que no tenen previst traure en català el còmic de Daniel Torres La casa. Crónica de una conquista. Veig que sí que n'han tret la versió en anglés. Llàstima, me l'havien recomanat, hauré de mirar alguna altra cosa per a regalar. La mateixa editorial sí que té còmics en català en el web normaeditorial.cat, tot i que en la meua família, com que és llarga i d'edats consecutives, el Persèpolis de Marjane Satrapi comença a semblar massa recurrent.

Hi ha una coincidència de títol que pot ajudar: La casa de Paco Roca (editorial Astiberri), que sí que té versió en català. S'assemblen només en el títol. En fi, segur que fa el fet.

dimarts, 13 de juny de 2017

El corn del com

Els descuits i errors en la correcció i la traducció són instructius i, sovint, divertits. Depenent del tipus de lletra, és fàcil vore un «corn» com si fóra un «com». La gràcies de passar-ho pel programa de traducció Salt és que et torna un «turullo» en castellà, que és una paraula que, vaja, fa gràcia, ¿no?, sobretot si l'associem al molt semblant zurullo. Aixina sí que és útil el Salt: et permet localitzar errors i t'ensenya vocabulari curiós.

dilluns, 12 de juny de 2017

En cas de discrepància

Em responen una pregunta que vaig enviar a la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Els demanava on havien publicat o on es podien conéixer els criteris que tenen per a valorar les proves de llenguatge administratiu. La resposta ja la sabia, i me l'han confirmada: no és pot saber, això, no tenen cap document de referència. Amb tot, em van alleujar: si en algun punt de l'examen descobrixen que és possible aplicar criteris diferents (com ara els de la dgpl, els de l'avl o els de les universitats valencianes, tal com els vaig mostrar), no comptarien eixa pregunta. Per tant, si l'encerte, l'endevine.

Trobe que, al cap dels anys, no podem continuar improvisant com si encara estiguérem estudiant les bases de la gramàtica amb les campanyes de resistència d'aquells temps del Centre Carles Salvador.

diumenge, 11 de juny de 2017

Cita dominical / 447: Zygmunt Bauman

Mirant la fal·làcia de la nació.
Quan la societat falla, la nació apareix com l'última garantia.
Zygmunt Bauman, Desconeguts a la porta de casa.

dissabte, 10 de juny de 2017

El prejudici de la lectura

La lectura és un instrument al servei del cap de cada u. A pesar de la fama que té, els seus efectes no són tan greus com es diu: estigues tan convençut com encabotat en unes idees i, no patixques, que la lectura no te les farà canviar sense que tu ho acceptes. Pots continuar llegint durant molta anys i molts milers de pàgines sense que això et faça canviar ni un «ansigne» (o insígnia, accepció 3) les teues idees, ara ja elevades a la categoria de prejudicis.

divendres, 9 de juny de 2017

Demagògia de rics

Diu que un ric regala uns equips per a detecció del càncer a la sanitat pública. Els dirigents polítics, sense fer cap estudi de necessitats, pressionats per la sensació que políticament no s'entendria que rebutjaren la donació, els accepta i, clar, es veu obligada a dedicar diners i personal a utilitzar-los i mantindre'ls, tot i que no necessita tants aparells per a detectar eixa malaltia. En conseqüència, els gestors polítics lleven recursos d'altres necessitats i suspenen vies de recerca per a poder sufragar eixa despesa induïda pels aparells regalats. Hisenda li desgrava el regal al ric, que s'ha fet immensament ric de manera inversament proporcional a la justícia en la redistribució de la riquesa. A partir d'ara, a més, la sanitat serà directament proporcional als interessos i necessitats del ric.

No sabem massa bé si això va passar al Sudan, a l'Afganistan o al costat de casa, però això és com el canvi climàtic: passa sense que te n'adones. Fins i tot sense que vullgues adonar-te'n.


  • Amb calma, però sense pausa pel riu. I esta volta me s'ha oblidat el rellonge en casa.

dijous, 8 de juny de 2017

Cansera vivificant

L'excés de pràctica normativa i la mancança de pràctica «científica» són els llasts que més cansera provoquen en els debats sobre la llengua i la gestió lingüística. Els científics estan farts de «descobrir» i de repetir quines són les formes que més afavorixen l'aprenentatge i l'ús de les llengües, però pareix que no ho vullgam sentir ni llegir perquè hem convertit eixe debat en un penjoll de la «identitat», de la «nacionalitat» o de qualsevol altra creença dogmàtica o estètica, (com ara sobre la genuïnitat o la puresa). Això sí, en cosa de drets anem de gairó i a voltes a recules, pel mateix motiu, perquè la ceguera de la justícia és molt selectiva.

En fi, tornant a la ciència (que es suposa que fa temps que va deixar arrere els mites, però torna-li...), hauré de mirar si els creacionistes americans —als eua es veu que tenen molta parròquia encara— no estan passant-se al castellà o al català, que es veu que, cada una d'elles, és per a alguns la llengua més genuïna, pura i necessària per a qualsevol pàtria de mèrit. Això sí, la llengua medieval que imaginen i recreen en els seus somnis. O malsons, vist que no hi ha res a fer per ahí.

No res, que per ara no podem fugir de l'augment de l'entropia que tant vivifica com destruïx. Ja ho dia Joan Fuster: «La veritat engendra violència».

dimecres, 7 de juny de 2017

Profusament escrit

Aconseguixc que el meu barber —que és de vora Xàtiva— em pronuncie espontàniament «l'Énova», i ho fa aixina, amb e tancada. No sé com degué anar la cosa, però la cosa és que, si ho he vist bé, l'any 1989 van decidir fixar el nom en valencià, però van escriure «l'Ènova» (amb e oberta). En aquells temps supose que tot era possible i no ho va ser, i per això arrosseguem un munt de traumes resignadament. Com que en l'avl van traure una llista de noms de municipis on distingien entre «nom oficial», «nom en valencià» i «nom en castellà». Curiosament, en este cas usen el nom oficial com si fóra també la forma en valencià.

L'argument més sorprenent per a mi és que la forma amb accent obert «és una forma documentada profusament a nivell escrit», cosa que seria un fet tangencial ben explicable perquè, al capdavall és la forma oficial. Amb tot, reconeixen que: «No obstant això, si el municipi iniciara un procediment de canvi de nom, la Secció d’Onomàstica valoraria positivament el fet que la pronúncia majoritària de la zona és amb e tancada a l’hora de prendre una decisió sobre esta qüestió.»

En fi, l'Énova és un poble que no arriba al miler d'habitants, l'ajuntament no té adreça electrònica. No sé si tenen mitjans i interés per a revisar la decisió del 1989. Em sembla que l'acadèmia hauria de coŀlaborar un poc més en eixa qüestió. Es suposa que eixa és la seua funció, sobretot per ajudar a no embolicar innecessàriament la percepció que tenim els valencians a través de la llengua de mosatros mateixos.

dimarts, 6 de juny de 2017

Espanya desconnectada

El nacionalisme (dels altres, ¡sempre!) es veu que consistix sovint a fer el mateix que jo faig (o a ser com jo), però jujtant-ho des de la hipocresia o la tergiversació (El País, 02.06.207):

Vivir en España al margen de España

Em sembla que en Sòria (en Burgos, en Toledo...) hi ha una llibreria que no té cap llibre en català. ¿És això Espanya? ¿Quan es va «desconnectar» Espanya?

dilluns, 5 de juny de 2017

Sobrecàrrega sentimental

Si els periodistes i els telenotícies mos relataren tots els atemptats terroristes d'arreu del món amb el mateix detall: identitats, biografies, comentaris dels familiars i de les amistats, costums, aficions..., és possible que no mos sentírem tan llunyans i freds respecte a les víctimes dels crims que passen de fora del nostre país o del veïnat europeu. Supose que la quantitat sempre insensibilitzarà algú respecte a eixes notícies, però diria que la «qualitat» de la informació seria una sobrecàrrega ètica i moral tal que possiblement mos obligaria a no acceptar les simplificacions i banalitats malvades que acompanyen el racisme i la xenofòbia més o menys subtils. O el cinisme i la hipocresia dels polítics tan habituals, explícits i acceptats.

diumenge, 4 de juny de 2017

Cita dominical / 446: Llucia Ramis i Laloux

Mirant la morfologia dels llibres.
Quan m'atabal, o simplement vull posar-se de bon humor, no entr a Twitter, que augmenta el meu neguit, sinó que agaf Novelistas malos y buenos, trii qualsevol fragment a l'atzar, i ric.
Llucia Ramis i Laloux, «Escriptors dolents i bons», El Temps, núm. 1.720.

dissabte, 3 de juny de 2017

El pou i la nuclear

Una arquitecta, Anne Lacaton, considera (El País Semanal, 28.05.2017) que cal fer el que és necessari, cosa que possiblement és més ètic que estètic: com ara fer un pou d'aigua a l'Àfrica en lloc d'una obra en la Biennal de Venècia. En un altra banda de la mateixa publicació, Milagros Pérez Oliva cita un estudi de Bloomberg que diu que l'electricitat que genera l'energia nuclear no produïx emissions. Certament, sí que produïx la invisibilitat del que no es vol vore.

En tot cas, són visions de l'ètica i l'estètica que s'haurien de complementar. Ja posats, a més d'un pou —que no van fer, per cert—, podrien posar-los al costat una central nuclear. L'Àfrica, ben mirat, que és un nom tan inconcret per a un espai tan gran, sense haver de concretar massa a on, podria acollir de tot ben escampat per allà on faça falta. Mos hi podríem «refugiar» un poquet. Aixina és possible que arribaren a tindre alguna cosa més que un pouet o un escoleta, com a cosa estètica. ¿Un poc més d'ètica del capitalisme? Tot és possible.

divendres, 2 de juny de 2017

M'enfoque mentres córrec

Volar baix pel riu és un moment que aprofite per a pensar i repassar qualsevol xorrada que m'haja passat pel cap durant el dia. Em ve al cap allò de «s'escolta quan parla». Trobe que, moltes vegades, hi ha qui ho fa, però no sent el que diu. Eixe sentir no és de tindre sentiments, sinó de captar per les orelles. Curiosament, en este cas el verb sentir li furtaria un poc de significat a escoltar. Ja dic que vole baix.

Més avant de les merles, «enfoque» una altra qüestió: una petita discussió absurda —que va provocar l'apunt de dimecres passat— em fa tornar a topar amb persones que tenen algun manualet que els diu que hi ha una cosa que es parla però que ja no és ni llengua, sinó tan sols un aplec de sons que consideren sobrers, aliens i —també ho sembla, pel que diuen— inclús àliens lingüístics.

Em retrauen la suposada maldat d'enfocar i em proposen la bondat de focalitzar perquè és més antiga i «adaptat» al català. En canvi, l'altra paraula vindria del castellà... (Quan lligc això no puc reprimir-me les carasses, però no dic res.) A banda que eixes dades no acaben de ser massa encertades (enfocar és més antic), sembla que algunes persones solen utilitzar l'excusa de la llengua i la normativa (i de la pretesa «puresa» o genuïnitat del seu model lingüístic) per a passar amb el seu vehicle «depurador» autopropulsat a tota virolla arranteret de la vorera escampant els tolls d'un dia de pluja. I qui diu un dia de pluja, diu uns quants segles de discriminació lingüística. Acabem xopats per tots els costats.


  • M'escolte les alenades: 6:54 + 6:45.

dijous, 1 de juny de 2017

Resclosit lingüístic

Certament, ha canviat el «règim» polític al País Valencià, i des del primer moment vam sentir eixa alenada d'aire fresc que pareixia que no arribaria mai. I la vam sentir en molts àmbits, començant per la percepció psicològica amb què tornàvem a mirar la política.

Malauradament, ara, al cap de dos anys, de tant en tant sentim que en alguns àmbits continuen respirant un ambient resclosit que pensàvem que no tornaríem a sentir. Molts càrrecs polítics «professionals» ja han «apamat» els nous dirigents i suposa que els consideren «desactivats», si és que no venien aixina ja, sobretot pel que fa a la gestió lingüística de les administracions públiques. Pel que sembla, encara no han implantat cap reglament o protocol d'actuació que aplique uns criteris de respecte i compliment dels drets lingüístics dels ciutadans.

Per això em veig obligat a comentar en algunes queixes al síndic de greuges algunes coses com les següents:
Lamente haver de constatar que, una vegada més, alguns dirigents i càrrecs polítics del País Valencià desconeixen o infringixen els seus deures pel que fa a la legislació lingüística. La directora de la Fundació Comunitat Valenciana Regió Europea, en resposta a la queixa 201702642, apeŀla a un tripijoc per a justificar el seu incompliment: el fet que el web de la fundació que representa reproduïxca informacions que han aparegut en castellà en altres webs no l'eximix d'haver de complir els deures lingüístics que ha de complir la Generalitat valenciana. De fet, el tripijoc és més evident i trist encara si observem que les informacions de l'apartat de notícies són elaborades per la mateixa Generalitat valenciana. Dit això, he de fer notar també que, a més, m'han traduït el nom, supose que accidentalment, tot i que em senc benèvol pensant aixina, vista la poca responsabilitat i la lamentable gestió de la Generalitat pel que fa a la gestió lingüística.

Lamente haver de constatar que, una vegada més, alguns dirigents i càrrecs polítics del País Valencià desconeixen o infringixen els seus deures pel que fa a la legislació lingüística, vist que la conselleria ha utilitzat només el castellà davant el requeriment del síndic de greuges en un procediment que s'hauria d'estar seguint en valencià, que és la llengua triada pel ciutadà que l'ha iniciat. Eixa actuació devalua la resposta del subdirector general a la queixa 201705910, ja que mostra que en eixe departament no han establit un protocol d'actuació per a respectar els drets dels ciutadans: els lingüístics, si més no.

dimecres, 31 de maig de 2017

Escòries lingüístiques

Els tècnics lingüístics aficionats a fer i revisar la normativa no haurien de deixar arrere els llibres de sociolingüística, de llengua i de lingüística. No sóc jo qui els convencerà de res que no vullguen sentir, està clar, però descobrint o repassant Moreno Cabrera, Lluís-Vicent Aracil, Josep-Lluís Ninyoles, Steven Pinker, Noam Chomsky, Guillem Calaforra, Abelard Saragossà (i molts més) podran evitar confondre la ciència amb la religió o els raonaments amb els dogmes.

Encara que semble un debat tronat (n'hi ha que no recorden allò de la intervenció d'Stalin en lingüística), he hagut d'argüir hui encara que Pompeu Fabra va fer ciència i va fer normativa, dos aspectes diferents amb què mirar un mateix objecte. I que són aspectes que tenen requisits i objectius diferents. Per això podem dir que Fabra no va depurar la llengua: Fabra va fer propostes normatives.

Les llengües no es «depuren» més que metafòricament. La «puresa» aplicada a qüestions humanes (com és la llengua) no té cap fonament científic. Les llengües no són pures ni impures, són part de la nostra condició humana i es regulen per mitjans socials i per les normes que mos imposem socialment. En fi, a mi ja em va bé la tasca d'estudiar la llengua, fer propostes normatives i treballar contra la discriminació lingüística. Trobe que a Pompeu Fabra també li semblaria bé.

dimarts, 30 de maig de 2017

Retrets que són trets

Em diu Víctor que corregixca les «ammèrŀleres» que vaig escriure ahir amb «ammeŀleres». Fet. El cas és que ho havia apuntat bé en les notes que vaig prendre amb boli i paper mentres mos ho contava fent-mos unes cervesetes. Més tard, però, em va semblar que me s'havia despistat l'accent —per a fer-la esdrúixola— i una r per allà dins. Em vaig deixar dur per les inèrcies pròpies del meu dialecte i de la meua percepció de la llengua.

Coincidix que un poc d'això mateix mos passa a molta gent, però la gràcia deu ser contindre's si només pretenem imposar-li a algú la nostra percepció del que ha de ser la llengua sense atendre al fet que la llengua no serà mai com volem. En una nota Jordi Colomina mos envia un enllaç a un vídeo («per a que el vejau si voleu») on fa un resum del seu nou llibre sobre el sufix -al/-ar. I un dels «convidats», J. G., té l'humorada de respondre:

La frase «Vos envie el vídeo de presentació, per a que el vejau si voleu» no invita precisament a veure res.

En una altre lloc, un amic d'infantesa massa fa que em felicita l'aniversari: «¡Felicitats!» I un altre membre de la xarxa social no té altra idea més bona que retraure-li que això és castellanisme —¡damunt s'escuda en Gabriel Bibiloni!—. Em veig amb cor de replicar que l'expressió apareix en els diccionaris. Daltra banda:

Només falta que els qui volem promoure l'ús del valencià mos dediquem a retraure un suposat mal ús que només està en la nostra visió de la llengua i no en la llengua.

dilluns, 29 de maig de 2017

Cirers i ammel·leres

Pels voltant de Benissili, a la Vall de Gallinera, al maig pots sentir molts pardalets cantant. Deuen ser menudets, perquè només els podia sentir, quasi que no els veia ni tan sols volant. El company Víctor, després de fer un tomb amb bicicleta per les muntanyes i més amunt, mos obsequia amb la petita història dels cirers i amb dos duplicacions: els cirers que donen dos varietats de cirera, primerenca i tardana, i les «ammeŀleres», que no les vaig vore, però que que tenen una presència contundent en la pronúncia.

diumenge, 28 de maig de 2017

Cita dominical / 445: Karelia Vázquez

Mirant el futur professional .
Per a triar estudis, no penses en professions, pensa en ser professional.
Karelia Vázquez, «Qué hacer cuando no sabes qué hacer», El País, 21.05.2017.

dissabte, 27 de maig de 2017

Tolls infectes

Pel que diuen en la ràdio, està creixent el sector de l'agricultura «ecològica». Deu ser una dada certa, però com que eixa «notícia» em sona des de fa vint anys, més o menys, sembla que també està afectada per l'inconvenient del creixement escarransit que s'adjudica a la producció ecològica. És un sarcasme més del capitalisme, que és capaç de fer-te maleir l'ecologia perquè no dóna la producció suficient, mentres l'alternativa «normal» que oferix és una alta producció que malva el camp, l'aire, l'aigua i, en definitiva, les persones. Aquells són «ecològics» però el cas és que els altres haurien de ser «contaminants». El mercat i la propaganda preferixen estalviar-se la lògica, la salut i el medi ambient. Són aspectes que s'externalitzen, a la (mala) salut de tots.

Això sí, «la pàtria», «la nació», encara que els convertim en tolls infectes, són sagrats.

divendres, 26 de maig de 2017

Llepolies polítiques

Escriu Soledad Gallego-Díaz —curiosament sol pronunciar «Díez» el cognom de la dirigent socialista Susana Díaz— que la política està en un estat «zarrapastroso», adjectiu que convindrà entendre més en l'accepció 'miserable, menyspreable', 'vil' fins i tot. Avisa que el govern de Mariano Rajoy està fent més mal que un pedregada. També em sembla que la seua barreja de desídia fingida, mala idea i corrupció persistents estan degradant la qualitat de la democràcia. Amb algunes excepcions ben raonables (com Compromís i algú més), però, sembla que l'oposició formada per Podem, el psoe i companyia, estan pensant més en les seues baralles pels vots o pels beneficis institucionals que en la seua capacitat d'oferir un —digam-ho aixina— «menor mal possible» per al govern espanyol.

Els llépols s'haurien de dedicar a la pastisseria o al quiosquet de gorrinades, no a la política. Les llepolies no els deixen vore la gent que s'ofega en la mar.