La micció a sobre

Inclús Xavi Castillo ha pogut fer un acudit en un «veriueuo» dedicat a Mazón juant amb això del, segons va dir «Vicsca»: va proposar que li feren entendre això de la «dimicsió»... Disculpeu, ara no trobe el vídeo. En tot cas, està bé fer broma de les pròpies normes ortogràfiques. Ara, seria una llàstima que només fora per l'atreviment i la traça d'una ignorància desimbolta i no una broma amb fonament i coneiximent de causa que l'encerta amb tota la idea del món. Això seria com una micció a sobre i, vaja, que mos digueren que plou...

Los dèsset «lis»

Uf, per un moment un ansigne de normalització dialectal en La Selva (cap al minut 17:25): 🔗 la periodista Marta Monforte, d'accent valencià difús entre el castellà ambiental en què deu viure, diu «dèsset» i, al moment, quan Grasset mig ho repetix d'aquella manera i després remata amb «divuit», la valenciana es subordina dialectalment repetint la xifra en oriental. Per sort, Grasset té una eixida amable amb les varietats dialectals:

No, el «dèsset», el «dèsset», si al País Valencià hi ha el «dèsset», ja ho entenem [...] És molt bonic també [...]

Un atre tret amb què haurem de carregar les generacions futures —ho dic amb ironia i resignació pel que fa a això del futur— és que a Monforte i a altres col·laboradors del programa pareix que se'ls ha escapat del repertori el plural «los» o «els» del pronom de complement indirecte i se'ls ha apegat l'embotinaor «lis». Com si s'ho hagueren ensenyat en dijous.

Omissió, dimissió

Tornem a eixir sense pegar la becaeta —que no són precisament vint minuts—. Al cap dels anys, m'hi he acostumat tant que botar-me-la em deixa prou destarotat. El funeral d'estat amb què es commemora l'any de la dana, les 237 víctimes que va deixar —229 víctimes de la negligència i les mentires del president i del Consell de la Generalitat valenciana Mazón Guixot— remata estos dies en què abunden els documentals, el repàs informatiu als fets i a l'any transcorregut, el pesar per les morts, la incredulitat angoixada per les mentires d'una dreta valenciana tan cínica, profitosa i inclement com és habitual al País Valencià.

Uns pocs crits necessaris i una punxa en el discurs de la cosina d'una víctima de Letur: «És qui omet el seu deure, sabent que eixa omissió pot comportar la pèrdua de vides humanes, qui comet l'acte primigeni que deriva en les morts.» Omissió, dimissió.

intercomprensió de sabors

Toca allargar-mos al centre de la ciutat per a fer gestions a la sucursal del banc. Mos passem vora una hora de conversa bilingüe: la valenciana que mos atén no té cap problema a l'hora de fer servir el seu castellà de proximitat amb mosatros i mosatros tenim la pràctica i l'interés d'utilizar i no subordinar el nostre valencià autòcton: per tant, conversa de dos sonoritats, com si fora un gelat de diversos sabors. És ben fàcil i no cal demanar permís: la intercomprensió i el respecte mutu són suficients.

Pels canyars

Després de les polles d'aigua, més harmonioses, arredonides, molts galls de canyar travessant el camí fugint del cotxe, ja de vespraeta, a voltes esperant massa confiats, a voltes correguent espantats estirant el coll, quasi com si imitaren uns dibuixos animats escarotats. La marjal té ja aigua neta en alguns llocs però hi ha camps que la tenen entollà remullant la palla.

Cita dominical / 884: Hermann Hesse

Els qui no volen assumir responsabilitats o pensar per ells mateixos necessiten i reclamen un líder.

Hermann Hesse, Lektüre für Minuten.

La foto del sàbat / 274

Marjal a fosques

A fosques, no hem vist si eren polles d'aigua o galls de canyar, morts al mig del camí. Els carrancs que també travessen de banda a banda de camí, alçant les pinces amenaçadors. Alguns gats mirant cap a mosatros, lluernes de sorpresa. Uns ànecs que passen volant lleument agrisats pels fars del cotxe. A qui li s'ocorre anar a estes hores pels camins de la marjal. Doncs, a més gent del que mos podia semblar. «Casi» tots de cara i patint per si s'acostaven massa a la vora i queen a la séquia o al camp d'arròs, que tornen a tindre aigua. A voltes pudenta.

Contra l'algoritme massiu, la inteŀligència justeta dels humans.

Turistes a casa

Pel que siga, el veí dels baixos té les portelles tancaes i mos estalviem hui el bum-bum inclement de la seua música ambiental. Ara m'arriba millor la remor de les converses de la terrassa del bar que ocupa la plaça per a que sopen els turistes a mitjan vesprà i per als que venen després a sopar o fer-se'n una, fins no massa tard, això sí.

A més, un nou habitant del barri ha naixcut fa unes setmanes o un poc més —no ho vaig anotar— a la finca d'enfront. De tant en tant, la criatura té ploreres i amenitza l'entorn, mentres no arribe al punt d'encanar-se. Esperava que els seus pares li pegarien un toc al veí que els somou la finca clamant per la pau de l'infant. Tot arribarà.

Si no ho recorde malament, a l'atre vèrtex del triangle urbanístic travessant la plaça va nàixer l'any passat un futur coetani. Eixos veïns, que solen posar-se de cara als vidres de la plaça quan s'assenten a taula, com si vigilaren qui passa i qui torna, parlen en castellà i són com tirant a modernets. En canvi, el nounat ha caigut en una parella que parla en espanyol americà. No sé si arribarem a fer-ne uns futurs valencianoparlants, si pensem que el fill del taller de falles que hi ha prop —ja passant la pubertat—, s'ha educat com si les falles vingueren les feren a Trujillo: hi ha valencians fent turisme per allà cada dia.

Sistema d'això atre

El so de intervencions parlamentàries en les Corts és fràgil. La institució, des que va deixar de ser independent del poder executiu amb l'excusa de la crisi del 2008, no tan sols ha continuat sense projecte democràtic, sinó que ara tampoc disposa de garanties econòmiques. Per exemple, el manteniment de la institució es fa a força de traça de treballadors sense recursos suficients. Que una finestra no es pot tancar o obrir correctament, no llogaran un fuster que la repasse: uns colps, alguna solució d'emergència, i la deixaran oberta o tancà, i avant.

El so de les gravacions, díem a l'inici, és acceptable en el cas del ple, però va de capa caiguda en les sales de comissions. A l'hora de fer les transcripcions, no tan sols hem d'atendre les variants dialectals i els trets particulars de cada orador, sinó que, a més, en el cas de les sales, sovint pareix que parlen des de dins d'una cova, cosa que tampoc no mos sorprén: fa dècades que la institució ha generat un medi resclosit que funciona per inèrcia.

En fi, el sistema de so, no és previsible que millore, aixina que hem demanat que mos posen un equalitzador en l'ordinador, a vore si aixina fem eixir les veus de la cova. Les idees i el compliment de la legalitat i els deures democràtics, això es veu que va per un atre cantó, un sistema d'això atre, diríem.

Comentari reactiu

Deixe un comentari en l'article «Els mentiders catalans i els «cómos» d'Enric Gomà (Núvol, 19.08.2025) 🔗:

Desconec quina pot ser la tàctica més adequada per a cada circumstància, però he comprovat durant més de trenta anys que sí que es poden mantindre converses bilingües. A més, a mi no em molesten ni em cansen eixes converses. Deu ser que, una volta t'has fet a la idea, tal com diu Gomà, t'hi acostumes.

A més, convé recordar que si no parlem en valencià al País Valencià, ¿on es suposa que l'hem de parlar? Vivim al país on la llengua és això que se'n diu «pròpia», d'on és natural, on es suposa que ha de continuar sent llengua d'ús i oficial.

Mantindre-la en la conversa sense subordinar-la al castellà és sempre un oferiment, servix per a detectar persones mal informades o amb ideologies autoritàries. També és una mostra de respecte per u mateix, i una pinzellada de sociolingüística que poden captar tots els qui tenen un mínim de sensibilitat democràtica, cultural i humana. Al llarg dels anys, unes quantes d'eixes persones acaben sabent parlar en valencià, i inclús el parlen amb els qui no subordinen el valencià en les converses.

A la sabateria del centre, una dependenta mos atén en castellà, però respon reactivament en valencià. L'atra, un poc més tard, mos confon amb anglesos... Esta només atén en castellà i en anglés proactivament. Valencià passiu, amb sort: conversa bilingüe, doncs.

Tremolor a la molla

¿Fins a quan durarà eixe constant repicar de baixos que veí té connectat en els seus altaveus, sempre el mateix ritme maquinal, com si tinguera en bucle un mateix tema d'ànim fosc i percutiu? No sé si és un tema musical o si és un intent de somoure els fonaments de la seua finca i de les que l'envolten. De totes formes, diria que patix més ànsia el meu cervell, l'estructura de rejola massissa i fusta de la finca ho filtra, ho transmet i se'n desentén. Ara, a la quarta planta de cal veí hi ha de fa poc un xiquet de bolquerets i em ve al cap que la vibració pot afectar-lo, pot crear un futur fan enganxat a la música màquina de discoteca... Sí, ara mateix diríem que eixe estil està un poc passat, però és la idea que em ve al cap sentint eixe bum-bum que em fa tremolar la molla del cap. Intente contrarestar-ho amb King Crimson, Focus, Jethro Tull o Pink Floyd... M'alleugen.

Cita dominical / 883: Irène Némirovsky

[...] sobretot quan parlen del que no comprenen, compensant alegrement la seua ignorància amb la seua insolència.

Irène Némirovsky, Le maître des âmes.

La foto del sàbat / 273

Patiment artificiosos

En un ordinador funciona del tot bé, però en l'atre el Chrome ara dona un error de congelació de pantalla, de congelació de tot. I és estrany, perquè els dos tenen la mateixa versió de l'Ubuntu i l'Ubuntu no sol quedar-se bloquejat. Deu ser cosa de les actualitzacions. Trobe no li podré preguntar a l'algoritme universal res d'això, per molt que li ho demane per favor i que li done les gràcies al final: el professor d'automatització de Word diu que preferix que quan arribe Terminator —que assegura que arribarà— que el final siga ràpid i que no el faça patir.

Diria que Terminator no arribarà mai, perquè ja va arribar fa temps. En síntesi: som aixina. A la vista està i el recompte diari és una manifestació tan evident com l'aire que respirem, i per això no mo n'adonem. La inteŀligència artificial no és més que una versió edulcorada de parlar de l'estupidesa de sempre. Per molta eletrònica que li posem, continuarem amb els patiments naturals.

La coberta dels anys

L'edat va modificant-mos la forma d'apreciar l'extensió del temps passat. M'adone que, al cap dels anys, trac un llibre de l'estant i l'òbric: veig que els vaig fitxar l'any 2005, una xifra que ara em sembla més o menys com si dora despús-ahir. Compromit, emparedat i casi immòbil —a voltes hi ha hagut mudança—, està nou. Però són vint anys alçat a l'estant, vint anys quan anem passant per davant i mirant-li de tant en tant el llom, torcant-li un poc la pols del replà de paper blanc que baveja entre les cobertes. Vins anys i s'obri com el primer dia, «funciona». És una lectura que s'ha de posar el dia, però també és una lectura que, feta ara, em posa al dia, al cap dels anys.

Vaga palestina

Un estat per a les coses, una democràcia per a les persones.

Llandós, però curt

L'arbitrarietat es veu des de fora, mirant els efectes, el resultat que no respon a cap criteri o norma necessària. Des de dins, en la ment de qui la practica, quasi segur que no existix, que té una justificació que elimina el capritx, que té un codi ocult que ajusta els prejuís amb l'actuació, sobretot si sap deixar de banda l'ànsia, el desig, els sentiments de repulsa o d'afecte. El capitost americà ho deu vore tot a través d'eixe filtre.

En canvi, persistent i poc capritxós, el cantant que ve a amenitzar uns minuts cada dia amb el mateix repertori rascat i mig bramat:

• «Ni tú ni nadie» d'Alaska i Dinarama
• «Clavado en un bar» de Maná
• «Dejad que las niñas se acerquen a mí» d'Hombres G
• «Creep» de Radiohead (versió argentina)
• una cançó que conté «esto es lo que te llevas» i «yo te perdí», que no he pogut identificar; i una versió argentina d'«A day in the life» de The Beatles.

Fa temps vaig pensar que eren cançons de Duncan Dhu, per les rascaes de guitarra, però no. Llandós, però curt. Sistemàtic i sense arbitrarietats.

La mar en un clot

Entre els llibres que tenia oberts, acabe Asentir o desestabilizar de Rafael Chirbes. És un d'eixos llibres que dona faena extra: la prèvia que voldria haver fet retrospectivament, i la futura que també lamentaré que no la puga fer. Recompte de crítica literària i posicionaments polítics i personals, «crònica contracultural de la transició», que diu el subtítol del llibre, aquella edat que encara no sé s'ha acabat realment, però que continua omplint els aires que respirem —i perquè encara respirem els qui la vam viure jovenets— amb les sentors de les fosses, els crims d'estat, del terrorisme, de la corrupció política, de la persecució ideològica, de l'arbitrarietat dels poders autocràtics i inclús de les democràcies que bateguen amb tensions maliccioses...

Hi ha un xiquet amb un poal a vora mar omplint amb la idea de fer entrar la mar en el clot que ha fet en l'arena. Hi ha qui demana ampliar les rambles i els barrancs i netejar-los de canyes. Transició cap a un món de danes.

Cita dominical / 882: Rafael Chirbes Magraner

Autèntics models d'ignorància, seguretat en ells mateixos i grosseria.

Rafael Chirbes Magraner, «Jordi Viladrich. Anotaciones al diario de un homosexual comunista», Asentir o desestabilizar.

La foto del sàbat / 272

Balls de diables

Si plou o no plou, ix el sol i al poc torna pegar un bon arruixó... Primavera d'hivern hauria de ser això, però ara l'invent s'ha fet malbé perquè ja no són ocasionals gotes fredes, sinó danes periòdiques. Una oroneta no fea estiu, però la fumaguera que els humans no parem de reproduir cremant tot lo que mos se pose per davant sense mirament per a aconseguir un bon no res, probablement farà que deixem de tindre primaveres. Gaza continua assolada i cremant i els botxins hi volen vore felicitat ballant pels carrers. El ball dels diables.

Més que res, porta el diari

Hi ha hagut sort pel centre de la ciutat, a pesar del pet que ha pegat el tro de les tres de la matinà. Més sort encara que Josep Lluís Navarro Peiró haja decidit escriure quatre coses ben escrites, amb ponderació i purnes d'humor, i que li les hagen publicaes en el Levante (08.10.2025) en valencià en l'article «Vixca: el conflicte»: 🔗

Les reaccions de polítics i d’algun escriptor no es fan esperar: es mostren indignats en X (l’antic Twitter) afirmant que el fet d’escriure vixca equival, ni més ni manco, a «incomplir la llei» i «destruir» i «menysprear» el valencià. ¡Quasi res porta el diari!

Un poquet més que res portava el dia en este cas.

Retractacions

Abans de llançar-me com un possés a esmenar la Viquipèdia, agarre aire, consulte els viquipedistes —que no sempre responen—, busque informació i documentació i deixe passar unes hores i uns dies també. Paciència i una canya. A més, sempre hi ha qui està desesperat per replicar, per tornar-la sense atendre les raons ni comprovar les dades. I inclús hi ha qui està ansiós per atacar encara que no sàpia massa bé contra què: suposicions, intuïcions, percepcions, sospites, fabulacions... Com si pensar que «té igual, cal aplicar la sentència». Faig temps i comprovacions, per evitar que em tiren les correccions arrere.

¿Què trau un professor o un llicenciat en filologia de donar una dada falsa en un tema documentat, conegut i recontrasabut? No ho sé, però es veu que la ideologia i el partidisme o la bandositat han d'anar per davant de la veritat, de les dades, de la informació... Vaja, uns quants d'eixos són defensors de la veritat científica, de les dades objectives, de la informació veraç... Supose que tard o d'hora faran una retractació, un desmentit, encara que siga una esmena a peu de pàgina, em vaig equivocar quan vaig dir que tal paraula contenia errors ortogràfics o era incorrecta..., perquè he tornat a llegir llibres i articles sobre llengua —fea anys que ni els mirava— i vaja si he trobat coses que em pensava que eren impossibles, incorrectes, immorals o que feen gros. Tot arribarà.

Ixqué l'home

Fa uns dies vaig tornar a sentir algú —crec que era en el parlament valencià... Sí, en tenim, però és poc de parlament pa tant de centralisme espanyol— l'expressió «deu més que alena», la qual té una continuació al meu poble —o en la meua família: a voltes ho barrege— que diu «i alena més que un porc de deu arroves». No m'estranyaria que algú haguera demanat qui és eixa «Elena» que deu tants diners, perquè això de la «cultura popular», com dia un antic secretari de Silla, està molt mal repartida.

A pesar d'això, em sorprenen alguns dictàmens d'opinió taxatius de persones amb tanta escola contra unes formes verbals incoatives escrites a la manera clàssica —sí, solen dir-ne aixina de de Joanot Martorell o Isabel de Villena, que escrivien «peixcar» o «naixca»—: sembla com si s'ho hagueren llegit tot a la travessa. Deu ser que alguns volen continuar la tradició de malbaratar el patrimoni per tal d'exhibir unes ínfules de no sé què contra no sé qui... Tot cuit i adobat entre valencians, que per a fer eixos destrellats no necessitem la coŀlaboració de cap imperialisme patrioter.

El xic es recolzà a la paret, va enrotllar una cigarreta i, quan estava passant la llengua per la goma del paper, ixqué l'home.

Vicent Andrés Estellés, «El cementeri», Recull de contes valencians.

Devocions i manies

Com és habitual, hi ha petits detalls que fan més nosa que una brossa en l'ull:

Sebastià Carratalà afirma en un article: 🔗 «“Vixca“, una paraula no reconeguda per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)»... Bé, en la taula 35.1 de la gramàtica, l'acadèmia recull la interjecció «vixca». Per tant, no és cert que l'acadèmia no la reconega.

Podria haver dit que no l'ha inclosa en el diccionari, però continuaria sent una paraula reconeguda per l'acadèmia, atés que, tal com diu la mateixa gramàtica, els verbs incoatius amb xeix «tenen una important tradició escrita». Reconec que l'expressió acadèmica és diplomàtica i insinua sense acabar de dir, però els cas és que «reconeix» la història de l'ús escrit de les formes incoatives amb palatal.

D'altra banda, en les Normes del 1932, en la introducció mecanografiada, apareix la forma verbal «afeblixca». Aixina, l'afirmació que la paraula vixca «no figura en les Normes de Castelló del 1932» no seria del tot ajustada a la realitat, ja que en eixe text, si no ho ha mirat malament, no apareix cap atra forma incoativa. També seria una afirmació absurda, ja que les normes ortogràfiques no arrepleguen totes les paraules de la llengua.

Un dels problemes normatius que tenim són tant les coses que es diuen com les que no es diuen. A més d'això, a voltes s'arriba a solucions de compromís a causa de les urgències (cosa que es va fer l'any 1932) i després pareix que s'oblida eixa circumstància i hi ha qui es pensa que els pedaços per a eixir del pas eren una solució definitiva. Per sort, els gramàtics i l'acadèmia han revisat, ampliat i millorat les normes ortogràfiques, cosa que fan constantment.

I que espere que continuen fent-ho sense deixar-se lligar les mans per devocions o manies.

Cita dominical / 881: Dominique Salomon

Estan prenent la Bíblia com el cadastre.

Dominique Salomon, «Judíos y Palestinos "Junts" por la paz», A vivir que son dos días, Cadena ser, 04.10.2025.

La foto del sàbat / 271

S'exprimix amb indulgència

Vaig corregint i, per si de cas, busque despreciar en el diccionari de l'acadèmia, per si de cas ja l'han introduït —sí que apareix en l'Alcover i l'accepten com a informal en tv3, ja que també l'accepta el gd62, però algú diria...—, i el resultat és que el cervell em diu que sí, que ja l'han incorporat... Fins que Takse em fa vore que lo que ix és «depreciar». El condicionament cerebral és més potent que la vista... I el meu menyspreu s'«exprimix» 🔗 amb una indulgència antiga.

Provocació autoimmune

Hi ha qui de colp senten els sentiments ofesos i, per a restaurar-se un poc els ànims, per fi, es posen a reivindicar —sense llegir-se-les— gramàtiques, llibres, idees que fins ara dien detestar. Una cosa aixina li està passant a l'avl, ara que les idees més fosques de l'arc parlamentari espanyolista estan tornant a mandroixar els complexos idiomàtics valencians. I, vaja, sempre hi ha qui està disposat a respondre a la provocació... La burrera preferix les excuses a les idees.

Les normes ortogràfiques de 1932 són citades i reivindicades com a ungüent balsàmic contra la burrera antivalenciana per persones que és possible que, el dia que els peguen una ullà, decidixquen que convé cremar-les. La burrera nacionalista —valencianista o espanyolista— continua sent això, provocació autoimmune.

Casi casi

«Casi casi» és una expressió usual amb l'adverbi general al País Valencià, on no són habituals les alternatives (com ara gairebé, que és més literària que atra cosa). De fet, això de fer-mos escriure-ho «quasi» —un cultisme gràfic provinent de la paraula llatina—, és un de tants símptomes de la pallola interminable que constreny la normalització i la normativització al País Valencià.

En francés també s'escriu «quasi», que també s'ha quedat antic, substituït per atres formes, i es pronuncia [ka'zi]. Com que casi apareix en la literatura medieval —en diuen clàssica— i és la pronúncia general valenciana i balear, segons indica Coromines, tenim el futur per davant per a resoldre algun dia atendre les possibilitats de la llengua en lloc de les ànsies d'una normativa massa militant. Es fa llarg...