dissabte, 27 d’agost de 2016

Al riu, pas comme antan

He complit, he anat a córrer pel riu. No tan ràpid com pretenc, però constant: 6:50-6:46. Quasi ho clave, tot i que pretenia fer el segon tram prou més ràpid. No hi ha mans, fa uns mesos que estic instaŀlat en este ritme. No està malament, encara que pretenia anar un poc més ràpid, però encara no m'he aplicat durant prou mesos després de deixar el futbet. Com que pot ser que s'haja acabat definitivament eixa frivolitat lúdica socialitzant que em permetia tan alegrement, tinc temps —supose— per a anar millorant. Tot i que ja sabem allò que diuen de les neiges d'antan.

divendres, 26 d’agost de 2016

Vacances mentals

Tornem a començar les vacances. Enguany mos ha tocat partir-les. Esta segona fase més llarga supose que serà més moguda, perquè hi ha «tant de temps per davant» que l'haurem d'omplir... Una faenassa, certament, sobretot perquè sembla que tens l'obligació de viatjar, de passejar, de vore coses, de moure't sense parar amunt i avall buscant novetats. A vore com li contes a ningú que t'has passat el dia de vacances assegut en cadires, butaques, estores i sofans —sí, o sofanets, amb la mateixa -n de coixí— diferents llegint un munt de coses diverses i sentint música —o sorolls diversos, que a voltes també ajuden a reflexionar.

Perquè, clar, ho mostren les estadístiques, això de llegir és una cosa habitual els dies de faena, ¿oi? No fem altra cosa, vaja. I, és clar, en vacances, si no fas el turista, és a dir, si no depredes un poc de paisatge, d'entreteniment cultural, de ruïna històrica, de platja desmemoriada, no fas ben bé vacances, no estàs «gaudint» —que da poca gent que s'ho «passe bé», cal adonar-ho— que per a això fem les vacances, com si la resta de l'any estiguérem complint alguna condemna.

Cal fer vacances també de la faena, però més encara convé convertir la faena en unes vacances mentals permanents, si això és possible. Les vacances físiques, en canvi..., doncs, deu ser per això que cal mantindre's en forma durant l'any, per a aguantar-les. Uf, demà tocarà anar a córrer.

dijous, 25 d’agost de 2016

Programari interminable

Açò de la gestió de webs, blocs, ordinadors, sistemes operatius, mòbils, aplicacions, extensions, programes i un llarg etcètera, és un interminable joc de la rateta que no s'acaba mai, ni quan es pon el sol. Sempre són només uns minuts, per actualitzar el miniordinador Asus Eeepc 1000H i me se passa la vesprada volant. Sort que mentres el xiquet va fent em lligc el diari.

Li he actualitzat el Linux (versió Mint). I he aprofitat per a afegir-li l'Spotify. I funciona. Sona alguna peça d'Einojuhani Rautavaara, que és a qui estic repicant últimament. Tenint en compte les limitacions de maquinari, m'ha sorprés que la cosa anara mitjanament bé. El trasto va tan bé que em sorprén, al cap de huit anys d'ús, un poc lent, si vols, però per a les quatre coses que el faig anar, ¡de cine, però mut! —que dia ma mare.

dimecres, 24 d’agost de 2016

Reclamació sense destinatari

Deu ser preocupant, almenys mos ho semblava molt fa anys, quan allò de «la policia no és tonta» i les pel·lícules d'espies i guerres fosques en blanc i negre. Però ara ho fem sense quasi adonar-mos-en: el Google em mostra els llocs on he anat de viatge estos últims anys i em diu d'on són les fotos que he fet. Les fotos no les situa sempre bé, ja, però resulta inquietant que m'envie una faena que no li he demanat. Per sorpresa em fa arribar dos àlbums que quasi titula com si els haguera fet jo: «Viatge a León» i «Viatge a Soria». Jo haguera escrit «Lleó» i «Sòria», però, a banda d'això... Tot i que m'alegra estalviar-me eixa faena de dir-li d'on són les fotos, no sé si em convenç que ho faça sense que jo li ho haja proposat. Bé, també diran que mos queixem de tot.

De totes maneres, mos hi haurem d'acostumar, és clar, però també haurem d'anar pensant fins a on, amb quines condicions i per a què els haurem de regular el negoci, eixe coneixement impertinent que tenen de mosatros. Perquè mos estan regulant les vides, els somnis i les intencions que tenim o que aspirem a tindre. I cal anar espai, que eixa propietat que han aconseguit del nostre bé comú —la nostra personalitat—, una volta s'acostumen a tindre-la sense més tràmits, concessions ni restriccions, es pensaran que és seua, que això sempre ha segut aixina i que haurà de ser sempre aixina. Cal transparència i control dels diners públics, però també de l'ús del coneiximent públic. Som la informació, som els clients, ¿a qui li enviem el full de reclamació?

dimarts, 23 d’agost de 2016

¡Ha, ha, hum, halem!

Els arguments i les dades que haurien de servir per a fixar criteris o prescripcions normatives haurien de ser pertinents, rellevants. Per exemple, perquè em dóna la gana. ¡Bravo! No hi ha res més pertinent i rellevant, si t'ho pots permetre. Es veu que no estàvem pensant en un criteri estilístic o d'una normativa ètica i democràtica.

A més d'eixe cas, que és el súmmum de la rellevància, hi ha moltes més possibilitats del tot irrellevants i no pertinents, però ben amanoses. «No apostrofem les paraules que comencen per hac aspirada, que solen ser manlleus no adaptats d'altres llengües.» La segona part, evidentment, ni li pega ni li diu per al criteri d'apostrofació, però aporta un pessiguet de sal savant a la decisió. Encara que inicialment no m'ho semblava, podem apreciar la part bona de la idea, que a algú li s'encendrà la llumeneta i dirà, ja, ja, ¡ha, ha, hum, halem!

dilluns, 22 d’agost de 2016

Convencions per barris

Reprenc la setmana amb la revisió d'eixos criteris que anem afinant. Vaig fent l'ampliació de les propostes alternatives i de l'alternativa a algunes propostes. Arran d'això, aprofite per a fer una petita llista de paraules que, segons el dnv tenen accentuació opcional tancada/oberta:
bérbol, brévol, émbol, frévol, grévol, rémol, ségol, ténia, térbol, trémol, terratrémol, tétol, trévol
Diu que, convencionalment (o estadísticament), hi ha més costum d'escriure'ls amb accentuació greu en el cas de: èmbol, tèrbol, trèmol, terratrèmol i trèvol. Són coses de l'estadística per barris i no ho discutirem. Amb tot, com que es tracta d'aclarir criteris o estils, sí que convindria deixar constància del fet que la llista de discrepàncies respecte a l'entrada primera del diccionari és tancada. I fóra anar cavil·lant amb «etcèteres» estadístics.

diumenge, 21 d’agost de 2016

Citació dominical / 405: Chales Pinot Duclos

Mirant la comprensió humana.
Les persones són massa nominals; quan una paraula coneguda els toca l'orella, pensen que han comprés, però sovint no entenen res.
Charles Pinot Duclos, Remarques sur la grammaire générale et raisonnée de Port-Royal.

dissabte, 20 d’agost de 2016

Filets i puntets

Mire pel finestral obert, per on corre l'aire cap a fora, cap a la mar, passen uns núvols baixos grisos. M'hi fixe, però el que veig volant molt a prop meu són els puntets del desgast de la còrnia. Dic jo que deu ser això. Fa molts anys ja ma mare em va dur a l'oftalmòleg perquè vea un filet. Em van dir que això era normal, que només calia acostumar-s'hi i que ja passaria. Cèl·lules mortes. A més del filet, que trobe que encara el veig de tant en tant, hi ha els puntets. Puntets i filets, com la substància de la llum, ones i partícules. Un univers en un pot de cendres.

divendres, 19 d’agost de 2016

A penes cinc segons

El titular del diari deixava entreveure una acció lamentable:

La policía inglesa mata con una arma eléctrica a Atkinson, exjugador de la Real Sociedad

És ben trist, això, més encara si tenim en compte que no sembla que hi haguera cap motiu per a utilitzar eixa arma contra Atkinson. Per sort, tal com diu la periodista, «les Taser disparen dards connectats a l'arma que procuren una forta descàrrega elèctrica d'a penes cinc segons de duració». És clar, eixe a penes també m'ha mort a mi.

dijous, 18 d’agost de 2016

La fermesa de la sentència

A un company li apareix l'expressió següent en un decret llei:

Així mateix, l’experiència acumulada des de l’aplicació de la fermesa de la mencionada sentència ha demostrat la necessitat d’escometre amb decisió les disfuncions i efectes no desitjats de la gestió de la renda garantida de ciutadania, amb l’objectiu de pal·liar la greu situació d’emergència social que afecta coŀlectius molt vulnerables.

Estic quasi segur que és una traducció del castellà, però tampoc li podem demanar al traductor que faça algunes heroïcitats (i que possiblement no serien recompensades). En tot cas, la cosa és que cal fixar-se en el fragment «des de l'aplicació de la fermesa de la mencionada sentència». ¿Vol dir això que la sentència és molg greu, dura, inflexible? Després de llegir-ho un poc millor, pareix que no, que només vol dir 'des de l'aplicació de la sentència ferma'; o 'des que la sentència ferma s'ha aplicat'; o simplement, 'des que la sentència és ferma'. I punt.

És possible que els redactors s'hagen sentit poètics hi hagen repassat les seues velles traduccions escolars del Juli Cèsar del De bello gallico. N'hi han molts que obliden que el llenguatge de les normes democràtiques —un decret llei, com és el cas— s'ha d'adreçar als ciutadans, no a embolicar controvèrsies judicials o legals. El plain english ha fet més de trenta anys, però ací encara li posen flors al llenguatge franquista. Hi ha qui té al cap una democràcia en funcions.

dimecres, 17 d’agost de 2016

Indefinit impossible

Em pape un relat curt d'Enric Lluch, Amor impossible, basat en la cançó Ja ve Cento de ca la nóvia. Segons una companya, que se l'ha llegit en el tren camí de la faena —supose que li'l voldria passar a la filla— l'autor sap introduir en els seus llibres fraseologia i modismes sense fer ortopèdia sentimental. A pesar que el relat no dóna per a molt, té prou de raó —tot i que un poquet d'edició literària haguera pogut millorar encara el text.

Més tard, un article d'André Joly, «Le problème de l'article et sa solution dan les grammaires de l'époque classique», per desenteranyinar un poc les meues nocions sobre l'evolució de les idees en eixe àmbit. La cosa té suc i et permet contextualitzar amb tendresa les inflamacions atrabiliàries dels aficionats actuals a la gramàtica i la normativa aplicades als parlants amb estenalles.

Acabe en la gcc, on Brucart disposa que caldrà dedicar-hi unes poques hores més a la qüestió que Saragossà no veia clara:

Les gramàtiques solen anomenar un com a «article indeterminat». Qui usa eixa expressió i la complementària («article deterninat») hauria de satisfer dos condicions: definir l'hipotètic concepte general article i fer que la definició proposada fóra aplicable tant a el com a un. Fins ara, no sóc conscient d'haver vist satisfetes eixes dos exigències teòriques.

dimarts, 16 d’agost de 2016

Confusió sense estilisme

Repasse una segona edició de futurs «criteris lingüístics» per a l'administració del Consell valencià. Hi ha un problema amb el nom, que trobe que hauria de ser «manual d'estil» o «criteris estilístics», o coses semblants a les que coneixem en tantes i tantes empreses i institucions. Perquè no es tracta realment de criteris sobre l'ús de les llengües (que això hauria de tindre una administració amb dos llengües oficials), sinó que se'n van per viaranys prescriptius sobre el valencià. No m'ho esperava.

Pensat i dit això, observe que la confusió deu ser meua. M'esperava més eleccions sobre possibilitats d'escriure dosificant majúscules i trets tipogràfics, abreviatures, xifres, tractaments i opcions estilístiques diverses adequades al context valencià. Però arriba un punt en què hi veig més unes quantes eleccions estilístiques barrejades amb una profusió excessiva (per a uns «criteris» administratius) d'explicacions gramaticals (o normatives) incompletes, a voltes també innecessàries o confuses. Hi trobe a faltar que òmpliguen un poc més el buit del detall electiu: haurien pogut recopilar més llistes amb opcions.

Al cap i a la fi, no es tracta tant de si el pronom és «seleccionat» pel verb o de si un determinant és un article, un adjectiu o un exotopònim —com més sucre més dolç—, sinó de tindre clar que el pas de la descripció a la prescripció és útil davant del dubte però inoportú si esdevé una contravenció dialectal poc explicable. Això convida més aviat a la confusió en l'ús. O al desús dels criteris, que també és una cosa habitual en les administracions públiques. En fi, ben mirat, només mos acalorem alguns per tot això.

dilluns, 15 d’agost de 2016

Acabarem envasats

¿I qui netejarà la mar? El tractor passa per l'arena, deixa la platja quasi tan neta com una patena, a punt perquè els estiuejants la tornen a enrunar. En canvi, l'aigua de la mar, segur que hi ha qui en té una mica de cura i fa per no deixar-hi res inconvenient. Ara no sé a on, diuen que han pensat de tornar a introduir el costum de tornar els envasos, això que féem quan érem menuts d'anar a la botigueta amb les botelles i et descomptaven uns cèntims de la compra. Immediatament han botat els fabricants d'envasos, que es veu que la producció capitalista no ha de tindre aturador, hi ha d'haver un «envasisme» desregulat, fins que puguen anar xafant les botelles de plàstic per la mar i per la muntanya. Bé, tenint en compte el que et pots arribar a trobar en qualsevol racó de la muntanya, tampoc no m'estranya tant.

diumenge, 14 d’agost de 2016

Cita dominical / 404: Josep Maria Espinàs i Massip

Mirant el país a peu.
Quan hi som, descobrim que «La Raconada dels Botijons» és un negoci abandonat. Hi ha un cartell que diu que es lloga. L'edificació és molt gran, hi devien invertir molts diners- Aqui, de fer-se il·lusions en diuen «fer calendaris». En aquesta raconada solitària, el calendari se l'ha endut la ventada del temps.
Josep Maria Espinàs i Massip, A peu pel Comtat i la Marina.

dissabte, 13 d’agost de 2016

El so de l'HDMI

Després d'instal·lar el Lubuntu en el miniordinador Asus 1201N, la cosa anava lleugera, però el so no eixia per l'hdmi. Prove diverses solucions relacionades amb els programes Alsa i Pulse, però no hi ha mans. Al final tope amb el fons del problema: resulta que no tenia instal·lat el programari de la targeta Nvidia Ion del miniordinador. Vaig al Synaptic i l'instal·le. Reinicie i observe que ha millorat la definició gràfica. Configure l'opció de l'hdmi, que ara sí que apareix en el control del volum del so. Uf, ja està.

I tot això per mirar d'aprofitar l'ordinador i no fer-ne un residu humà innecessari, a pesar que sapiam que el sistema capitalista que dirigix la societat funciona gràcies a això, a la gestió dels residus fins a l'asfíxia i més enllà. Segur que serà millor per als humans conscients i per a la resta dels habitants inconscients del planeta, evitar cada dia un petit residu. No hi ha déu que ho premie això, però la física sí que mos diu que tenims unes opcions disponibles, tot i que acabarem igual, en un forat negre. La cosa serà si volem que algú ho veja i ho puga contar.

divendres, 12 d’agost de 2016

Einojuhani Rautavaara

M'ha tornat a passar, torne a descobrir un compositor (o un músic) quan tope amb la seua necrològica. Esta volta ha segut Einojuhani Rautavaara, que no coneixia de res fins fa dos dies, quan va aparéixer l'article en el diari. Va morir el 27 de juliol passat.

He pogut escoltar hui mateix diverses composicions seues en l'Spotify. M'han agradat sobretot Cantus articus i el Concert per a violoncel número 2. No crec que s'acabe ahí la llista de les peces interessants (ara mateix sona Autumn gardens). Bé, no ho diu l'Spotify, però relacione eixe estil musical amb Górecki, Arvo Pärt i un poc de Xostakòvitx. Intensitat dramàtica, diríem.

dijous, 11 d’agost de 2016

Menyscapte d'idees

Després de comentar el cansament democràtic d'alguns —¿llarg d'esquena, curt de faena? Això ho díem abans, però no crec que tinga massa relació amb el cas—, després d'haver descobert el nostre Borgen valencià (l'antic alcalde i actual diputat a Madrid Joan Baldoví) i després de fer un apunt per a salvar la llengua de les canonades contrafàctiques, veig que he perdut (¿en el reciclatge de paper?) el cantonet del diari on apunte les idees que em vénen de matí mentres me'l lligc. Me'n faltava una per comentar. Té igual, segur que l'ha comentada algú molt millor que jo. Com ara Zygmunt Bauman en Wasted Lives. Modernity and its Outcasts, que vaig haver de carregar ahir en l'edició en castellà (Vidas desperdiciadas. La modernidad y sus parias).

Mentrestant, li afigc l'extensió Simple Alert Boxes al Wordpress, que permet convertir al format del bloc les notetes que abans posava amb un botó i codi Javascript. Simple i clar.

dimecres, 10 d’agost de 2016

Llengua contrafàctica

Hi ha qui va llegir algunes paraules de Pompeu Fabra sobre la «depuració» de la llengua i pareix que, sense tindre en compte la distància dels anys, el temps de reflexió que s'hi pot haver invertit i la diferència entre causa i conseqüència, hi ha vist la branca d'olivera que farà baixa la mar.

La cosa serà dedicar temps i esforços a assenyalar els castellanismes del català, no tan sols els actuals, sinó tots els que s'hi han inserit des del segle ... —poseu-hi qualsevol segle que vos faça el pes polític—. Sembla evident que eixa no devia ser la intenció de Pompeu Fabra. No sé si Fabra aspirava a la dogmatització de les seues paraules —supose que no&mdash, tenint en compte més paraules seues, com ara «Sempre disposats a rectificar les nostres opinions, res ens pot plaure més que la col·laboració dels més entesos en cadascuna de les qüestions que van contínuament suscitant-se».

Lamentablement, hi ha qui es pensa que aquella «depuració» sense vores és una tasca necessària. Bé, en són dos: la primera, convertir algunes de les paraules de Fabra en dogmes; la segona, denunciar i eliminar del català els castellanismes. I això equival a pretendre fer anar la llengua arrere cap al segle ... esmentat abans. I ací és on els hauria d'aparéixer el dilema (impossible, ja que els dogmes no són debatibles): fer reviscolar el català del segle ... abans esmentat no tan sols seria, paradoxalment, un castellanisme —atés que eixa pretensió deriva de l'existència i influx del castellà—, sinó que és impossible, perquè ni els catalanòfons ni ningú pot saber com hauria evolucionat la llengua en unes situacions històriques diferents.

La llengua del segle xxi només podria ser com la del segle ... esmentat abans, si ja no es fera servir com a llengua, si només es fera servir per a alimentar fantasies contrafàctiques sobre altres societats, històries i mons possibles.

En eixe món possible, tot el que apareguera després del segle ... esmentat abans, és castellanisme, ja que es veu que en aquell moment vam deixar de ser àngels. Amb tot, anem fent, i no està malament del tot.

dimarts, 9 d’agost de 2016

La democràcia dels cansats

O és que som molt deixats o és que mos volen convéncer que la democràcia cansa. Bé, un poc sí. Hem conegut altres sistemes, com ara la dictadura franquista, i sabem que és molt relaxat estar exempt d'opinió, de decisió i de responsabilitat. Ja m'ho dia un tio meu una volta, que tot això que n'hi ha ara és molt embolicat, tan simple com era abans el món... I ara, total, després de dos votacions en sis mesos, no paren de servir-mos comentaris sobre com és de cansat, avorrit, angoixant, marejador —posa-li el floc que millor li vaja— això de votar en les eleccions.

Entendria que es referiren a la campanya electoral i al fet que és una despesa innecessària, sobretot si es tracta de repetir la mateixa cançoneta, si les dades i els debats són falsos i sense responsabilitat. Però, ¿votar és innecessari, cansós, inútil? ¿La democràcia no es basava precisament en el vot? Cert és que la democràcia no pot ser plebiscitària, però no per un problema de principi, per un impediment ontològic, sinó per problemes de gestió, per impossibilitats tècniques. I, vaja, votar cada sis mesos, no és precisament un excés de res. Ja no cal alçar-se del sofà a canviar el canal del televisor, però quan calia la majoria ho féem. El dia que pugam tindre un comandament plebiscitari, el farem servir, segur, fins i tot per a delegar el vot, si considerem que cal.

dilluns, 8 d’agost de 2016

¡Borgen Baldoví!

Ja està clar, tenim la possibilitat del nostre Borgen particular, malgrat que «encara» siga home: Joan Baldoví president, d'acord amb els índexs de popularitat d'algunes enquestes, segons les notícies. Això sí que hauria de fer funcionar el parlament espanyol contra el «partidisme» parlamentari actual, que ha segrestat el debat a canvi de l'«adhesió incondicional», la «disciplina parlamentària», les «sancions» a la independència de vot dels diputats... O, coneixent-los, és possible que no. Però, com a mínim, una negociació aixina seria un gran pas en eixe sentit. ¡Borgen Baldoví!

diumenge, 7 d’agost de 2016

Cita dominical / 403: Antón Costas Comesaña

Mirant el sadisme econòmic.
Els nostres reformistes, especialment els que viuen plaentment en els seus despatxos de Brussel·les, han actuat com uns cirurgians roïns, intervenint sense anestèsia ni analgèsics. I encara pitjor, en casos com l'austeritat i les multes per dèficit excessiu, comportant-se com uns veritables sadomasoquistes morals, sense tindre en compte per a res que els principis de la bona economia desaconsellaven actuar aixina.
Antón Costas, «Lo que los reformistas pueden aprender de los cirujanos», El País, 07.08.2016.

dissabte, 6 d’agost de 2016

Vam haver de dir-ho

Veig els informatius de la televisió de passada, quasi sense atendre-hi. A pesar d’això, note que estem en temporada de vacances, per la quantitat de notícies sobre accidents i catàstrofes diverses, fenòmens meteorològics espectaculars, allunamentes d’uns o altres... I perquè els redactors de guàrdia o són velles glòries habituades al respecte a l’autoritat o jovenets que no entenen la diferència entre «la policia va disparar» i «la policia va haver de disparar». No és la calor, deu ser que els manuals d’estils no en diuen res i, no ho notem, però estem xops d’ideologia.

divendres, 5 d’agost de 2016

Irradiacions prohibides

Va i resulta que un dels protagonistes del film Forbidden planet (1956), que és una d'eixes pel·lícules que tinc mitificada en el record, és Leslie Nielsen. No m'esperava que eixe fóra un dels seus primers papers d'èxit. Bé, la vida dóna per a molt, a pesar de com mos sembla de curta. Ningú no diria que jo vaig arribar a fer un programa de ràdio al meu poble, que el va sentir algú i que fins i tot m'ho va dir. Crec que li va agradar, a pesar de com devia ser de lamentable. Bé, la cosa era la música. I, per tant, els meus silencis. Quan vaig dir o llegir res va ser quan la cosa va anar malament. De fet em van reballar d'un bac al carrer per llegir un poema d'Estellés, evidentment, aquell del Suetoni, «que és un fill de puta». En realitat jo era més roín que ofensiu, però hi ha qui es pensa que té dret a no ser ofés.

dijous, 4 d’agost de 2016

Ara amb Lubuntu

Altra volta toca la informàtica. No avance en altres coses, però estic fent un poc de neteja en tots els ordinadors que tinc per casa. Ahir no vaig poder posar al dia l'Ubuntu de l'Asus 1201N. Es veu que la instaŀlació té algun error en les fonts. Per tant, com que no vaig poder resoldre-ho i atés que la versió 16 d'Ubuntu era massa per al miniordinador, busque una versió més lleugera: Lubuntu. Me l'abaixe, la clave en un usb i li la instaŀle —això sí, després de pegar alguna cabotada amb el Grub, que no arribava a deixar arrancar des de la llapissera usb.

Com a compensació, mentres m'entretinc amb tot açò, lligc el diari. Demà de matí podré agarrar alguna altra lectura durant les primeres hores del matí, mentres desdejune. Una cosa per l'altra.

dimecres, 3 d’agost de 2016

Les fonts de l'Ubuntu

Tope amb la mateixa pedra de l'actualització de l'Ubuntu. Hui no li l'he poguda fer a l'Asus Eeepc 1201N que acabe de recuperar. No és tan vell com l'altre Asus i espere que done un poc més de joc en algunes coses. Però es veu que hi este té algun problema amb les fonts, el document «sources.list»: hi ha una adreça «ftp.gui.uva.es» que es veu que no deu anar massa bé. Intente refer el document, però no m'acaben de donar resultat les noves adreces que crea el generador de fonts dels programari.

Alguna neteja més hauré de fer. En vista de l'èxit, ho deixe per a demà.

dimarts, 2 d’agost de 2016

L'estafa i la multa

Un govern estafa els ciutadans del seu país. El partit polític perd les eleccions. El nou govern ha de patir una «multa» per l'estafa del govern anterior. La «multa», és clar, és per als ciutadans d'eixe país estafat. Els membres del govern anterior formen part del partit del govern que multa el nou govern. I aixina aixina es va corcant la idea de la democràcia en Espanya. Al País Valencià hem de pagar les «multes» a la democràcia. Les estafes, però, no tenen preu.

dilluns, 1 d’agost de 2016

La vesprada per l'Ubuntu

M'he passat tota la vesprada fent anar l'actualització de l'Ubuntu a la versió 16.04 lts. ¡Vaja!, una millora que he notat immediatament és que la tecla f3 per a fer anar els autotexts de Libre Office no em dóna un error a la primera (que es resolia amb una falsa petició de creció d'autotext). De moment, supose que deu ser la novetat, però en la primera activació tot pareix que vaja un poc més lent a l'hora d'obrir-se. Després pareix que va tan fi com sempre.

Supose que tocava. Ahir vaig posar al dia el Mint de l'Eeepc 1000h, miniordinador que encara funciona —i molt bé— per a eixir del pas quan no estic amb el principal. Li he llevat el Windows, que va deixar de funcionar i li he posat el Mint, perquè volia que tinguera un versió lleugera de Linux. I va fent quasi de tot.

Finalment, vaig comprovar anit que la taulat Asus Transformer TF101 també funcionava encara, tot i que amb l'Android 4.0.3, i no crec que m'atrevixca a canviar-lo per una versió més moderna. Si està al dia i funciona —llevant-li tota la palla—, avant.

Ja, ¿a qui li interessa tot açò?: a no ningú, segur, però en deixe constància, per tal de recordar els marejos a què em dedique habitualment i amb els quals «perc el temps», una metàfora recurrent dels qui no sabem mai si es pot aprofitar realment.

diumenge, 31 de juliol de 2016

Cita dominical / 402: Gonçal López-Pampló

Mirant el nostre temps.
La literatura del nostre temps demana una base sòlida de producció assagística, que done recer a una determinada forma de pensament subjectiu i provoque la reflexió dels lectors interessats, una reflexió que després haurà de contribuir a orientar l'acció social.
Gonçal López-Pampló, «L'assaig, un gènere impossible?», L'Espill, 51.

dissabte, 30 de juliol de 2016

La cosa és l'aigua

Vam topar amb Josep Lozano pel carrer dels Abaixadors de València. Li comente les fotos que vaig vore de la celebració que van fer de la seua promoció de l'institut d'Algemesí, on va topar amb mon tio, «que pinta aquareŀles i estan molt bé». Tots estan ara de vacances permanents. Me se queda mirant i amolla: «Fornillet, ¿eixa te l'havia dita?» Li dic que no i me l'apunte. Coses d'Alginet i d'Alfarb, «els de la botja», que diu. Me'l mire i em veig de menut, davant del paper blanc amb la llapissera, mirant d'imitar els traços fins i proporcionats del paisatge que s'acoloriria amb aigua, dedicació i molta traça. La cosa és l'aigua, com sempre.