Escratxos

Sembla que a algun polític li s'ha encés ràpidament la llumeneta i ha dit que eixos «escraches» americans que han arribat ací no estan emparats per la llibertat d'expressió... Vaja, això sí que ho han «pensat» ràpidament, en canvi no han patit gens incomplint la directiva europea del 1993, ceguera i sordera legal que ha facilitat el desnonament massiu de la gent gràcies a una legislació de principis del segle xx, constantment validada pels polítics i pels banquers. Quant a la llibertat d'expressió, la cosa és clara (veg. El País, 22.03.2013):

La catedràtica d'ètica Victòria Camps creu que es tracta d'un exercici de llibertat d'expressió, sempre que s'ajuste a uns límits precisos. «És legítima si és pacífica, es produeix a la via pública i no es viola l'espai privat. Ells són els nostres representants. Si la gent vol que coneguin la seua realitat, tenen tot el dret d'informar, encara que siga de manera tan directa.»

Al cap i a la fi, amb el nostre sistema polític sotmés a la denominada «disciplina de vot», tal com assenyala Juan José Toharia, catedràtic de sociologia:

El fet que el diputat pense que ha de retre comptes només davant dels seus caps suposa una fallida en el sistema.

Si falla el sistema, els «escratxos» no són la solució, sinó tan sols una conseqüència del mateix sistema. Per tant...