¡Bona nit, audiència!

¡Bona nit, audiència! Avui és dimecres 22 de gener, som de nou al camp del Llevant, ara per jugar i transmetre l'anada dels quarts de final de la Copa del Rei. Avui, però, la veu de la TdP és una veu trista, amarada de vergonya i que vessa d'indignació. Per primera vegada des de fa dècades els seguidors del Barça al País Valencià no podran escoltar cap narració del joc del seu equip en la llengua pròpia en una transmissió comercial o potent.

Que el govern d'Espanya permeti que, a dia d'avui, no hi hagi cap mitjà de comunicació audiovisual que al País Valencià s'expressi en la seva llengua és una deficiència greu dels serveis comunicatius i, a més, un fet injust i intolerable.

Els governants que han conduït la situació fins a aquest extrem, és a dir, que han provocat que a València no hi hagi cap mitjà audiovisual que s'expressi en la llengua de més de dos milions de ciutadans, han tingut una actuació més pròpia dels totalitarismes que de les democràcies.

El fet seria només ridícul, en l'època de les comunicacions, en l'època de la societat de la informació, en l'època en què circulen instantàniament missatges d'una punta a l'altra del planeta, el fet seria només ridícul, però és molt més que ridícul.

A València li han tret els canals propis i ara li lleven els senyals dels mitjans amb qui comparteixen llengua i cultura, unes emissions que no representaven cap cost ni per a l'administració valenciana ni per als receptors finals.

Els mateixos que es van carregar Canal 9 i la ràdio autonòmica ara han ordit, organitzat i executat un acte impropi del segle XXI a Occident. ¡Ells són els ideòlegs i executors del fet! Ara bé, tots els altres, polítics, empresaris, professionals, agents socials i ciutadans, si callem, en serem còmplices. No podrem mirar i callar. Es tracta d'un atemptat consumat que és gravíssim i que fereix gravíssimament l'ànima de tot un poble, és un acte de violència simbòlica.

Afortunadament, a les nostres societats sovintegen cada cop més les condemnes a la violència. Es condemna la violència de gènere, la violència dels terroristes —encara que no sé si s'hi compten tots—, la violència dels sistemes dictatorials —per bé que hi ha algunes dictadures que no convé qüestionar—, però hi ha alguna violència estesa, persistent i dominant, que rarament és denunciada.

De fet, és tan poc reconeguda, que pot semblar que ni li correspondi el contundent nom que amb propietat li escau. Gairabé ningú no en parla, vet aquí una demostració ben eloqüent de la força que arriba a tenir, però jo no em vull estar de referir-m'hi, assenyalant-la i etiquetant-la. No crec que per això em treguin el micròfon diumenge que ve, perquè ni que m'escoltessin els faria fred ni calor res del que jo pugui dir ni aquí ni enlloc, atesa la seva brutal superioritat.

No m'allargo més, parlo del fenomen de substitució dels símbols propis del conjunt indentitariocultural dels individus d'un territori per uns altres, degut a la penetració, a vegades subtil, no és el cas, d'aquells altres símbols associats a elements i referències de la cultura del grup dominant. D'aquest fet en diem violència simbòlica.

Els mitjans de comunicació són cooperants imprescindibles perquè la violència simbòlica pugui no solament resultar compatible, sinó també prosperar, reproduir-se i campar com si res en societats que emfàticament anomenem democràtiques.

El fet que hui els comentem dèiem que és ridícul, però a més de ridícul és transcendent, perquè és un acte de violència simbòlica que agredeix l'ànima d'un poble, que fa mal. Els qui el pateixen se senten prou sols. Per això, des de la TdP invoquem la solidaritat i la reacció de totes les persones que tenen un apreci per la cultura.

La llengua, amb tot el bagatge afegit allò que és estrictament lingüístic que una llengua comporta, és el fil d'agulla que embasta el nostre grup macrocultural, l'ànima al voltant de la qual s'ha desenvolupat la nostra personalitat coŀlectiva. ¡Per això ataquen la llengua!, perquè és la mare dels ous. ¡Per això hem de defensar-la!, perquè lluitar per la llengua és lluitar per la gent, per les persones, pel poble.

Són poble el Daniel i la Maria Vicenta de Sueca, el Marià Àngel Linares de Vila-real, el José Luis Martín Montesinos de València, la colla aquella que quan vam jugar al camp de l'Alcoià ens envaïa la cabina, l'envoltava i gairebé no ens deixava veure el partit, el Toni Martínez de Xàtiva, el Joan Garcia de Pedreguer, el Rafael Xambó del Saler, el Salvador Gomar de Carcaixent, el Xavier Llopis de Burjassot, el Lluís Emilio Serra Morales de Corbera, la Lola Aliaga del Port de Sagunt, l'Enrique Clavell de Massamagrell, el Pere Miquel d'Alacant, l'Helena Cortés de Cullera, el Nil Vinyoles de Jérica, el Francisco de Torreblanca. ¡Tots ells són poble! Ells són algunes dels oients de la TdP, que en tenim molts més. Ells són oients de la TdP... Bé, ells «eren» oients de la TdP, avui no ens poden escoltar.

Però també vull dir que, si reaccionem d'una manera inteŀligent, solidària i decidida, hem de fer allò que calgui perquè tots ells ens puguin tornar a escoltar, i perquè el País Valencià tingui un sistema de comunicació que serveixi els seus ciutadans amb la qualitat pròpia d'una democràcia de debò.

Joaquim Maria Puyal, «Si callem, en serem còmplices», transcripció meua de l'àudio proveït per Vilaweb, 23.01.2014.