De bon matí, quan començava la plogudeta que per milacre ha caigut hui —poca cosa, però mos ha fet eixir amb el paraigües cap a la faena—, un merla estava cridant tota escarotà. He guaitat al balcó de la plaça, la merla vinga repicar el crit mirant cap a l'objectiu de la seua alerta: un soliguer que he arribat a vore un segon mentres s'envolava des de la teulaeta de la cornisa de la casa veïna amb alguna cosa agarrà en la pata esquerra. Se n'ha anat només vore'm.
Es pot parlar aixina i es pot escriure aixina —i no cal fer més literatura—. La cosa és que ha tornat el soliguer pel centre de Valéncia, que l'hem vist i que podríem comentar amb altres veïns de l'escala que no saben què és un soliguer però sí que saben què són uns valencianoparlants persistents. ¡Quin remei! Com dia Eugeni Reig, estem en perill d'extinció, però només si no piulem. Mira les merles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada