Comunitat de bens

M'ha agarrat una soneguera de por mentres transcrivia este matí coses de sanitat. Com que la cosa ha anat en castellà principalment, no he parat massa atenció als desajusts habituals en la concordança o en l'ús de les preposicions. A pesar que el conseller de sanitat (crec que és alcoià) intervenia en castellà, ha dit algunes coses en valencià simbòlic: «Conselleria de Sanitat» i ara no recorde si també una recurrent «comunitat».

En el primer cas, una mostra evident de la valenciania que prediquen, de retolet. En el segon cas, el súmmum del desconcert que són capaços de promoure, perquè, tal com abans hi havia qui es pensava que este país es dia «comunitat autònoma valenciana», ara, després de l'embranzida valencianitzadora del nou estatut pactat entre els pastorets Francisco Camps i Joan Ignasi Pla, es veu que es pensen que més enllà de «comunitat valenciana» és diu «comunitat» fent una reducció al que és essencialment genèric, indefinidament exacte. I només en valencià.

Llavors és quan em ve al cap el referent en el que deuen estar pensant estos polítics: la pel·lícula La comunidad d'Álex de la Iglesia. No cal fer més comentaris, perquè els paral·lelismes són evidents.

Cita dominical / 58: Abelard Saragossà Alba i Marina Zaragozà Pérez

Hem de procurar que la raó estiga sempre en el ventre dels sentiments.

Abelard Saragossà Alba, parlament de presentació de la I Jornada de Taula de Filologia Valenciana, Sueca, 28.11.2009.

Els lingüistes cuiden la salut de les paraules.

Marina Zaragozà Pérez, «Aspectes didàctics en l'obra de Bernat i Baldoví», ponència en la I Jornada de Taula de Filologia Valenciana, Sueca, 28.11.2009.

De Zaragozà a Saragossà, pel camí, les metàfores les carreguen els lingüistes.

El cor fet una oliva

Hi han hagut altres imatges molt interessants hui, però la càmera i la indiscreció arriben on arriben i els blocaires coneguts o reconeguts no han desfilat pel meu objectiu. Amb tot, ha estat interessant compartir un moment fora del món virtual — tan real— en la primera jornada de Taula de Filologia Valenciana en Sueca. La tfv és una associació que va formant-se a colp d'estudi i bons pensaments.

El resum més clar de la jornada deu ser l'excés de faena, que mos s'ha menjat el temps d'algun possible debat. Des de les nou i mitja del matí fins a passades les huit de la vesprada. En les ponències hi ha hagut de tot, des de les que eren tan clares que no tenien un contingut realment definible, fins aquelles en què l'aparell teòric es menjava el contingut, passant per aquells ponents que saben ser concrets i discrets al mateix temps.

Només destacaré, a fi de provocar alguna enveja poc saludable, la petita ponència rondallera de Francesc Xavier Llorca Ibi, que mos ha descobert «Tinc de fer pilotes de tu» en una rondalla d'Altea. Hem sabut que la perífrasi també és viva a altres llocs com la Vall d'Albaida o la Plana Baixa. Fóra bo que els tècnics lingüístics en prengueren nota. Jo ho he fet.

I clouré amb les expressions més curioses del dia. Segons Marina Zaragozà, a la Valldigna no fa massa temps hi havia una dona major que dia «lo catso del xiquet», que era l'italià cazzo. No em feu imitar el puritanisme baldovinesc de Marina en haver d'explicar de quina part del cos està parlant. No m'estranya que a voltes Pep Saborit tinga el cor fet una oliva, que ha segut l'altra expressió afortunada del dia.

El protocol dels feits

Hui és divendres, aixina que no cal esperar cap meravella, que les neurones no donen per a més esta setmana —ironia permesa.

Després d'una bizantinada interminable sobre les normes ortogràfiques de Fabra —que m'he compromés a formalitzar tan prompte com puga i si en sóc capaç— i de la meravella del protocol que encetava les expedicions espacials del valencià, gesta que tindrà els seus llibres dels feits, demà mos ocuparem el dia en la primera jornada a Sueca de la Taula de Filologia Valenciana, un moble que vorem si és taula o tauló.

I per a rematar la setmana —a banda del futbet d'ací a poc—, els diputats Pañella Alcàcer i Asencio Adsuar discutint sobre el fet que els butlletins oficials de les províncies discriminen el valencià. En realitat, és cert no tant perquè ho facen els mateixos butlletins —que ho fan—, sinó perquè també ho fan les administracions que hi publiquen. En tot cas, Pañella Alcàcer ha brandat una queixa ciutadana al síndic de greuges —estranyament, no era meua— i Asencio Adsuar ha brandat la Llei 4/1983 i l'estatal 5/2002 i la resolució del síndic.

Estaria bé que els tècnics lingüístics tingueren en compte també estes coses (reunió 19/VII de la comissió de cultura de les Corts, 10.11.2009), perquè a vore si es pensen que firmen protocols amb la caputxeta i resulta que en realitat és algun caçador (lingüístic) mostatxut.

I deixe per a més avant una consideració sentimental sobre esta setmana: moltes voltes, expressar-se és moure el conflicte en lloc de promoure la comunicació. Cosa de caràcters, supose.

Comptar-ho i contar-ho

Diu en el conseller de Sanitat en una comissió de les Corts valencianes:

La resposta social davant aquesta mesura solament puc qualificar-la com positiva, una afirmació que recolze en el fet que no s'haja presentat cap reclamació per part de ningú. Per a nosaltres, i per la seua fiabilitat, és el millor termòmetre amb el qual podem mesurar el nivell de satisfacció general de la ciutadania davant les nostres iniciatives.

A voltes li ho dic a ma mare: en lloc de contar-m'ho a mi, demana el full de reclamacions. O, si vols, fem una queixa al síndic de greuges. Ara, no esperes res —que eixa espera pot ser frustrant—, però almenys tindràs la satisfacció que no puguen dir que ningú no havia dit res, que no hauràs repetit el que diu el poema de Martin Niemöller (que es sol atribuir a Bertolt Brecht).

En eixe sentit, una dotzena de diaris de Catalunya firmaven un editorial conjunt per la dignitat de Catalunya, o una cosa aixina. S'han posat dignes, es veu. Takse em diu que su el Tribunal Constitucional espanyol fa el que hi ha previst, que és fotre's de dos parlaments i un referèndum perquè l'ordre dels factos sí que altera el producte, ¿què faran els molt dignes catalans?, ¿trauran algun exèrcit a passejar? És clar que no, però almenys que conste, que no puguen dir el que diu el conseller de sanitat valencià.

Contra el que podia arribar a sospirar jo fa uns anys, la lluita pels drets, per la democràcia, per la justícia, ni és fàcil ni garantix coloms a l'ajuntament ni la felicitat. Només molletes d'aquell pa sencer.

Camins de mar

Tinc la impressió que hi ha qui tracta qüestions de normativa lingüística perquè, de fet i sense saber-ho conscientment, odia la llengua. I això per no dir que odia la forma com es parla, que no sé ja si arribaria al punt de dir que odia els parlants mateixos. Hi ha qui en lloc d'estudiar els fenòmens lingüístics per a tractar d'esbrinar per què es produïxen i com, intenta permanentment «corregir-los», com si hi haguera sempre un pecat original esperant a ser absolt. I corregint i corregint va passant les planes que escriu. Tanmateix, en llegir-les, mai no aclarim ben be quin és l'«error», d'acord amb què o per a quina finalitat... Ni per què és un error si en podem dir joc, oportunitat de fantasiejar.

De totes formes, a pesar que eixe camí siga bastant esquerp, és en part positiu, encara que siga més cansat del que seria una exposició d'idees mitjançant altres procediments. A voltes mos trobem un mica com si vullguérem fer un ou caigut amb guants de boxa: al capdavall, podem descobrir amb eixa pràctica certes coses sobre la física i les habilitats humanes. Doncs, això, al final trobem dades interessants, o ens veiem obligats a reflexionar tant sobre la natura de la llengua, de les llengües (que el plural no és ben bé el mateix), de la normativa, del dret, de l'estil, de la lògica i la metàfora, del contacte de parlants, i de molts aspectes més del que es parla i s'escriu.

En esta ocasió, un cas paradigmàtic amb què m'enfronte em proporciona una dada curiosa: la singladura és el camí que fa una nau (¿sobre la mar?, ¿sobre un riu?) en vint-i-quatre hores..., però, ¿de mitjanit a mitjanit, com volen el gdlc i el gd62 o de migdia a migdia com volen el diec i el dcvb? Trobe que deu ser cap al migdia, segons diuen en castellà, o puga ser que això siga irrellevant, tal com ho definixen els francesos i els portuguesos. Bé, pleguem veles.

Madrinatge

Em comenten de Televisió de Catalunya que intentaran fer cas d'un comentari meu sobre la forma que tenen d'etiquetar les notícies per a la consulta dels usuaris del web. Els he demanat que etiqueten les notícies de lingüística dins de llengua, perquè una notícia («Un jove denuncia diversos guàrdies civils per agredir-lo en parlar català») no apareixia dins de llengua i sí dins de lingüística. Curiós.

Hui ha segut un dia de propostes lingüístiques. A més del Cercaterm, que proposa reacanalatge*, captiven la meua atenció les diputades Oltra Jarque i Albiol Guzmán, que proposen madrinatge* en lloc de padrinatge, apel·lant a l'arrel llatina mater. La cosa no ha tingut molt d'ús encara, però no s'ha de descartar, és clar.

Per a dinar, rosada (Genypterus blacodes), amb una salsa infame. Amb eixa dieta, no tindrem forces per a debatre amb oracles fabrians i proclamadors del pare dels protocols valencians.

Un altre vint-i-tres de novembre

Acabe el matí més marejat que un allioli després de la nova presentació del gestor de transripció Séneca (de l'empresa Spica). Em pensava que seria més curta la cosa, en ser una revisió, però no mos hem alçat des de les onze fins a l'hora de dinar.

El programa encara no transcriu a soles, llàstima. Però almenys apanya un dels inconvenients ètics de les cintes que hi ha damunt de la taula. Ja vorem si algú troba un sistema per a torejar-se'l. L'avantatge i l'inconvenient de tindre la faena taxada.

De vesprada me se'n va el temps en respostes i escrits en llistes diverses. I també alguna altra activitat exploradora.

Finalment, no arribe a temps de celebrar els vint-i-sisé aniversari de la Llei 4/1983, aquella llei del dia del naiximent de Joan Fuster i que diuen que va ser escrita en valencià. Si això és de veres i si no vaig errat, deu ser l'única llei en què la versió valenciana no és una traducció. I hi ha qui pretén donar classes de llenguatge juridicoadministratiu valencià al País Valencià. Bé, com si foren classes de traducció automàtica, vaja.

Per cert, hi ha qui sembla que hui havia de commemorar eixa data amb un nou exemple d'hipocresia o cinisme institucional (encara no ho sé ben bé). Ja vorem si la cosa queda en lamentable, com habitualment, o arriba a més a ser nociva. Si Fuster alçara el cap en diria alguna de grossa.

Cita dominical / 57: Jonás Fernández Álvarez

Per tant, ¿què hauria de fer l'esquerra europea? Primer, fugir del discurs de la «paradoxa europea». Eixa tesi només conduïx a considerar els governs progressistes dels últims trenta anys «còmplices del neoliberalisme» i a pretendre fer renàixer polítiques dirigistes feliçment enterrades. En segon lloc, analitzar el sistema electoral i de partits per a permetre un aflorament més senzill dels moviments de canvi que sempre juguen a favor de l'esquerra. I, finalment, el que és més important, redefinir el nou paradigma econòmic (més enllà de les mesures anticrisi de curt termini) en què operaran les societats en les pròximes dècades per a impulsar en eixe paradigma els valors i principis progressistes.

Jonás Fernández Álvarez, «Contra la "paradoja europea"», El País, 20.11.2009.

També fóra bo, per exemple, que es generalitzara eixa mateixa actitud respecte d'una excessivament suposada i fatalista «paradoxa valenciana».

Absències i presències

Aprofite la mitja pau obrera del dissabte, salvant els ucraïnesos veïns afaenats amb una grua elèctrica i el canyís del barri, per a fer el repàs del Presència d'esta setmana.

M'entere que Linguamón-Casa de les Llengües té les portes obertes hui a Can Ricart, en els nous espais que ha creat l'estudi de Benedetta Tagliabue. Estos catalans conspiradors s'ha avançat a la ciutat de les llengües valenciana que s'ha de fer per algun Castelló més o menys imaginari i del que cobra des de fa uns cinc anys l'antic alcalde de Castelló José Luis Gimeno i altres beneficiaris de l'erari, en perjudici, és clar, dels comptes públics de tots els valencians.

Si algú troba a faltar el menjador en l'escola o un menú adequat, guarderies o diners per a la dependència i la recerca, ja sabem on els poden buscar, més enllà encara de les butjaques dels vestits del president Francisco Camps, que, a més, es veu que estan foradades.

D'altra banda, encara no els ho he dit, em sembla, però no entenc per què només apareixen discrecionalment els noms dels traductors del llibres que anuncien. Per exemple, esta setmana, una al costat de l'altre, no mos diu qui ha traduït Darrere les barricades de John Langdon-Davies, però sí que diu que Jordi Puntí ha traduït El veredicte de llautó de Michael Connelly. Per sort, El blog del senyor boix, bloc del programa L'hora del lector de tv3, ens fa saber que la traducció és de Pau Domènech Cardona. Resulta que això ni tan sols ho indicava l'editorial del llibre (Angle Editorial) en els seus webs. I això ja és mes gros.

Quant a coses que trobe de passada en la revista, un «l'ideologia nacional» mal apostrofat en l'article «Segur que "frombu, frombu, frombu..."» de Joan-Lluís Lluís i, poques planes després, «El que dona també paga», titular que oblida l'atribut accentual diacrític que verbalitza la forma. Sí, una mostra d'algunes inutilitats entretingudes.

Al futbet ahir, no vaig marcar, però vam fer una petita demostració d'ofici guanyant per un a zero i tirant balons a burro-barra cap a l'últim terç de la segona part. Jo estava en la banqueta en eixe moment, ¡és clar!