dilluns, 5 de desembre de 2016

Verdor austríaca

Hem tingut sort i diu que les «dones» han eixit a votar en Àustria. Han votat pel verd Van de Bellen a la presidència en lloc de fer-ho per l'ultradretà Hofer. Això ha augmentat per deu la diferència de vots respecte a les eleccions anteriors.

La cosa dels populismes deu tindre relació amb això, amb el trellat que li posem a l'activitat democràtica. Com que, els polítics, en general, preferixen que no el fem servir —en canvi, proposen les passions futboleres i religioses— a l'hora de votar, acaba passant que la democràcia es degrada com a sistema polític. Només cal que algú tinga un poc de trellat i actue amb empatia i en conseqüència, i es fa el milacre del trellat: el món no serà mai perfecte, però tampoc cal que l'empitjorem. No sé si ha segut això el que ha passat en Àustria, però seria bo que mos ho creguérem... Bé, que mos ho pensàrem més, vullc dir.

diumenge, 4 de desembre de 2016

Cita dominical / 420: Daniel Carbó i Santaeulària

Mirant les idees esportives.
Es digué que l'àrbitre, amb sa actuació, havia decidit en aquest encontre la sort dels dos equips, mostrant-se obertament favorable als madrilenys, i implacable, fins a l'hostilitat, amb els catalans.
Daniel Carbó i Santaeulària, «Campionat d'Espanya (semifinals). El “Barcelona” eliminat. Barcelona - Madrid, 2 a 4», Historial del F. C. Barcelona, 1924.

dissabte, 3 de desembre de 2016

Garrafa ideològica

Estaria bé que els mitjans reconsideraren què és notícia, que és informació i què és opinió. No  vaig a posar-me ara a fer un refregit de cap manual de periodisme. Ara bé, crec recordar que no fa tant —i encara cueja— suposadament mos «informaven» que hi havia una onada gegantina d'immigrants assaltant la península Ibèrica, però resulta que som un dels estats amb més turisme i menys immigració d'Europa. No se'n parla ja tant, perquè estem en hivern o perquè hi ha coses més grosses a contar, com ara que s'està produint una onada de «fatxes» arreu del món. I mos claven en el mateix sac Trump, Duterte, Le Pen, Fillon, Farage, Putin, Hofer, Maccri, Kaczynski, Orban, Rajoy... Un sac que fa por si no s'explica amb prou de detall quines són les coincidències, les diferències i les ideologies que suposadament compartixen. Per contra, trobe que no es comenta amb prou detall per què no hi inclouen Obama o Merkel, o què té Trudeau que no el deixa entrar en eixe sac amenaçador.

Com a «onada», certament, fan por o, vaja, mirant-ho al revés, una «pinya» engrescadora. Eixa deu ser la intenció de la simplificació. En canvi, explicats amb detall, és possible que només siguen còctels que podem sacsar, però dels quals també podríem llevar l'alcohol de garrafa que li pega tant malament al cap a l'endemà.

divendres, 2 de desembre de 2016

La inexistència de sentit

Torne a escriure'ls als de l'iec perquè lligc i relligc la reculada en la norma d'ús del guionet en el cas del no + substantiu (respecte al criteri simple i clar del 1996) i no veig que eixa actuació lligue de cap manera amb el principi d'eliminar complicacions innecessàries de l'ortografia —que era la justificació de l'eliminació de diacrítics—. Ben al contrari, allà on l'havien simplificada i aclarida, tornen a complicar la norma. A més, ara depén de la possible «lexicalització» apreciada subjectivament per cada u.

La nova normativa ortogràfica està encara en fase de «supervisió i edició». Espere que qui ho «supervise» sàpia aclarir en la versió definitiva com arriben a distingir eixos matisos que «noten»:

Notem el matís entre Gandhi era radicalment no-violent (‘partidari de la no-violència’) i un pres no violent (‘que no és conflictiu’).

No veig de quina manera eixe «no-» ha adquirit el valor 'partidari de'; i com és possible que s'haja «lexicalitzat» el primer cas, però que hagen inclòs la paraula en el diccionari. Més encara, haurien d'explicar com és possible que, segons escriuen, hi haja «no-creients» (¿'partidaris de la no-creença'?), però que no hi haja «no creients» ('que no són creients').

Hauríem de pensar que les normes ortogràfiques no haurien de consistir a afegir un tret per a cada matís semàntic, perquè eixos matisos els podem aclarir amb el context o amb la millora de l'expressió discursiva. ¿Algú que llegira que «Gandhi era radicalment no violent» pensaria que no era una persona conflictiva però que no era partidària de la no-violència? És possible que fóra millor redactar les coses d'una altra manera, tal com fem quan parlem. Mos estalviaríem matisos inexistents, que ara no sé si seran partidaris de la no-existència (en curs de lexicalització a força d'ús) o preferiran la no-existència sense partidismes, que ara caldria tornar a escriure sense guionet, llevat que hi apreciàrem existència de lexicalització, a pesar de la falta de sentit de la norma.

dijous, 1 de desembre de 2016

A vore eixe monstre

Hem vist en una sala petita mig buida Un monstruo viene a verme de J. A. Bayona, que a València no té versió accessible en català, tot i que existix Un monstre em ve a veure. Està molt ben feta, amb uns efectes especials fantàstics; la història, que patixes per si serà massa tova, resulta ben interessant. A més, a pesar del que es passava a molts, segons explicaven en la tele, no cal plorar per a apreciar-la. L'única pega que li trobe és el doblatge, que no em sembla el més encertat, particularment fluixa la veu del xiquet. La versió original deu ser molt millor encara.

dimecres, 30 de novembre de 2016

Patrimoni expressiu ambientalment sostenible

Han declarat les falles patrimoni de la humanitat. La festa s'ho mereix, el concepte, la història, la cultura en què està inserida. Ho ha aconseguit a pesar del franquisme de quan Franco i del posterior, a pesar de la manipulació política d'eixa dreta reaccionaria i gràcies a les noves fornades de fallers que hi han posat civisme, ètica i que l'han puguda associar a qualsevol corrent social. Tots han tingut una falla possible, una falla on participar, fins i tot, una falla on no participar, que també hi ha molt d'això. (Jo mateix, tot siga dit.)

Ara seria mà de completar eixe patrimoni amb un altre més realment humà i humanitari: el patrimoni humà mediambiental. Poden començar deixant de fer-les de suro blanc. I poden continuar fent que el balanç d'eixa activitat siga tan ambientalment sostenible com han aconseguit que ho siga la llibertat d'expressió satírica que han aconseguit plantar cada any.

dimarts, 29 de novembre de 2016

Alternatives periodístiques

Ja els he dit als de les subscripcions del diari El País que, el dia tal de desembre en què s'acabava la subscripció bienal vigent, no me la renoven ni automàticament ni manualment, perquè vullc que la donen de baixa, que m'esborren com a subscriptor. M'han contestat que el departament es posarà en contacte amb mi per a tractar la qüestió. Encara que entenc que els moleste perdre els diners de la subscripció, no sé què deuen voler tractar ara, el meu missatge era clar.

Si volen saber per què renuncie a continuar amb la targeta que em facilita el diari en els quioscos, no sabré massa bé què dir-los. Em sembla que s'han botat, per motius poc clars, algunes notícies interessants, tinc la impressió que el contingut de moltes notícies conté més ideologia de la que convenia per a resultar informatius, que algunes anàlisis es queden curtes o esbiaixades... Res d'això és una raó realment forta. La cosa deu ser que haver de llegir el diari em lleva el temps que ara voldria dedicar a llegir llibres i altres publicacions d'altres mitjans que em ara mateix em semblen més interessants. A tot això, encara m'ho he de pensar, que no he sabut decidir a què em subscriuré. A L'Espill quasi segur. No sé en quina modalitat a Eldiario.es, l'Ara.cat també és una opció... M'ho estic pensant.

dilluns, 28 de novembre de 2016

Haguera estat bé

Em continc i m'ho escric per a mi. A voltes els debats travessen unes fases de narcisisme victimista que fan fredat:

Haguera estat bé no haver de barallar-mos contra la imposició injusta d'una altra llengua, contra la discriminació de la pròpia i l'aprenentatge d'uns prejudicis contra eixa llengua dels uelos. Aleshores és possible que la llengua dels «uelos», que era una llengua i no una farmaciola de primers auxilis, també l'haguérem sentida com la llavor d'això que diuen «llengua de cultura» a casa, a fora i més enllà, perquè amb mitjans i un poc de justícia lingüística, tantes possibilitats lèxiques, sintàctiques i morfològiques potencials tenia la de «ta uelo» com la de Pompeu Fabra.

diumenge, 27 de novembre de 2016

Cita dominical / 419: Jesús Ruiz Mantilla

Mirant conclusions subjectives sobre les llengües.
Des d'aleshores, es van descentralitzar les regles de l'idioma, massa dependents d'Espanya. Per això l'idioma conserva una unitat exemplar.
Jesús Ruiz Mantilla, «El español, columna vertebral en la identidad de la isla», El País, 23.11.2016.

dissabte, 26 de novembre de 2016

Lligams biològics

En pocs dies el «fet biològic» ha encavallat unes quantes defuncions que han convocat sentiments ben diversos. Un dia era la sorpresa que Rita Barberá Nolla s'havia esvanit finalment de la política, cosa que em va paréixer una broma amb poca gràcia quan m'ho van dir, però que, després, confirmada la mort, m'ha deixat amb una certa sensació d'alleujament perquè va arribar a vore que València, ciutat i país, es podia governar de nou en un sentit diferent, que la seua presència no era absoluta i que «mosatros» érem capaços de fer-li tres dies de dol institucional, perquè no som com ella. Un altra dia, el poeta Marcos Ana, que només coneixia per la seua militància i perquè era el pres polític tancat durant més anys en les presons franquistes. Res a dir, llevat de lamentar que segurament Barberá haguera preferit mantindre els honors municipals a Franco en lloc de penjar plaques de poemes de Marcos Ana en memòria dels afusellats del franquisme. Ara diu que s'ha mort Fidel Castro, però això ja no m'ha fet ni fred ni calor, perquè la meua infància i joventut estan més lligades a lamentar la deriva dictatorial dels personalismes que a alimentar els somnis de les revolucions alliberadores que van trontollar. Parafrasejant Zygmunt Bauman, tots serem residus humans.

divendres, 25 de novembre de 2016

El fet discriminant i la fantasia compensatòria

Realment, a pesar de la discriminació lingüística que encara patim els valencians (i quasi tots els catalanoparlants, però ací un poc més), si he de confrontar qui discrimina i qui és discriminat vegent les intervencions que es donen en Migjorn, em pareix que quan s'acabe la discriminació contra els valencians hi ha qui pretendria reprimir els qui no parlen o escriuen com a ells els agradaria sentir o llegir.

Malauradament, no pareix que la discriminació s'haja d'acabar demà o despús-demà. En qualsevol cas, és una sort que el problema de l'ús de la llengua siga la discriminació i no la «degeneració», «l'espanyolització», «el catanyol», «els barbarismes», perquè almenys la discriminació és un fet real, amb causes legals i socials modificables contra les quals podem actuar amb drets i deures, amb fonaments sòlids que milloren la societat. Les il·lusions o percepcions sobre la «genuïnitat» o la «contaminació» de la llengua «dels altres» (sempre és la dels que no parlen com u vol), en canvi, no es podran resoldre mai, perquè depenen de la valoració de cada u o de les fantasies més o menys animades de cada u. I, tal com diuen, eixes manies no les curen els metges ni les gramàtiques ni els diccionaris. I menys encara la conversió dels veïns en enemics imaginaris.

dijous, 24 de novembre de 2016

Rentada de cara sense criteri

Unes pinzellades de la meua relació amb els criteris lingüístics que acaba d'aprovar l'administració del Consell de la Generalitat valenciana. Crec que ja he comentat ací que vaig participar en la revisió dels dos esborranys previs. He de dir que han respost amablement als meus comentaris, tot i que no sempre n'han fet massa cas.

Això sí, a més d'enviar-los esmenes de normativa, en les qüestions de preferències —cada u té les seues i per això no les vaig comentar massa— només els vaig assenyalar possibles incoherències, criteris poc encertats, explicacions poc comprensibles o massa «gramaticalisme». Però pesen més les rutines i les explicacions tòpiques que la reflexió i l'exposició amb arguments pertinents.

Per exemple, sabem que la no-apostrofació de les paraules començades amb h aspirada és deguda a eixa aspiració. Per tant, trobe irrellevant i confús barrejar-ho amb un comentari sobre la possibilitat que eixes paraules siguen d'altres llengües i no hagen estat adaptades. Al capdavall, hi ha paraules en català que també tenen h aspirada: hi-hi, halar, cosa que no tenen en compte.

També els vaig assenyalar que el segon grau dels demostratius no indica proximitat a qui escolta o llig, sinó proximitat a l'emissor respecte a un espai diferent del seu (els vaig dir que consultaren Saragossà i Payrató). Tanmateix, la rutina d'explicar-ho malament s'ha imposat.

Són, doncs, poc més que una revisió dels criteri de 1995, una rentada de cara on a voltes s'han empastrat amb un maquillatge innecessari. En qualsevol cas, l'essencial i més greu és que haurem d'acceptar que el castellà (per als valencians) no necessita estilística, és un idioma de tots i sense problemes d'ús, tots el poden fer servir, perquè no és problemàtic. Per contra, qui intente escriure en valencià, ¡a espai!, que tots parlem molt malament i hi ha uns criteris perquè som més burros que manats a fer. ¡I això que en el pròleg comenten això de «l'autonomia lingüística»! (Sí, aixina, descontextualitzat, tal com l'han fet servir, pareix que es referixca a una altra cosa.)

dimecres, 23 de novembre de 2016

Les idees sobre Rita Barberá

Ha mort Rita Barberá Nolla en Madrid d'un atac de cor, cosa sobre la qual ma mare haguera dit «molts anys que vaja per davant», tot i que se'n va haver d'anar ella abans. La senadora autonòmica ha deixat una trajectòria ben dilatada i transcendent en València ciutat i en el país.

Com que no combregue políticament ni èticament amb ella, no puc dir que considere positiva la seua trajectòria política, menys encara coneixent els fonaments de corrupció i clientelisme sobre els quals s'edificà el seu partit i el seu poder. L'única cosa que sí que trobe que és una llàstima és que una dona com ella no haja pogut deixar un llegat a l'alçada de la seua personalitat en el camp de la igualtat de les dones, més positiu encara si ho haguera fet com a referència positiva per a la dreta valenciana.

Les idees que em vénen al cap d'ella estan relacionades amb el gust pels sacs de mà luxosos, els regals políticament interessats, el malbaratament de recursos públics en benefici privat i el menyspreu a l'oposició política i ciutadana. Certament, eixa oposició tampoc es lluïa gens quan li retreen i feen bromes massa ràncies perquè puguera ser lesbiana, que li pegara massa al gintònic o que fóra massa corpulenta. Això pertany a un registre molt baix —de dretes o d'esquerres.

Hi havia molt més a oposar-li políticament i èticament i, indubtablement, ha costat fer-ho i arribar a desmuntar-li la paradeta. I per damunt de les les diferències, ha fet molt bé Joan Ribó, l'actual alcalde de València, tractant-la amb el respecte que es mereix qualsevol persona i qualsevol representant dels ciutadans en el consistori.


  • Pel riu amb pluja: 13:52. El curri no va bé.
  • dimarts, 22 de novembre de 2016

    El catalanisme insultant

    Componc un missatge per a Migjorn per mirar de mantindre dins de la llista persones que no opinen com jo sobre la llengua:

    No em sembla massa encertat fer fora [...] de la llista pels missatges sobre [...] Entenc que seria més raonable haver-li demanat (ja no sé si fa mesos o anys) que no mos turmentara periòdicament amb els missatges en sèrie sobre la seua percepció de la llengua de TV3, ja que només aportaven càrrega a la bústia i cap reflexió.

    No recorde si heu fet fora ningú per missatges insultants, però sí que recorde que hi ha qui ha deixat anar coses del calibre de «traïdor» a collistaires de Migjorn i no mos hem acalorat massa, tot i que no ho hem acceptat i hem replicat amb arguments i dades. No pareix que facen massa cas de res, però pot ser que ho lligguen i que troben que, si estem compartint la llista, deu ser perquè compartim alguna cosa més que una «traïdoria» que només ells perceben.

    En el cas actual, assenyalar algú com a «espanyolitzador» no és realment un insult, sinó un simplisme reduccionista que denota maniqueisme i poc interés pel debat i la reflexió. Utilitzat com a insult, més aviat està desqualificant a qui fa el fa servir. La solució preferible no és fer-lo fora, sinó assenyalar-li-ho a qui actua aixina. Al cap i a la fi, eixes mateixes persones, si es paren a pensar un poc, són capaces d'aportar dades i informacions interessants.

    Si els demanàrem que s'esmenaren i reflexionaren un poc més, és possible que llavors mos estalviàrem missatges de persones que s'excusen per dir barbaritats, falsedats, o que desqualifiquen i menyspreen personalment els collistaires, perquè parlen «clar» i diuen «allò que pensen», sense adonar-se que el problema deu ser eixe precisament, que no han pensat prou i que eixos missatges denoten poc respecte pels collistaires i per la llista.

    I amb això acabe les reserves de hui, que m'he cremat un poc massa en una reunió sindical on una d'eixes persones que «no opinen com jo» ha tornat a provar a xollar-mos sense més trellat que una presumpció sense base. Amb això hem de conviure també.

    dilluns, 21 de novembre de 2016

    Tàctica psicològica

    No estic massa inspirat hui, perquè encara tinc coses a digerir del món que s'acosta. Per tant, aprofite l'arxiu i faré ús d'algunes de les meues idees repetitives.

    Fa uns pocs anys —per dir-ho aixina—, dos dels sectors «normalitzadors» més importants del País Valencià bandejaven la influència de la corrupció econòmica i política en l'estat de l'ús de la llengua. La cosa era la «unitat» i la normativa que només podia emetre una institució. Per sort, la política rutinària va tindre un moment de dubte.

    Podria explicar-se que Franco no s'aguantà per la gràcia de Déu, sinó per la corrupció (entesa en un sentit extens). Doncs, el sistema polític del País Valencià té com a interferència moduladora eixa mateixa corrupció que encara mos acompanya —n'estan jutjant actualment les circumstàncies penals, però encara tenim la neteja política pendent—. Em sembla que eixa corrupció s'havia fet estructural dins dels dos partits polítics més importants (i no dubte que afecte també la resta de partits, sobretot com a víctimes). De moment, però, pareix que el psoe pot estar fent-se una porga sense haver-s'ho proposat —segurament, a causa de la competència que ha de tindre amb Compromís i Podem.

    Per tant, mentres no resolgam la causa (econòmica, legal i ètica), no veig que tinguen res a fer les cabotades de raó que mos pugam pegar contra la muralla econòmicament sostinguda del destrellat i la demagògia. Si no és aixina, no s'acaben d'entendre les coses. Fa mal haver-ho de repetir ara, però l'argument principal que hem sentit adduir massa vegades per a votar a Rita Barberá en València és: «ho han fet gran i bonico; ¡com ha canviat València!».

    Les institucions no les hem guanyat amb tàctiques sobre el nom de la llengua, però sí que les podem perdre per eixe motiu, si no modifiquem la resta de problemes polítics i democràtics que tenim, ja que és una carta que els poders fàctics faran servir, vist com és de simple i efectiu. I vist que mos agrada amb deliri la tàctica «psicològica» a la manera d'Obèlix: la porrada al cap.

    diumenge, 20 de novembre de 2016

    Cita dominical / 418: Antón Costas Comesaña

    Mirant l'ètica de les conseqüències.
    Una sentència recent del Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dictaminat que la Comissió Europea i el Banc Central Europeu poden ser jutjats com a responsables del seus programes de rescat. S'ha acabat la impunitat. Ara l'ètica de les regles fetitxistes i hpòcrites, com les del dèficit, ha de ser substituïda per l'ètica de les conseqüències. Pot ser que la judicial siga una via efectiva per al canvi de polítiques.
    Antón Costas Comesaña, «El fetitxismo hipócrita del déficit», El País, 30.10.2016.

    dissabte, 19 de novembre de 2016

    Barxeta literària

    Acabe la novel·la policíaca històrica Terra de frontera de Vicent Sanxis, antic company de faena de les Corts i amic aficionat a la història local i la toponímia, principalment la que que té relació amb Barxeta i Rafelguaraf. Anote unes quantes esmenes i curiositats lingüístiques. Com ara la variant llacorella, que no apareixia en el diec. Pel que fa a les esmenes, tot i que l'edició és bonica i amanosa, em sembla que les faenes de correcció encara patixen editorialment. Amb una mà editorial més atenta a l'estil, esta noveŀla podria donar per a convertir-se en una sèrie policíaca dihuitesca, si l'autor tinguera ànim de collir més històries de la increïble quotidianitat d'aquells temps entre els papers que espigola. I no comente res sobre un dels protagonistes homònim, que tampoc sóc tan espavilat com ell.

    divendres, 18 de novembre de 2016

    Amb convenciment i poca ciència

    És cosa de vore la persistència de les idees que no es sotmeten a la comprovació científica. Pense ara en la crítica estètica del desús de la llengua: en lloc d'atendre les causes que provoquen que els ciutadans no pugam fer servir el català, hi ha qui pretén «corregir» la llengua i, supose que resignat pel que fa a l'ús, es preocupa per la idea que s'ha fet de la llengua, per la forma, l'aspecte, la bellesa o lletjor de les paraules, de la sintaxi de la morfologia, per si s'assembla molt o massa al castellà, per si és més o menys unitària que cap altra llengua de la contornada... Una volta vaig afirmar que «l'experiència mostra que no hi ha cap possibilitat de convenciment racional general en la societat que no tinga fonament econòmic», és a dir, amb diners, torrons. Jo tampoc ho he comprovat científicament i, per això mateix, també estic molt convençut del que dic: ja pot ser ben «bonica», que si no li donem un valor econòmic, la regalarem i en comprarem una altra.

    dijous, 17 de novembre de 2016

    La temor disponible

    Em pensava que tindria algun problema amb la paperassa del registre de la propietat. La discriminació lingüística també té eixos efectes, haver de témer que arribaràs a un organisme oficial amb el temps just i no tindran la documentació en valencià, «perquè ningú no ho demana». ¿Per què ho havien de demanar els ciutadans? ¿Hem d'estar en campanya reivindicativa permanent? Segurament deu ser això. En tot cas, la disponibilitat lingüística és una cosa que convindria regular i instaurar. Els ciutadans no «demanem» la documentació, perquè eixa documentació, al capdavall, «mos la demanen». Per tant, és l'administració qui «mos l'ha d'oferir», encara que falte un quart d'hora per a tancar la paradeta, l'han de tindre disponible.

    En fi, la temor que tenia no s'ha confirmat, este llop ha passat de llarg i no he hagut de reclamar o de fer una queixa al síndic de greuges. Per contra, sí que els he colat la meua versió en valencià del document que calia registrar, una versió del document que m'havia passat l'advocat en castellà, però no tant en un castellà democràtic, sinó en un castellà encara massa prop del franquisme més genuflex. He provat a rentar-li la cara.

    dimecres, 16 de novembre de 2016

    Estem eixuts, però encara no estem secs

    L'evolució de la llengua fa faena: els sentits de secar/assecar i eixugar, pel que sembla, no s'han generalitzat ni distribuït igual. De fet, Coromines comenta que hi ha llocs on eixut ha agafat el sentit de sec, ben al contrari del que passa ara. En eixe sentit, convé observar que el diccionari de Faraudo només conté exemples valencians per a eixugar 'Llevar l'aigua, la humiditat, la suor, per fricció; secar'.

    No resulta gens estranya, doncs, l'actuació de qui va decidir fixar «assecador de cabells» com a forma preferent en lloc d'«eixugador de cabells». Els diccionaris habituals ho avalaven. Al capdavall, en els Costums de Tortosa ja parlaven de «locs del termen de Tortosa pot hom draps lavar, canejar, secar»...

    A més, no podem oblidar que la discriminació lingüística en profit del castellà ha tingut (té i tindrà) conseqüències com estes en l'evolució de la llengua. Mentres no resolgam res en eixe camp, el castellà continuarà forçant l'evolució en un sentit i difícilment en un altre. Exclamar-se i indignar-se pel diccionari i centrar el problema en la lexicografia, no té més sentit que una autòpsia, si no s'actua en la gestió lingüística i l'ús real de la llengua. Per sort o per desgràcia, això sí, les llengües no moren ni es degraden, això ho fem les persones.

    dimarts, 15 de novembre de 2016

    Trobadors i dames

    Casualment, en l'autobús que mos diua cap a l'hospital hi havia el Hauf i la dona. Baixen abans de l'hospiital, per sort. No puc evitar pensar en un trobador i la dama. El mig curs que Takse recorda que el vam tindre mos va deixar impressionats per a sempre.

    El metge és català, no sabem massa bé de quina zona, possiblement de la banda de Tarragona. Tampoc no arribem a parlar tant amb ell. Mos passem cinc hores en l'hospital general de València, però només arribem a estar amb no arriba a mitja hora. A més, tal com li explica a Takse mentres li fa la cura, la gent té costum de parlar-li en castellà i, vaja, ell també té el costum —adquirit durant la seua formació, deducció de la nostra experiència— de saber-se les qüestions mèdiques en castellà. Recorde un company de pis que era incapaç de raonar-te un concepte mèdic o anatòmic si no era en castellà. En tot cas, respon en català els pocs dubtes que tenim sobre els medicaments. Mos quedem amb el dubte de la seua nóvia de Picassent —una altra dama per a una altra classe de trobador— li deu parlar en valencià.

    dilluns, 14 de novembre de 2016

    Expectatives polítiques

    Em dedique un poc hui a les xarxes. No tinc compte en Twitter i no faig quasi ús del de Facebook, però deixe comentaris ací i allà (ara també amb Disqus). Per tant, deixe dos comentaris en llocs diferents que podríem dir complementaris. Primer, una contrarèplica:
    El figuerenc escriu des de l'anonimat segurament perquè, en el fons, li fa vergonya de dir algunes de les coses que diu. Pel que fa a la resta, si els raonaments racistes no són vàlids en cap camp de la ciència, tampoc ho són en la lingüística. Per tant, totes les llengües són «una de sola» i són els seus parlants els qui les fan i les refan. En una societat democràtica, eixos parlants no haurien de ser discriminats injustament per motiu de llengua. Malauradament, mentres els catalanoparlants estiguen discriminats injustament, la llengua evolucionarà en un sentit diferent del que preferim. El problema, per tant, no té a vore amb el fet que «carregar-se» tinga o no tinga una determinada accepció (que la té, almenys actualment al País Valencià, per poc que li agrade al figuerenc), sinó amb el fet que la imposició i la pressió polítiques i socials del castellà tenen conseqüències. Si no mos agraden eixes conseqüències, no és en els diccionaris on ho resoldrem ni apel·lant a raonaments racistes sobre la puresa o la desfiguració de la imatge que tenen alguns de la llengua.
    Després, una petit encoratjament als de Compromís, a vore si podem fer més per l'ús de la llengua en l'administració valenciana:
    Molt bé, ja seria hora que l'administració valenciana tinguera un protocol d'actuació en les seues comunicacions públiques que evitara la discriminació lingüística dels valencians (tal com supose que es fa davant d'altres discriminacions; de raça, de sexe, de nacionalitat...). Mentrestant, anem fent queixes al síndic de greuges, ¿d'acord?
    I amb això continue remugant si Trump també podria incomplir les expectatives dels seus votants, en un sentit positiu, és clar.

    diumenge, 13 de novembre de 2016

    Cita dominical / 417: José Ferrater Mora

    Mirant els camins que hem de fer.
    El nom «pont dels ases» ha segut explicat de diverses maneres: és com un ase que travessa un cert nombre de ponts entre un terme major i un menor; l'ase en qüestió és un principiant que necessita un mètode fàcil; semblant a l'«ase de Buridan», hi ha la «incertesa» sobre quin pont travessar.
    José Ferrater Mora, «Pons asinorum», Diccionario de filosofía.

    dissabte, 12 de novembre de 2016

    Unitat de conjunt

    El fet de «destacar els trets locals» quan parlem o escrivim, no va contra això que a voltes sembla que deïfiquen amb el rètol «unitat» de la llengua. La «unitat» tan sols vol dir que mos identifiquem com a parlants o usuaris de la mateixa llengua. Si algú d'això en fa una fe o una finalitat, doncs, s'ho haura de fer mirar.

    Quant als «localismes» (dialectalismes, regionalismes, vulgarismes, etc.), si els trets locals foren contraris a la llengua, entraríem en una paradoxa realment problemàtica: com més ús fem de la llengua, com més la parlem o l'escrivim, més anirem en contra de la llengua. Segurament els qui adoren la «unitat» per damunt de totes les coses, a més d'estar afectats per algun complex matemàtic, deuen estar pensant més aviat en la «uniformitat». Ai, però això no ho poden dir, i pareix que ja els va bé la confusió.

    L'ús local de la llengua és l'ús per antonomàsia, encara que continuem pensant globalment i arribem a generar institucions de més abast. Està molt bé i és molt necessari que comencem per no renunciar als trets locals, perquè són els que conformen el global i la «unitat» de conjunt d'això que denominem llengua.

    divendres, 11 de novembre de 2016

    Afinitats electives

    Un diccionari, dos diccionaris, tres diccionaris i molts més parlants que senten i escolten la llengua. Un munt de paraules, accepcions i expressions. I que cadascú trie quines formes preferix, tal com es fa amb la roba, les sabates, les amistats, les noveŀles i les idees.

    dijous, 10 de novembre de 2016

    Un impeachment sentimental

    La gràcies de ser pessimista és que sempre l'encertes. Al final, tot acaba en el mateix punt, morim. Per això és previsible que si mantens una posició negativa, al cost que siga, l'encertaràs. Encara que aconseguixques a canvi que la teua vida siga un infern, la qüestió és encertar-la alguna volta. Deu ser això que ha passat amb les votacions que acabem de passar als eua: tenien ganes d'encertar-la al costa que fóra.

    No sé si és prou negatiu i pessimista pensar que li hagueren de fer un impeachment a Trump. Hi ha qui ho està pensant i qui ha començat a demanar-ho. Mirant-ho des de la distància i amb temps per davant, supose que arribarà el moment que això seria positiu; per tant, segurament no ho vorem.

    dimecres, 9 de novembre de 2016

    Les persones desconegudes també voten

    Quan escric açò encara és (vagament) possible que Donald Trump no haja guanyat les eleccions als EUA. Sort que ma mare ja no està per a vore-ho, perquè se'n tornari a anar de la malíccia que li entraria. Ma mare era un poc massa visceral en les coses polítiques, segurament prou com Trump, però amb una ideologia ben diferent, almenys pel que declara el milionari americà.

    Caldrà vore si tot això que ha anat amollant es concreta en propostes d'actuació política, perquè podria ser que tan sols formara part d'una gran broma, d'una manera d'aconseguir la presidència dels eua i de tornar a demostrar —sí és que calia— que la política no es guia només pel mèrit i la capacitat, també pels acudits més bons —per poca gràcia que mos facen— i per les manies més estrafolàries. Ah, i es suposa que ja ho sabem, que no farem ara recompte d'eleccions plenament democràtiques que, a la vista dels resultats, pareix que van ser prou destarotades.

    En el fons, sabem que només pareixen destarotades, perquè els historiadors sempre mos poden explicar com van ser d'encertades i per a qui. Llàstima que el que no es pot explicar és si hi havia alguna alternativa possible, per mal que mos sàpia, de realitat només n'hi ha una i sempre acaba en el mateix clot. Els participants en l'experiment estan torturant les persones (?) desconegudes.

    dimarts, 8 de novembre de 2016

    El fregall i la post

    Vicent Sanxis Martínez fa servir en Terra de frontera, la seua última noveŀla, l'expressió «costar el bo de la post». Com que no la coneixia, la busque en el dnv, però la versió que donen els acadèmics és «costar el bo i la post». Faig una cerca per internet i no sembla que siguen cap de les dos massa conegudes. Amb tot, la versió acadèmics només apareix perquè la diuen ells. En canvi, «el bo de la post» té unes quantes referències més, sobretot de l'Alcúdia i la Ribera, però també alguna de més llunt.

    Feta la recerca, els ho explique a través de la secció de propostes del web del dnv. Em responen que «el bo i la post» la tenen documentada en «escriptors de la Plana Baixa». A pesar del poc ús que sembla que ha tingut per escrit, de la Ribera a la Plana han canviat la versió. Amb este apunt incremente la documentació de l'expressió. Algun dia tornarem a fer el recompte del cas, i espere que el fregall no coste més que l'escurada.

    dilluns, 7 de novembre de 2016

    Usos i costums de millora democràtica

    Fent una petita cerca sobre el panorama de la transcripció i correcció en els parlaments pel món localitze un article d'una assessora del Parlament de Catalunya, Margarida Sanjaume («Usos lingüísticos en el Parlamento de Cataluña», 2009; consulta: 07.11.2016), que comenta:

    Durant el procediment legislatiu, els lingüistes intervenen activament, junt amb els lletrats, en la revisió tècnica dels projectes de lleis, i elaboren propostes lingüístiques i formals de tècnica normativa.

    A vore si convencem la nova direcció política de les Corts valencianes que convindria adoptar mesures per a millorar en eixe mateix sentit l'activitat parlamentària de la cambra. Durant la major part de les legislatures passades, semblava més aviat que havia de ser tot el contrari del que exposa Sanjaume. I podem comprovar massa fàcilment que en alguns sectors de l'administració valenciana continua produint-se l'adoració jeràrquica i la genuflexió corresponents, no tan sols dels funcionaris, sinó que es pretén estesa als ciutadans davant de l'ens administratiu abstracte i omnipotent. I, fins i tot, com diuen alguns, davant d'«El Legislador», una idolatria substitutiva que no sembla que s'ajuste gens a una concepció democràtica de la societat.