«Temporà» de ravanells

Els primers ravanells de la temporà, barrejats amb un poquet de timó sorià, sàlvia i les últimes verdolagues, li donen un toc especial a l'ensalà de cigrons — també sorians— i tomaca. L'estiu s'acaba, però s'acaba bé.

Això de «temporà» i «ensalà» hauria de ser una opció prevista per la normativa per a ús dels registres valencians (i més enllà, és clar). Si la normativa la feren més tenint en compte la llengua, que sobretot és oralitat, i no tant la reverència del «subproducte» escrit, podríem dotar este derivat simbòlic de més recursos i, per tant, també tindríem una llengua amb més possibilitats expressives en mitjans i registres.

La versió escrita de la llengua avança més lentament, més encara en situacions d'indecisió, prepoderància o temors... És a dir, quasi sempre. Però podem vore en el diccionari de l'avl que va pel camí d'oferir recursos a l'expressivitat autòctona, sobretot festera:

apuntà (o apuntada), arreplegà (o arreplegada), cordà (o cordada), cremà (o cremada), dansà (o dansada), despertà (o despertada), disparà (o disparada), filà (o filada), mascletà (o mascletada), mocadorà (o mocadorada), plantà (o plantada), xocolatà (o xocolatada)...

Seria més simple i útil regular i adoptar possibilitat ortogràfica de manera general, i que cada u trie l'estil que preferix, en lloc de posar-ho en el calaixet on trobem barrejats els prejuís, les excentricitats i les submissions més o menys panxacontentes.