M''interesse pel meu país. Convé pensar com han anat i mirar si endevinem com poden anar les coses. Però a voltes tinc la sensació que mirar les històries del veïnat em pot desorientar i fer que confonga l'apreciació i la comprensió dels fets i les actuacions del meu entorn social i polític. És una sensació passatgera, perquè al poc trobe que és ben bé al revés, que l'experiència dels altres facilita la comprensió del fons real que es cou més a prop. Si més no, és una manera de desempalagar respecte a la viscositat de les idees massa conegudes i rutinàries.
Per casualitat m'he posat a mirar un documental sobre l'actriu francesa Arletty 🔗. Aixina he tornat a passar pel nazisme a França, pels francesos que hi van coŀlaborar perseguint i assassinant jueus i persones d'ètnies, creences i idees diferents. I també veus com són de perilloses i injustes les tornes de després de la guerra, com era eixa democràcia francesa que vista des d'ací podia semblar un referent modèlic, però que també era el mateix bollit ideològic que podem tindre ara. De Pétain a Laval tope amb el setmanari Je Suis Partout, 🔗 passe per l'afusellament de Robert Brasillach —a qui de Gaulle no va voler indultar—, i torne a Hans-Jürgen Soehring —l'amor d'Arletty durant la guerra—, que va fer d'assessor de Goering i en va eixir fresc com una rosa.
Apareixen altres figures que completen el quadre d'un extrem a l'altre dels valors humans, a voltes barrejats de manera contradictòria i insofrible en els escrits i els actes d'una mateixa persona. Inclús n'hi han alguns que arriben a saber condemnar-se ells mateixos. Dels bombardejos a Gaza o d'Ucraïna a l'Acadèmia Valenciana del Tango, 🔗 tots els colors de la vergonya possibles, també en blanc i negre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada