Fa poc més d'un any que tenim uns veïns holandesos. No paren d'entrar i eixir del pis. Ella ix poc abans de les huit i mitja. Ell, no ho sé, perquè no sempre està en casa, o no li vegem el pèl durant setmanes. Un dia torna a aparéixer, sobretot els caps de setmana. Però sol ser ella qui ix de casa de matí, i per l'hora que és, supose que va cap a la faena.
Ell, les setmanes que està en casa, sol entrar i eixir prou voltes a migdia i de vesprada. I és habitual que tornen a casa allà quina hora de la nit. Això sí, amb l'aïllament que van posar els propietaris durant la reforma del pis, només algun dia intuïm que la llavadora està centrifugant. Per la resta, els sentim parlar o tossir si coincidix que passem pel replà de l'escala: no van canviar la porta antiga. Per la resta, a pesar que les parets ací no són cap meravella, ha funcionat la capa contra el soroll. De fet, sentim més les veïnes i els gossets de la finca on recolza la nostra —que dona al capçal del nostre llit—.
Vam parlar un poc amb ells al principi d'instaŀlar-se, perquè hi va haver algun problema amb la llum. La finca és antiga —de l'any 1836, em sembla— i quasi pareix que la llum venia amb el permís d'obres, d'antiga que és. No saben parlar en valencià —ni en castellà, és clar; no calia fer l'aclariment, ¿oi?—, però roseguen prou bé l'anglés (crec que sobretot ell). Jo el rosegue pitjor que ells, però mos vam aclarir. Després, algun atzarós «hola» i un crit suau d'«Andalussia» un dia de l'estiu passat que es veu que se n'anaven de viatge. Poca cosa més.
A voltes tenen convidats, a temporades. Diria que són els pares o alguns familiars. No sempre parlen neerlandés amb els temporers. A voltes em sembla que parlen anglés. En fi, l'anècdota no té més recorregut. Els de baix parlen en castellà i tampoc parlem quasi mai amb ells. Només de tant en tant amb el pare i la mare, que parla en castellà, i amb la filla major, que sí que parla en valencià. Dos pisos més avall hi ha un italià —el segon italià que viu en eixe mateix pis— i una andalusa: en castellà, mitja vida o un terç de vida ací i sembla que els coste un poc entendre el valencià. Més avall, una colombiana, que pareix que sí que mos entén, però que parla en castellà. I la de la porta de d'enfront, és de Carlet. Als baixos, faltarien els del tebeo d'Ibáñez, però el perruquer motorista es va jubilar fa anys (i ja no és entre mosatros, que diuen). L'altre baix, és un magatzem humit on caldrà fer reformes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada