dimecres, 21 / maig / 2008

Javier Maríes i el sexisme gramaticalitzat

Benirrama en abril
Javier Marías publicà en el diari El País (11.05.2008) un article interessant sobre algunes de les funcions que ell aprecia que fan en la Real Academia Española. La curiositat del cas és que l'article es titulava en l'edició impresa del suplement setmanal del diari «No esperen por las mujeras», mentres que en l'edició digital que podem trobar en Internet és «No esperen por las mujeres». El títol amb «mujeras» lligava amb l'últim paràgraf de l'article:


e) No insistiré hoy sobre las pretensiones de acabar con el «lenguaje sexista». La antigua acepción de «mujer pública» no puede suprimirse del Diccionario por lo mismo que no se puede borrar «judiada». Ni la palabra «coñazo», compensada, de hecho, por la expresión «de coña», ya que ambas comparten etimología, para mal en un caso y para bien en el otro. En cuanto a «cancillera», «bedela», «ujiera» y otras aes innecesarias, ya que la terminación en «-er» o en «-el» rara vez indica género masculino ni femenino, a este paso se acabará exigiendo que no se diga «mujer», sino «mujera». Ustedes verán, señoras. Y señores.


Naturalment, el masclisme involuntari referit a las «aes innecesarias» no té a vore amb la gramàtica, sinó que deu tindre a vore amb el fet que, de la mateixa manera que cal mantindre «mujer pública», convindrà incloure una forma gramatical que no té més problema i que, a més, ja és usual, almenys des que Angela Merkel va ocupar eixe càrrec a Alemanya, tal com són comunes les dones en altres moltes professions on no les deixaven accedir i on la prohibició va tenyir de masclisme allò que gramaticalment es suposa que no devia ser ni tan sols masculinista.

Vaja, almenys en català no sembla que hi haja hagut cap problema amb canceller cancellera, replegats en els diccionaris, a més, sense tants fàstics com expressen molts individus en Internet per a assegurar que no són masclistes o sexistes. És una moda, és clar. Proveu a fer la cerca amb «cancillera» i voreu com està el paisatge, molt pitjor que Benirrama en abril.

diumenge, 18 / maig / 2008

La pedagogia lingüística del conseller Blasco Castany

La runa valenciana de cada dia
El conseller Blasco Castany va dir dimecres passat en el ple de les Corts:

És molt important que la gent que vinga ací d'alguns països sàpia que esta és una comunitat bilingüe i que si saben coneiximents bàsics de valencià i de castellà, van a tindre més fàcil la integració.


No diu res, realment, i com que ho sap, més avant afig que es basa en l'article 10 de l'estatut d'autonomia valencià (coses a promoure) i:

[...] d'acord amb les competències que ens correspon a nosaltres, que a vegades no poden ni deuen tindre un efecte jurídic clar, però poden tindre un efecte social molt clar i poden tindre també un efecte de pedagogia política que mos ajude a tots a comprendre-mos millor i treballar per la integració, a la qual mos devem.


Caldria reclamar-li que complira els seus deures abans de promoure els seus desitjos, i esperem que l'oposició no participe en el circ de la desinformació i del paternalisme dels bons desitjos del conseller. En canvi, podria localitzar jo en molts llocs de l'acció dels govern popular valencià la pedagogia que fa que alguns ciutadans de València decidixquen deixar periòdicament —quasi cada dia— els trastos que els fan nosa al mig del carrer, però no del seu carrer, sinó del meu carrer, quasi al cantó, prop d'un contenidor de fem. Són molts anys d'una pedagogia urbanística determinada pel que es veu, molt semblant a la pedagogia lingüística que proposa Blasco Castany.

dimecres, 14 / maig / 2008

L'home representat i representant

Abel Guarinos esdevé Baixauli
Ha plogut i m'he entretingut amb quaranta falòrnies diferents, així que tinc poca peça al teler. Amb tot, puc dir que vaig anar a la presentació del llibre L'home manuscrit de Manuel Baixauli a l'Fnac, despús-ahir. Abel Guarinos ens féu els honors i un numeret ocurrent i entretingut de lloança del llibre i de l'autor.

No cal que repetixca què em va semblar el llibre, que ja ho vaig dir. A més, ara espente el vaixell de Ferran Garcia i he entrellucat La clivella de Doris Lessing, així que tinc altres coses ja al cap, a més d'una síntesi pendent d'El nacionalismo lingüístico de Juan Carlos Moreno Cabrera.

Més tard ha eixit el sol, quan ja s'havia banyat una mica la roba estesa. Això em recorda que han fet directora d'informatius de tv3 la Mònica Terribas. Estic segur que, si ho ha acceptat, deu ser que veu que pot aportar coses bones, tantes com apreciàvem en la seua faena de La nit al dia.

Per cert, el company brasiler de Granada de bolso fa una entrada, «O gironês», ben detallada i entretinguda de la vida cultural catalanobrasilera, podríem dir. Són perles inesperades, com les que et pots trobar llegint l'article «El toque de la izquierda» de Soledad Gallego-Díaz en el diari nacionalista espanyol, què li farem, El País (09.05.2008):


Sempre serà millor suportar una societat cínica que unes lleis que legalitzen i emparen eixe cinisme.

dissabte, 10 / maig / 2008

A l'abril, muixeranga per TV3


Fer manifestacions és una cosa que cada volta m'emociona menys, i menys encara la ritualització de la del 25 d'abril que ja fa anys que no sé ben bé quin trellat té. Així que tinc per costum no anar-hi tots els anys. Enguany, com que era a Alacant —Takse diu que hi anàrem perquè era per TV3—, que era un escenari diferent i desconegut, ens ho vam agafar com una excursió més pel país. video


El ball de xifres sempre poc curós amb la realitat oscil·lava entre els 6.000 manifestants que dia la policia i els 20.000 de l'organització. Jo en posaria uns deu mil i em quedaria ben tranquil. I pel que fa a la resta, que facen les seues valoracions els qui hi van anar. Algú es deu haver quedat satisfet, algú tranquil, i jo simplement recullc la muixeranga del començament en un vídeo. Només afegiré que em féu gràcia el lema de la pancarta de Ca Revolta (tractant-se de TV3): «Anys i anys, per molts anys». I que un xicon mig acatxat va eixir al balcó de sa casa —a l'avinguda on hi ha les botigues, Maisonnave— a penjar una bandera espanyola: cal dir que no hi vam fer massa cas, vist que va traure una «ideologia», diríem, un pèl arrugada.

dimecres, 7 / maig / 2008

L'anhel del sabater

Llengües vives, 62
Per continuar amb curiositats publicades, i fa unes setmanes que volia anotar-ho, el diari El País («El delirio del Anhelo de Sión» de David Alandete, 13.04.2008) dóna una mostra dels petits lapsus que ens aporta l'ús dels processadors de text, principalment la instrucció que reemplaça fragments de text (el fragment «Sión», en concret):


clipped from www.elpais.com



según explica Ford Oglesby, de 83 años, granjero de profeSión y que se acaba de unir a la conversación.
[...]
Ambos sobrevolaron el terreno en repetidas ocaSiónes y avistaron a un grupo de hombres reunidos en una explanada.
[...]
Pasó un año de priSión preventiva en una cárcel de Utah curiosamente llamada El Purgatorio.
[...]
Hasta el punto de que tuvo que ser trasladado a la enfermería del centro en diversas ocaSiónes con úlceras sangrantes en las rodillas.
[...]
«hay suficientes indicios para llegar a la concluSión de que los niños han sido víctimas de abusos sexuales en una o más ocaSiónes».
[...]
En una ocaSión le rompió «varias costillas».
[...]
«Él ha dicho que no la conoce de nada», dijo Bill Loader, un agente de superviSión de la libertad condicional de Arizona.


Això no ens ha fe fer ser més condescendents amb nosaltres mateixos —¿més encara?—, però ens permet recordar la dita —inclosa també per Eugeni Reig en Les nostres paraules, i que haurà d'incloure Víctor Pàmies en el seu refranyer— recollida en Llengües vives (núm. 62, setembre 2007; pdf), el butlletí d'actualitat lingüística del sud-oest europeu: aragonés, astur-lleonés, català, euskara, galaico-português, occitan, sardu:


En casa del ferrer, el més mal estraler | En ca'l ferreru, cuchiellu de madera | A cal sabater, sabates de paper | Errementariaren etxean zotza burruntzi | Em casa de ferreiro, espeto de pau | Lo sabatièr es totjorn lo mai mal cauçat | In domo ‘e mastru ‘e ferru, resorza de linna


Saviesa popular amb què també juguen els infants (veg. la fitxa atzar):


Dalt de la teulada hi havia un sabater, que feia les sabates de paper. Quin número vol vosté?... (Tavernes de la Valldigna, Encarna Sansaloni - Zèfir, 23.01.2007; coneguda a la Vall d'Albaida, Ribera Baixa i Plana Baixa).

dilluns, 5 / maig / 2008

¡Collins!

Polonesos i catalans, segons el Collins
Ens ho hauríem d'agafar amb humor: una persona polonesa elevada al quadrat és una persona que, tal com diria Jordi Pujol, viu i treballa a Catalunya. Això explica als angloparlants el diccionari bilingüe Collins español - inglés, segons podem comprovar en la imatge. El mal és que el diccionari no explica la gràcia d'eixa xenofòbia implícita que alguns sectors de la societat espanyola practiquen de broma i de veres.

La cosa, tot i vindre en un diccionari de nom eufemístic, collins, és seriosa, ja que el clave també recull eixe ús:


[2 col. desp. Catalán: Mis padres me enseñaron desde pequeña a no llamar polacos a mis compañeros de clase que eran catalanes.


Cal tindre en compte que en castellà gallego -ga té altres connotacions :


5. adj. C. Rica. tonto (║ falto de entendimiento o razón).
6. adj. El Salv. tartamudo.



I, a més, recordarem que en francés hi ha l'expressió «parler le français comme une vache espagnole», que és parlar malament el francés. Ara mateix, vaja, no em vénen al cap altres usos de gentilicis en eixe sentit, tret d'alguns relacionats amb pràctiques sexuals, o d'una expressió d'una àvia meua, «alemany dels collons», que no tenia més valor que ser recurrent en parlar dels alemanys. Per tant, diria que encara han fet sort, tant polonesos com catalans.

dimecres, 30 / abril / 2008

La via còmica i la làctia


He enviat Els viatges d'Ibn Battuta a reposar i m'he llegit un còmic, Arrugas de Paco Roca. Esta anotació no mereix quasi il·lustració, però la novel·la gràfica —que en diuen— sobre l'alzhèimer m'ha colpit bastant, més intensament que El eternauta, certament, que es va esvanir quan va presentar la resolució de l'enigma de la nevada sobre Buenos Aires.

M'arriba l'edició d'enguany del Codi de dret públic valencià: hi deu haver moltes persones —ara variarem un verb anterior— desvanides d'haver pogut participar en una obra tan magna. Més que ningú, supose, el senyor Enrique Soriano Hernández, autor de la nota prèvia i «Lletat de las Cortes Valencianas» [sic], càrrec important, però esmenable, i on dubtem que este honor qualificatiu que indica el llibre s'adiga del tot amb la seua activitat. Fins i tot podríem assegurar que cap matèria làctia hi deu tindre realment relació. Cosa de la mala llet de les errades.

divendres, 25 / abril / 2008

Els plors de la Mollà i el nacionalisme dels altres

Nacionalismes francés i espanyol, ¿no?
Demà toca Alacant, mani. No sé si arribarem a vore els Antònia Font.

Les versions que circulen sobre els plors de la diputada Mollà (GP Compromís) arribaven a dir que si la diputada Barrieras (GP Popular) l'havia sacsada (o havia sacsat «a la mateixa», que diria el diputat Mundo Alberto, en eixe estil seu que barreja el benicarlando i l'estil retòric d'un secretari d'ajuntament franquista). El diari Levante no conta res d'això. En tot cas, vint-i-cinc anys són pocs encara per a haver-ho vist tot, i em sembla que Mollà tindrà ocasió de vore'n de més grosses, també a les Corts.

Trobe en Abacus el llibre de Juan Carlos Moreno Cabrera El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva. Es veu que s'ha preocupat per descobrir que és això del nacionalisme lingüístic i qui compliria els requisits per a rebre la qualificació de nacionalista en este tema. Els resultats (Público, 21.04.2008) són els que intuíem, vaja. Llegirem la seua anàlisi.

Al futbet, molt bé la cosa: guanyem i faig dos gols estil Romário: a puntades.

dimarts, 22 / abril / 2008

Han vingut els falciots

Darrere de la façana de les Torres hi ha el barri somort
Els falciots van arribar dissabte passat al centre de València. El diumenge anterior en vaig vore algun allà dalt pegant una volta, però la tropa ha arribat este dissabte. I s'han trobat el mateix centre de València, tot i que una mica més runós, més arruïnat. Fa vora deu anys que senc que la muralla àrab per ací i per allà, que la trauen en fotos com si fóra accessible i els turistes et pregunten per ella, i allà està, envoltada de runes i vegetació —gràcies a això hi ha un espai verd on mirar, una sort casual—, tancada i esdevenint pols, com els desitjos dels habitants del centre, que volíem una ciutat neta, accessible, amb veïns, comerços i vida social. En canvi, l'ajuntament de Rita Barberá ens manté congelats en el temps. I cal dir-ho tot: sembla que guanya les eleccions per a això, i les guanya al mateix centre de València, per a degradar-lo a poc a poc, ple de cotxes per damunt les voreres, caguerades, pintades, contenidors vora les façanes, obres il·legals, pedaços temporals que s'eternitzen, empedrats que ballen i esguiten els líquids que deixen anar gats i gossos.

Aixina que eixe és el centre de la ciutat que es troben els falciots un any més, amb un Partit Popular depredador i encara sense cap alternativa política raonable o somiadora que compartixca la il·lusió de tindre el barri que desitgen els seus veïns resistents i afaenats.

Mentres puge l'escala els diputats estan aplaudint. Més tard sentiré el destrellat.

dijous, 17 / abril / 2008

Traïdors cabdals

¿Un traïdor amagat?

No sé per quins set sous el diputat Francesc Signes Núñez (psoe) ha decidit sumar-se al restringit club dels qui descobrixen traïdors en l'hemicicle de les Corts valencianes. Va ser ahir en el ple i no me'n sé avenir. Segons han recollit els mitjans (i es pot sentir en el web de les Corts):


La discriminació, senyors del Partit Popular estan practicant-la vostés amb el seu propi poble, i això ja no es diu discriminació, senyors del Partit Popular, això es diu traïció al seu propi poble, traïció al seu propi poble, traïció a les legítimes necessitats del poble valencià a canvi d'uns rèdits polítics que Camps encara no sap si posarà als peus de Rajoy o d'Esperanza Aguirre.


No sé si pretén disputar-li la tàctica i l'electorat a Maluenda Verdú, que de tot hi deu haver en el psoe, però espere que la renovació que s'albira —molt lluny, més lluny, heu d'anar més lluny— en el psoe valencià no consistixca en això.

Per la meua banda, i pel que fa al llibre Els viatges d'Ibn Battuta, estic a punt d'abandonar-lo —i aixina encetaré una secció de llibres en repòs— després d'haver-hi trobat un cabdal en lloc de cabal (parlant de les aigües del Nil), entrebanc que he de sumar a altres detallets que no em fan agrair massa el català amb què està escrit. Espere que l'àrab fóra més agradable o tinguera un altre sentit en el seu temps. Ara mateix, no em meravella gens conéixer la rastrera dels noms dels cadis, xeics, emirs i altres personatges que va trobant l'Ibn Battuta pel camí, i ni tan sols les suposades històries curioses o sorprenents em mouen una cella. Puga ser que no m'haja arribat encara l'edat de llegir-lo.

A pesar de l'excés de cançons en anglés, continue gaudint amb els cantants pareguts a Lisa Ekdahl en Last.fm.