El pare de ma mare

He provat a regirar la xarxa a vore si, per casualitat, hi trobava alguna referència al pare de ma mare, que va morir al front de Gilet durant la guerra civil espanyola del 1936-1939. No hi he trobat res. Sí que apareix en el llibre Els Cogollos de Carcaixent de Salvador Albert i Cogollos, on supose que podria traçar eixa línia de la meua família. Llàstima que sé poca cosa d'eixa història, perquè ma uela em va contar el que em va contar quan fora i jo vaig fer el cas que vaig fer en aquell moment. A més, el meu uelo de fet va ser el seu segon marit, que és qui em va dur amb el ciclomotor Guzzi a l'hort un dia, quan jo devia ser més menut que l'aixà.

Abans de morir en el front de Gilet, el pare de ma mare va estar ingressat en un centre psiquiàtric. Si no recorde malament el que m'han contat, no tant per estar boig com perquè no volia anar a matar a ningú. Es veu que això l'angoixava molt. No sé com va anar la cosa, però al final, l'última cosa que en van saber és que va morir per Gilet. En tot cas, el cadàver no va tornar a Carcaixent. Fa anys, la família de tant en tant fantasiejava, durant alguns llargs dinars de Nadal, amb la possibilitat que tornara.

Al final he topat amb els morts en els camps de concentració del nazisme (Diari La Veu, 19.12.2016). Hi ha un Ramón Cogollos Giner. Llegir sobre això sempre acaba angoixant. Més encara si, pensant més enllà del paper de víctima que molt fàcilment mos adjudiquem, també haurem d'assumir que entre els nazis i els feixistes hi degué haver uns quants Cogollos. I això encara sap més malament. Al cap i a la fi, ma mare m'explicava que sa uelo dia: «Si cremen esglésies i sants, això serà faena per a tornar-los a fer; però matar o fer-li mal a ningú, això no.» Ma mare va travessar el maig del 1968 parisí com a immigrant i es va impregnar de moltes d'aquelles idees. M'agrada pensar que eixa línia de la família anava sembrant unes idees prou civilitzades. Encara que, al final, la cosa sempre va com va.