A pesar que en francés la paraula coquet -ette (adjectiu i substantiu) té flexió de gènere, per algun motiu que fàcilment podem intuir, en valencià no pareix que els diccionaris hagen volgut introduir eixa possibilitat fins ara. La pràctica habitual pareix que accepte feminitzar els suposats valors i atribucions masculins i, en canvi, anar ben a espai mirant de no estendre als hòmens eixes coses que fan —o que són— les dones.
M'ha cridat l'atenció en el llibre En el curs del temps d'Enric Sòria Parra (2010) que totes les referències a la «coqueteria» eren referides a escriptors hòmens. El mateix Sòria utilitza el masculí de l'adjectiu en un llibre seu posterior (2013), Mentre parlem, 🔗 per a referir-se no a una persona sinó a un cementeri.
Trobe més usos del masculí en articles de la revista D'ací i d'Allà (1918-1936), 🔗 l'utilitza Lluís-Anton Baulenas en Alfons xiv: un crim d'estat (1997) 🔗 i localitze alguns casos més (El Guti de Txema Castiella, 2020...). Curiosament, en 1905 l'arreplegava el Diccionari popular de la llengua catalana de Josep Aladern (Cosme Vidal i Rosich) 🔗.
A pesar que en algun moment algú degué pensar que, vaja, és cosa de dones, sembla que això de voler agradar als «hòmens» —veg. el diec: 🔗 «Dona que cerca de plaure als homes.»— s'hauria d'entendre d'una manera més ajustada i «genèrica», és a dir: es tracta de voler agradar a les altres «persones», ¿oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada