dijous, 21 de setembre de 2017

Més democràcia per al futur

És una exageració dir que ja no hi haja democràcia a Catalunya, al País Valencià o a Espanya, és una exageració dir que uns o altres se l'han carregada. Una democràcia de llanderola seria si ja haguera deixat de ser vigent. De moment, n'hi ha. I n'hi ha també conflictes (un de ben gros, però de caràcter nacionalista, no tant de perill per a la democràcia), perquè la democràcia també és això, conflictes, debats i pactes.

Dit això, la democràcia també pot tindre més o menys qualitat, o més o menys mals usos. Un partit polític que es finança il·legalment i aprofita eixa posició econòmica i social iŀlegítima; un ministre que utilitza el seu poder per a espiar els rivals polítics o per a afavorir els seus familiars, socis i amics; algú que indulta delinqüents per partidisme; un president que reduïx la separació de poders en lloc d'ampliar-la... Doncs, la qualitat de la democràcia va baixant. Però continua havent-ne.

Amb els canvis polítics que hem tingut últimament, pots participar en els pressupostos en molts ajuntaments. Més democràcia (però no necessàriament més bona inversió). Pots proposar lleis o ordenances amb menys facilitat: més democràcia (però no necessàriament normes millors)... És a dir, si no hi ha hagut més millores és perquè els ciutadans no han votat les forces polítiques que les proposaven i també perquè les forces polítiques que no les proposaven, a més, tracten d'impedir-les.

En el cas del referèndum sobre si els catalans volen ser o no ser independents, una democràcia millor l'haguera regulat i afavorit. Una democràcia de menys qualitat, com la que tenim, permet que uns demòcrates preferixquen «menys» democràcia i aprofiten els mitjans d'un passat encara menys democràtic per a imposar un futur que no necessàriament és millor del que podria ser si facilitàrem les consultes en llocs d'impedir-les. Però els càlculs electorals, socials i econòmics que reclama el capitalisme d'amiguets no és compatible amb la participació ciutadana, sobretot si en lloc de submissa o esclava és democràtica. Amb un referèndum homologable i just, amb independència o sense, hi haurà més democràcia. Però el futur no necessàriament serà millor. Ni pitjor.

dimecres, 20 de setembre de 2017

Els catalans fan coses

Tinc un atac de vergonya sentint el president espanyol Mariano Rajoy Brey. Però s'ha de reconéixer que és un artista a l'hora de no dir res de trellat. I damunt d'eixe buit sembla ben satisfet. Es veu que dins de l'estructura del seu partit (una organització de sobresous a dojo) eixa actitud li va anar bé fins a arribar a dalt de tot. Ara pretén que mos vaja bé a tots per baix d'ell: mos hem de rendir davant d'ell i deixar la voluntat democràtica només per a les ocasions que es podien imaginar l'any 1977. Sembla que no ha plogut massa més democràcia més per ací. Els catalans fan coses... ¡Ai, tant que se'ls estimava per això!

dimarts, 19 de setembre de 2017

Jarmil indecís

A Sollana li diuen «gesmil» a la planta que per a mi és «jarmil». Això és sabut i no té massa interés. La dialectologia és una disciplina plena de curiositats, marcada per les petjades de la història. La cosa és la bona olor que fa el jarmil, quanta aigua necessita i com convé anar-la emparrant. No tinc massa idea de res d'això, però hi ha llibres que ho expliquen, tant si en diuen jarmil com gesmil com gessamí. El que tinc a la terrassa de ma mare està viu gràcies a les atencions de mon tio (i fins ara ha tingut sort que no l'haja ofegat). Quan jo era menut, el jarmil era la planta més exhuberant del corral de ca ma uela. Recorria tota la paret oest des de baix fins als quartets de dalt i la terrasseta on hi havia les alfàbies que feen de depòsit d'aigua. Això d'«alfàbia» ho dic jo, perquè no sé com en dia ma uela (ma uelo parlava poc; això sí, em guanyava sempre al truc).

Ni intriga, ni debat sobre la independència del meu país, ni discussió sobre l'estafa dels qui recorren als tribunals per a imposar polítiques que no cal votar... Es poden fer apunts aixina. Ara, com que no tinc massa traça, els faig curts i torne a la lectura dels qui en saben un poc d'encerts i errors: Carles Capdevila, Richard Sennett, Tzvetan Todorov, John Gray, Saskia Sassen, Mario Bunge, Judith Butler, Zygmunt Bauman, fins i tot Richard Feynman enmig de les seues malifetes més o menys gracioses, Toni Mollà, Francesc Viadel, Joan Garí, Rosa María Artal i uns quants més. Ho hauré intentat, no resoldré res, però almenys sabré per què.

dilluns, 18 de setembre de 2017

L'escurada dels vots

Les bones intencions, les veritats a mitges, els experts que s'ho han mirat per damunt damunt, els qui pontifiquen sense saber, però sabent que no saben, els qui no deixen parlar als qui no tenen raó... ¿Con podríem decidir-ho democràticament? Referèndum: em toca escurar. I només hem votat els del pis. Uf, a vorem quan s'entere el president de l'escala de d'enfront.

diumenge, 17 de setembre de 2017

Cita dominical / 461: Katharine Hepburn

Mirant les petites misèries.
Rarament podem trobar la manera d’explicar quines són les coses que mos mortifiquen profundament. En general, solen ser estúpides. Alguna petita esperança o algun petit orgull.
Katharine Hepburn, Yo misma, a partir de la traducció de Susana Constante.

dissabte, 16 de setembre de 2017

Llengua paradoxal

La periodista de la televisió espanyola fea un reportatge sobre una ciutat francesa, Leiding, on resulta que els habitants parlen en alemany. Segons la periodista, això és «paradoxal». Cal dir que la ciutat és fronterera de Leidingen (la versió bessona de la part d’Alemanya). A banda de l’explicació sobre les vicissituds frontereres que havien separat la ciutat per un carrer «neutral» entre França i Alemanya, la qüestió és que el fet que a la banda francesa es consideraren francesos però parlaren en alemany, segons la periodista, era «paradoxal». Paradoxal deu ser tindre estudis i creure encara que la uniformitat lingüística és una característica «normal» i «general» del estats.

Supose que el dia que vaja a Suïssa i no trobe ningú que parle en «suís», la paradoxa la deixarà ben torbada.

divendres, 15 de setembre de 2017

L'urna té un preu

Una urna en Catalunya costa 40.000 milions d'euros en Espanya. Per això diuen que no es pot votar, la democràcia no és el seu negoci.

dijous, 14 de setembre de 2017

Els impossibles del passat

Encara que s'afirme amb rotunditat, no s'ha demostrat encara que el futur haguera pogut ser d'una altra manera. Tant si parlem de gramàtica com si parlem de democràcia, sempre el tenim com a possibilitat indemostrable.

dimecres, 13 de setembre de 2017

Coherència ecològica

Intente fer un petit gest pel medi ambient, per la natura i, en el fons i essencialment, pel benestar de les persones: quan vaig a córrer per la muntanya ixc amb una bossa de plàstic buida de casa. Una volta acabe la correguda, mentres torne a dutxar-me, vaig arreplegant de tot el que altres han tirat estúpidament pel bosc: botelles de plàstic, pots de llanda, embolcalls de condons, paper de plata, puntes de cigarreta, brics de suc... Òmplic ràpidament la bossa, ho tire al contenidor groc i me'n vaig content pels exercicis, físic i cívic.

Segur que tire al contenidor alguna cosa que no toca, però seegur que convé més que estiga en el contenidor que no entre els pins. On, per cert, encara hi ha un matalap tirat a pesar que fa ja uns mesos que vaig avisar l'ajuntament per a que el llevaren. Un ajuntament d'eixos que fa rètols sense versió en valencià. Es veu que tenen criteris clars i semblants tant contra l'ecologia general com contra l'ecologia lingüística.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Simbolisme ingenu

Apareix un aligot o una moixeta, no sé massa bé què deu ser. Per fi els socialistes, al cap dels anys, decidixen al parlament espanyol que és hora d'anul·lar la condemna de l'antic president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. Casualment, l'endemà de la diada pel referèndum i després d'haver-s'hi negat en diverses ocasions, als socialistes els pega per aprovar-ho, això sí, sense conseqüències jurídiques i esmenant-se la plana a ells mateixos sobre el que van dir en març d'enguany i anys arrere. Si no fóra perquè l'estiu s'acaba ja, eixa flor podria representar un nou estiu polític, però podem dubtar-ho prudentment, perquè l'oportunisme de l'endemà de la festa catalanista era una ocasió massa evident per al simbolisme ingenu. A més, tal com s'ha redactat la proposició no de llei, pareix que no pretén aprofundir en l'aigualiment del solatge tardofranquista que fonamenta la ideologia nacionalista espanyola, que recicla permanentment l'imperialisme i el dogmatisme, i no la democràcia, per a considerar-se legitimada.

A poc a poc, s'encén el vot.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Unanimitats democràtiques

Torna a fer una ponentada de por, més que ahir encara. Deu ser que cosa dels catalans, encara que l'aire pareix que vinga de l'interior d'Espanya. Llàstima que no es produïxquen unanimitats per a dur avant els reptes de la vida en societat, tant si són referèndums de dependència com d'independència.

Una periodista demana a una participant de la concentració pel referèndum —i pel sí a la independència, majoritàriament, pel que sembla— si no hi haurien d'estar també representats els qui no volen la independència. La dona no sembla entendre la pregunta. Al cap i a la fi, es suposa que cal demanar un referèndum democràtic, és a dir, sense un resultat predeterminat. Una cosa és manifestar-se i una altra votar. Mirant-ho des de dalt, la càmera mostra una pancarta per la «Pau»: segurament caldria que la periodista demanara on estan els qui volen la guerra... Encara que parega mentira, ni en això n'hi ha unanimitats.

diumenge, 10 de setembre de 2017

Cita dominical / 460: Manuel Vázquez Montalbán

Mirant les amenaces dels malvats.
Vullc que veja esta pistola i que comence a tremolar pensant en què pot fer un malvat com jo amb esta pistola en la mà.
Manuel Vázquez Montalbán, paraules del personatge de Rafael Leónidas Trujillo, Galíndez.

dissabte, 9 de setembre de 2017

Les gavines i l'u a zero

Després de l'empat del Madrid contra el Llevant, pareix que en això del referèndum la cosa va u a zero. Aixina ho titulen: «Referèndum 1-O». Tal com diu Feynman, cal comprovar i revisar la teoria amb els resultats de l'experiència. La teoria de la democràcia necessita practicar-se per a comprovar en què falla i com cal esmenar-la. Hi ha qui està molt còmode sense fer experiments, amb teories i memorització de drets, deures, privilegis immotivats, tradicions lamentables i criminals, fins a arribar a suposades nacions derivades de la «gràcia de déu», tal com lluïa Franco en les monedes. I els que sentencien que els experiments, amb llimonada, només estan fent gala de la seua ignorància o mala fe. La llimonada té les possibilitats de diversió que té, però no permet comprovar com van l'estat social i de dret, ni la qualitat d'una democràcia que ha de ser un consense permanent, més participativa i més transparent en lloc de passiva i fòssil.

L'estat espanyol no és cap unitat de destí en res, sinó que hauria de ser un instrument social i democràtic de convivència. La democràcia es practica, no tan sols es regula o es sobreentén. També li cal recerca i innovació. Gens de recerca ni d'innovació s'observa en els qui pretenen resoldre problemes amb les taules empedreïdes d'una llei, la constitució espanyola, a vegades eterna i immutable, a vegades tergiversada i modificada sense debat ni participació democràtica.

Veig les Chroicocephalus ridibundus (antigues Larus) pasturant per la platja quan no hi ha quasi ningú. Solen fugir del personal, contràriament al que passa amb les Larus cachinnans del nord, per Bretanya o Normandia, que pareixen xiquets (o senyors, per la mirada seriosa) que esperen que els dones alguna cosa. O que simplement es deixen observar mentres esperen que els faces cas. I, ai, malament, quan els en fem. Espere que guanyen per la mínima els ciutadans i les gavines. Ja em van bé les gavines vulgars i l'u a zero.

divendres, 8 de setembre de 2017

Ois contra vots

Fa ois vore-ho i sentir-ho, i fa també vergonya. Es posaran tan solemnes com puguen, dissimularan les seues idees ràncies en públic, però fa riure que els «campions» de la Constitució i la democràcia —s'ho diuen i sembla que s'ho creuen— siguen els mateixos que han conformat durant dècades una organització dedicada als sobresous i el finançament il·legal, a la depredació urbanística i ambiental, que han unflat i desunflat les estafes immobiliàries i bancàries, a les quals van abocar quaranta mil milions d'euros de diners públics quan han confessat que han desaparegut —i no mos diuen qui se'ls ha embutjacat— quan van dir que no costaria ni un euro. Les urnes no haurien de servir només per a avalar eixos despropòsits... ¡En poden avalar més encara!

En fi, la legitimitat democràtica no s'aconseguix només en les urnes, és cert, i caldrà que el nou estat independent d'Espanya que els catalans volen conformar es consolide un poc més que Turquia, Polònia, Hongria o Romania, fins i tot un poc més que Espanya, un estat que no prové de la gènesi descrita en la Bíblia ni, per cert, de cap votació democràtica constitutiva. ¿Quan es va votar que Espanya havia de perdurar fins a la fi dels temps tal com va aparéixer després del franquisme? No mai. Accepten que es facen estats amb sang, però no amb vots.

dijous, 7 de setembre de 2017

L'espanyol i l'aranés

La papereta de votació del futur referèndum sobre la independència a Catalunya deu haver servit, i no és poc, per a que per Espanya hi haja qui s'entere que els catalans tenen en la mateixa consideració el català, el castellà i l'aranés, que és la llengua d'eixe «estrany» text que penjava al final de la papereta. Ara cal que aparega l'home aquell de l'anunci: «¿Y, Franco, qué dice de eso?»

Tenim davant una oportunitat nacionalista, secessionista, independentista, com vullguen dir-li. I per sort vol ser democràtica. Ja era hora que puguérem vore això per ací: com es posa a prova la voluntat i capacitat democràtica de l'«espanyolisme». La cosa serà que els ho neguen els qui encara mantenen el franquisme viu pels carrers i les places d'Espanya. Curioses ideologies demòcratiques.

dimecres, 6 de setembre de 2017

La pilota del xiquet

Hi deu haver un component biològic o sociològic entorn d'una taula d'hòmens que dinen, en un restaurant de capital de província espanyola despoblada, que els fa dir: "Jo seria partidari de suspendre l'autonomia." El xiquet s'endú la pilota perquè no el deixen guanyar sempre.

dimarts, 5 de setembre de 2017

El temps no viatja

Viatjar cap al centre de la península Ibèrica en cotxe fa la sensació que és prou com obrir un túnel cap al passat. Pel pobles aquells fan mostres i exposicions molt interessants d'arqueologia, de paleontologia, d'art antic, sobre llengües mil·lenàries actuals o desaparegudes, hi ha el silenci dels morts de la guerra civil en les cunetes i les exaltacions dels morts (i els morts vivents) del bàndol colpista en les places. De tant en tant penses que toparàs amb el boticari, el metge, l'alcalde, el retor i el sergent de la Guàrdia Civil. Segurament pareix ficció, però hi ha qui intenta que ho sentim ben present i real.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Mascles com estruços

Hi ha periodistes que escriuen bovades, despropòsits, estupideses, imbecil·litats... I n'hi han que utilitzen un llenguatge no tant políticament incorrecte —que seria una de les estupideses que abunden— sinó un llenguatge que reflectix i reproduïx el seu masclisme ideològic o sociològic. Ho he llegit en la premsa en castellà: «Machada de Hamilton». Fa un temps va ser la selecció femenina espanyola de futbol la que havia fet la «machada», segons comentaren en la retransmissió televisiva. Als periodistes els va eixir aixina. No van saber dir que havien fet una heroïcitat, un esforç sobrehumà, un bon partit, una gran carrera... No, les jugadores s'havien comportat com uns mascles per antonomàsia.

Ho entenc perfectament, això de la «machada» es veu que és una qualificació que alguns periodistes es pensen que necessiten per a descriure esforços, proeses o èxits esportius. Eixa retòrica ideològica es conjuga amb la separació masclista entre dones i hòmens en la societat i en l'esport, que és una forma general de socialitzar-se, no tan intensa com fa anys, però increïblement vigent en el fons. I en la superfície de la publicitat, el cinema, la premsa, l'escola i l'institut, l'ajuntament o el parlament.

Mirant-ho bé, no m'agrada tampoc, però encara és preferible el llenguatge «animalista», el que interpreta virtuts humanes en lleons i lleones, per discriminatori que siga respecte a la resta d'animals. Les aranyes, les oques, les tortugues, els bonobos... Els malinterpretem i, pitjor encara, mos malinterpretem. Com als estruços.

diumenge, 3 de setembre de 2017

Cita dominical / 459: Richard Feynman

Mirant com aprenem.
No sé què els passa a les persones: no aprenen comprenent; ho fan d'alguna altra forma, per la rutina o d'una altra manera. ¡Que fràgil és el seu coneiximent!
Richard P. Feynman, Surely you're joking, Mr. Feynman. Adventures of a curious character, a partir de la traducció al castellà de Luis Bou García: ¿Está usted de broma, Sr. Feynman?

dissabte, 2 de setembre de 2017

Periodisme que fa mal

Una de les conseqüències de la llibertat de premsa és que Eldiario.es (com ara Rosa María Artal: «Nube tóxica tras la "exclusiva" de El Periódico», 01.09.2017) et pot explicar per què tenen alguns periodistes i mitjans tant d'interés en entretindre-mos amb el sainet dels avisos d'uns o altres relatius a possibles atemptats en Barcelona. O almenys mos podem aclarir que això no té cap més interés que crear un bullim-bullam que òmpliga informatius o diaris, a més d'alimentar una possible neura sobre la impossibilitat de l'existència de Catalunya com a estat independent. Em sap mal que les cadenes habitualment informatives que mire o escolte hagen tirat per eixe camí, el de la desinformació i la manipulació que amaga fets i en prepara.

¿Què estan preparant? Doncs, no tardarem massa a vore-ho. Per sort, són desmanotats. Malauradament, això no evita que facen mal.

divendres, 1 de setembre de 2017

Ingredients en valencià

L'ecologisme pareix que estiga mentalment compartimentat, cosa que deu ser un dels errors de base d'eixe moviment. Netege el cotxe amb l'aigua del riu i el contamine, però salve els dofins dels parcs aquàtics. Supose que això no tindria massa sentit. Una cosa semblant deu passar quan vas a un restaurant que recicla els residus, no malbarata els productes i no té la carta en valencià. Amb sort, el personal del local sí que hi parla, però l'ecologia (ambiental, cultural, sentimental) se'n va en orris pels descosit de sempre: l'ecologia lingüística. Hi ha uns quants restaurants amb interés en la cosa cultural, ecològica i sostenible. Segur que els interessarà incorporar el valor afegit dels ingredients en valencià.

dijous, 31 d’agost de 2017

Un espanyol amb barba

Me se para un mosquit tigre sobre el genoll. Un moment. L'espante amb la mà. Hi ha instal·lat actualment un debat en els mitjans que pareix un mosquit tigre: va movent-se a trompades sense saber massa bé on parar però amb ànsia de picar i traure suc. Estem assistint a la «preqüela» dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Només falta que traguen un informe on es demostre que el certificat de naiximent d'Obama té el mateix número que la matrícula de la furgoneta de les Rambles. Si els periodistes «interessats» en la qüestió no arriben a explicar la relació entre una cosa i una altra, que li ho demanen a Trump, que segur que té informació de rellevància en menys de 140 caràcters.

Tant en sabien uns i altres, l'alcalde del Vilvoorde, la cia, la policia espanyola... Ara de colp tots ho sabien tot. Només els cal afegir que li se vea en la cara a l'imam... Llavors, ¿quina conclusió hem de traure?: que la cup són el dimoni amb cua i, a més, maleducats, que un estat independent català és impossible i que la mare de déu de l'amor que Fernández Díaz va condecorar ho haguera impedit si ell continuara sent ministre: la verge ho veu tot també, però ningú no li pregunta ara.

Fa unes setmanes un turista que anava en un quatre per quatre em va demanar per l'autopista cap a Madrid. Parlava en castellà i tenia trets «espanyols» (però amb barba). No sé si professava cap religió, si era de Carmena o de l'alcalde masclista d'Alcorcón. N'hauré d'informar.

dimecres, 30 d’agost de 2017

Presons sense guàrdies

També ha plogut un poc hui, però el final del dia torna a recalfar-se. La calor encara acompanya, per tant, el debat en el parlament espanyol sobre la capacitat de mentir dels president del govern Mariano Rajoy Brey que senc de passada en la ràdio. Sabem que eixa capacitat és gran i que l'aplica amb molta calma i sense cap sentiment visible de deute d'honradesa amb els ciutadans, Es veu que, en contra del que pensem alguns que hauria de ser, el pacte democràtic que seguim no es basa en l'aplicació de l'ètica, el reconeiximent de responsabilitats i la reparació. Els ciutadans, mitjanament egoistes i satisfets, acceptem que es tracta tan sols d'«aparentar» un compromís amb uns valors permanentment infringits. Podríem pensar que tal com es fa en les misses catòliques, ideologia encara ben instituïda en el nostre ideari expressiu.

Al Brasil n'hi ha presons sense guàrdies. Tots els indicadors sobre la inversió que necessiten i els objectius que aconseguixen són favorables a estes presons, per damunt del sistema de guerra civil classista que resguarda les altres presons. Més enllà de la connivència i la impotència o la resignació, hi ha versions i opcions polítiques i administratives alternatives per a evitar i tractar la mentira i el delicte.

dimarts, 29 d’agost de 2017

Cada poll com un cigró

Les primeres pluges del final de l'estiu —això espere, que s'acabe esta calor— em porten una dita: cada poll com un cigró. Tot perquè dos tios meus s'han comprat últimament sengles cotxes. Jo els dia que pareixia que se n'eixien, de bé que els anaven les coses. Però ells s'ho han agarrat amb més mesura i em deixen caure la frase. No l'havia sentida mai, cosa que els sorprén. Sol passar que no fem cas de les dites i refranys, però no seria ben bé el meu cas, que m'he passat la vida apuntant les expressions que oferien les reunions familiars. Tot en desordre i sense mètode apuntat a trossos i mossos en papers mig perduts.

M'enduc fotos de quan era menut: Guadalest, Xàbia, Bocairent, Benidorm, Carcaixent, Torís, París... A Takse li sembla que mos féem moltes fotos. Ma uela era molt faenera, però també de viure el moment. Amb cigrons i sense polls. Li agradava eixir en les fotos.

dilluns, 28 d’agost de 2017

Les edats flexibles

La filla d'una amiga em va mostrar com creua les cames encavallant-les i nugant-les amb els peus. Té catorze anys. Fa uns anys també ho fea la seua germana major. Per a mi, això era un entreteniment a què també em dedicava quan tenia la seua edat i fins a la vintena, em sembla recordar. A més, m'alçava en equilibri aguantant-me amb les mans. En canvi, ara, en un moment d'estiu que alce en este rebost del futur, vaig provar a fer-ho, però no vaig poder. Les creue encara, sí, però no recorde com fea per a que s'aguantaren lligades. No havia pensat que no puguera fer-ho ja. Al capdavall, tampoc era un exercici que aprofitara per a res més que per a exhibir eixa flexibilitat de l'edat. La plenitud del cos, en general, ve aixina, com un descobriment i una millora possible del que anem tenint a cada temporada.

També li ha pegat ara pels unicorns. Li envie la cançó de Silvio Rodríguez sobre l'unicorn blau que li se va perdre al cubà. Em sembla que en això de la cultura també hi ha una flexibilitat que convé aprofitar i practicar. És un descobriment en què cal mirar cap a fora i des de perspectives diferents, han de ser paisatges canviants. Es tracta d'anar omplint-se amb la memòria i la vida dels altres, per a farcir i organitzar el canemàs que tenim a dins amb possibilitats que no mos vénen donades pel la inèrcia del cos i el moviment. A Takse li sembla que seria bo que escoltara «Amor particular» de Lluís Llach, perquè és una cançó d'un amor que és bo conéixer. I és una cançó que l'aborrona encara.

diumenge, 27 d’agost de 2017

Cita dominical / 458: Vicent Mifsud Estruch

Mirant què diu la gent.
Cada u ha de respondre pel que ha fet ell. [...] Jo tinc memòria, perquè ho he fet. Vull dir..., clar, quan diuen: «no heu fet res»... Doncs, no sé... És a dir, possiblement..., jo dic, doncs, la gent s'enrecorda poc... La gent s'enrecorda poc, perquè alguns feen i altres no feen.
Vicent Mifsud Estruch, periodista i membre del comité d'empresa d'RTVV, ComLoc 2013, 01:52:10.

dissabte, 26 d’agost de 2017

Exportació de roses

Takse riu de vore com els manifestants de Barcelona estan omplint una furgona de la policia de roses roges, grogues i blanques. Quasi que no es poden moure, perquè el personal no para d'afegir roses en les reixes de protecció de la furgona. Roses de protecció de les llibertats... Ingenuïtat, segurament. Amb tot, caldria provar a fer que el rei espanyol i els polítics amb competències en negocis d'armes amb estats dictatorials i terroristes hi afegiren una rosa de rectificació, perquè tot el sentiment exhibit i les bones paraules que han mostrat en la manifestació no siguen només la façana que amaga el cinisme habitual.

Esperem que els titulars de la premsa puguen mostrar alguna cosa diferent del que hem de llegir actualment (Vilaweb, 22.08.2017):

L'estat espanyol va exportar armes per valor de nou-cents milions al règim saudita entre el 2014 i el 2016, malgrat les violacions de drets

divendres, 25 d’agost de 2017

La creativitat dels peixets

El desordre és creatiu, diuen els qui amunteguen papers, llibres i objectes variats. Segurament l'argument té a vore més amb una justificació de la gossera que amb una comprovació objectiva. Sí que han fet algun estudi científic sobre la qüestió que dóna suport a l'afirmació, però no crec que això faça que els qui defenen el «seu» desordre puguen pensar que l'encerten al cent per cent. Percentualment, sí, tenen moltes opcions per a encertar-la, el cinquanta per cent, vaja. I la termodinàmica i la vida mateix preferix el desastre permanent. En tot cas, la resta, els casos en què el desordre mareja, desorienta, retarda... Doncs, mos haurem d'esforçar creativament per a compensar-los, perquè no és cosa de perdre les opcions desconegudes que s'amaguen entre la pols i els peixets de plata.

dijous, 24 d’agost de 2017

Idees brunes

Des del 1998 fins al 2016 han editat 1.860.000 exemplars de Matin brun de Franck Pavloff. Són onze pàgines i té un preu de dos euros actualment. Te'l lliges en un bufit, però és cosa de vore com eixe buf es condensa en una brafada que arreplega l'alé del poema de Martin Niemöller, l'estupefacció que provoca El procés de Kafka i el mal cos que te se queda quan lliges sobre Pol Pot, els gulags soviètics o l'actual i inqualificat encara règim saudita. Massa coses he condensat en esta petita faula, però trobe que té eixe mèrit.

De passada aprens que, en francés, clebs i clébard és gos i matou és gat. Ah, i que el color bru encara té una mala fama ben injusta.