dissabte, 22 de març del 2008

Aigua per a les falles i els blocs

Tirant coets pel centre de València
Torne a descobrir el Writely de Google per a fer anotacions en este bloc. Hem renaixcut de les cendres falleres sense més danys que haver vist en Canal 9 el començament de la cremada de la falla de la cruïlla de Periodista Azzati amb Sant Vicent. La periodista, disfressada de bombera, va exposar més o menys la seua concepció del periodisme quan, davant de la tímida demanda d'uns individus del públic, volia per tot i per tot que un bomber es dedicara amb jugar amb l'aigua arruixant-los. Immediatament un faller de més edat, no sé si el president de la falla, va intentar evitar que el bomber caiguera en la provocació de la periodista, però la periodista insistia i el bomber, fent també tota una demostració, ¡li va donar la mànega a la fallera! El president de la falla va tallar el desficaci immediatament, però la periodista i el bomber van quedar retratats. Una falla que cremava en una situació compromesa, amb tendals ignífugs davant les façanes properes i una periodista que no volia fer la crònica d'un fet,  l'alegria de la festa, l'exaltació del malbaratament de diners, d'aire i d'aigua, sinó ni més ni menys que provocar-ho. L'únic dubte que em va quedar és el motiu pel qual el faller no volia jugar amb l'aigua: ¿per la sequera?, ¿per la reivindicació del transvasament de l'Ebre?, ¿per simple responsabilitat en una situació de risc?

D'altra banda, continue sorprés per l'agror i la bel·licositat dels «defensors» de la forma anglesa blog en lloc de la forma adaptada bloc per a denominar estos quaderns d'anotacions —amb l'excepció ben raonable i raonadora de Xavier Rull—. La veritat és que no entenc massa què defenen ni què els impulsa a afegir un mot més a la llista de les excepcions ortogràfiques del català, un sac (de cultismes) que es creà un dia d'un any per desig de Pompeu Fabra, amb alguns altres manlleus, però que a pesar de les irregularitats de les ortografies romàniques derivades del llatí haguérem pogut resoldre ben bé d'una altra manera més previsible en català.

Així, un dels suposats arguments per a defendre la forma blog, la reivindicació d'internacionalitat i coincidència amb les «llengües de cultura» (una presumpció un pèl passada), no veig en què s'aguanta. En un cert sentit d'eixa idea d'internacionalitat, això té a vore amb la difusió de l'ús, no amb la forma. Els termes que es fan internacionals actualment tenen a vore quasi sempre amb la difusió de la llengua anglesa o, més concretament, amb les decisions dels mitjans de comunicació americans. En eixe sentit, Vilaweb —on va nàixer l'adaptació bloc (que era previsible, d'altra banda)— barreja dos opcions d'internacionalitat: «Vila» i «web». Crec que no podem dir que la seua internacionalitat no reeixirà per culpa del «Vila», sinó simplement per limitació de mitjans econòmics o de màrqueting, si es vol. Tot el contrari del que s'esdevingué amb «Wikipedia», creat amb un mot hawaià i un sufix llatí. ¿Cap problema d'internacionalitat? No cap, ja que els americans ho volgueren així.

En un altre sentit de la idea d'internacionalitat, la semblança de les formes catalanes amb les formes «internacionals», vaja, també el trobe boirós, perquè aplicant eixa màxima no adaptaríem cap manlleu i avant. No entrarem a parlar del lèxic de la ciència, perquè també en eixos àmbits tendim a no vore que l'objectivitat i la facilitat de comunicació internacional és moltes vegades una disfressa dels interessos econòmics.

En canvi, una raó ben apamada que dóna Gabriel Bibiloni és quan diu: «Perdem la possibilitat de distingir dues coses que, per molt que s’assemblin, són completament diferents, com és un bloc fet de fulls de paper i un blog d’internet». Malauradament —o no— la cosa ha donat lloc a la difusió de la forma bloc, la qual amplia així les seues accepcions. Tal com demanava Xavier Rull, la normativa (el Termcat) podria donar l'opció de triar als usuaris fent dos entrades, bloc i blog. Per exemple, ho han fet en portugués: blogblogue; però no ho han fet en francés: blogue —Quebec—, bloc-notes i bloc —França—, ni per ara s'ha fet en català, però seria una opció.

Amb tot, dins de les possibilitats de la llengua, i per mantindre el que Bibiloni es pregunta retòricament, «No havíem quedat que una llengua de cultura ha de distingir conceptes i expressar amb precisió el major nombre possible de matisos?», doncs, tant parlant com escrivint —si escrivim bloc— podem fer ús d'un altre procediment aclaridor i explicarem a què mos referim quan diem bloc, si és que cal i els blocs d'Internet no es mengen la resta de blocs, ¡fins i tot els polítics i els de formigó!


Alguns enllaços:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada