Tornem de París amb els trens rapidíssims estos que hem fet posar i que hem pagat entre tots no sé quantes vegades de més. A l'anada, l'andalús o extremeny que donava els missatges per la megafonia era un festival en qualsevol dels idiomes en què llegia (castellà, català, francés i anglés). Això és una gràcia a l'hora de parlar en llengües diverses, és un toc personal, una habilitat enriquidora. L'altra gràcia podria ser dominar algun dels accents peculiars de cada llengua, però això deu ser cosa de professionals. La resta anem apegant accents entre les llengües, i sol fer gràcia. En el viatge de tornada els missatges han tingut més neutralitat accentual —ha estat més professional, però no ha fet tanta gràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada