Altra volta amb la cosa de la impossibilitat de la «coherència». No puc evitar que em sone a excusa per a infringir alguna regla, algun principi... No hi hauria falta de coherència si aplicàrem el principi d'esmenar els errors i revisar els nostres procediments i desitjos. Ben al contrari, aplicaríem la coherència d'una manera prudent i sense mecanicismes.
Per contra, qui sol apeŀlar a la idea que és impossible la «coherència absoluta» —dit de passada, com si hi haguera res absolut en esta vida, llevat dels nostres estadis físics— tinc quimera que realment està disculpant-se per alguna cosa, perquè sap que no està actuant correctament en alguna qüestió i, a través d'eixa impossibilitat invencible adduïda, prova d'obtindre la indulgència religiosa a la qual estem encara sotmesos en estes coses de l'ètica i la moral.
Una variant d'això és també «l'excés de coherència», que es veu que ha de ser roín, com tots els excessos... Això es veu a una hora de camí, la paraula excés ja diu que alguna cosa no va. Realment, més que un excés de coherència és possible que el que hi haja és una diligència o eficàcia mal aplicada o aplicada per a fer mal. Mirant-ho bé, hi solen fer referència els qui estan disposats a claudicar i renunciar a la coherència (de fer bé) a canvi d'algun benefici indegut i injust, a canvi d'algun suborn. Volen que ho faces tu també, practicant la seua coherència màxima del lucre personal a canvi del perjuí d'algú altre o de la societat. Ahí també tindríem una coherència molt atractiva, ben habitual, tan habitual que arriba a insinuar la possibilitat, quasi evident, de la «coherència aboluta».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada