Aprenent en xarxa

Em passa pel cap pegar una mirada arrere. Consulte alguns dels primers missatges d'un dels meus comptes de correu més antics (en Yahoo!). Recula fins a l'octubre del 2003. Abans tenia un altre compte (@usa.net) que em sembla que va desaparéixer de la nit al dia. Fa tretze anys, i ja estàvem fussant en els diccionaris i llibres per a llançar dubtes, propostes i idees a la xarxa. I els debats de les llistes eren pareguts als d'ara, que es veu que mos repetim molt però (¿o perquè?) aprenem poc. Poc, però algunes perles hi ha en la collita que segurament he apuntat en algun lloc. N'hauria de fer un índex, per curt que siga.

Puga ser que la millor lliçó d'eixe caminet en xarxa haja segut aprendre a callar (de tant en tant).

L'alipàparo i els serenatos

D'una manera genèrica una companya de faena fa referència als alipàparos, eixos bovos o babaus genèrics que hi ha a tots els llocs. No recorde ara de què estàvem parlant, de l'aiguabovo, crec, que tampoc apareix en els diccionaris habituals. Em centre en alipàparo i resulta que hi ha ben poques referències en la xarxa sobre eixe terme.

Pel que fa a l'origen, no en trobe cap pista. Només formes semblants que hi podrien tindre alguna relació:

En castellà, páparo (drae): 'aldeano u hombre del campo, simple e ignorante, que de cualquier cosa que ve, para él extraordinaria, se queda admirado y pasmado'.

En nàhuatl, papalotl o papalote: 'papallona' (o també 'catxirulo').

En tagàlog, papero, aliparo i paroparo: 'arbre' (o també 'papallona').

I poca cosa més. Com que no crec que siga res que mos vinga de les Filipines, supose que deu ser cosa de la primera mitat del segle xx, no sé si una obra de teatre o una cançó popular, o qualsevol anècdota prou bona que donara lloc a l'ús del terme. Una cosa com la que pot explicar els xàmbits (o els serenatos de la Vall).

Als peus del Daix

Han tardat un poc per una indisposició de la persona encarregada, però el servei de consultes de l'iec ha respost:

En relació amb la vostra consulta, la forma més habitual en català és Estat Islàmic i la forma d’ús més general internacionalment és l’anglesa Daesh. Si tenim en compte que la sigla remet fonamentalment a Estat Islàmic, resulta estrany adaptar-la i, per tant, no se n’ha fixat una forma pròpia en català. Podeu documentar aquestes formes al portal ésAdir, per exemple, on es recull com a forma principal Daesh i com a secundària Estat Islàmic amb l’objectiu d’aconseguir-ne una identificació ràpida i sense possibilitats de confusió.

És a dir, que no s'han volgut mullar. Perquè, bé, això que «no se n’ha fixat una forma pròpia en català», es deu al fet que, per exemple, l'iec preferix no mullar-se. Mentrestant, podem localitzar cada vegada més la forma Daix (El Temps, tv3) (fins i tot Al-Daix: Wikipedia).

És possible que no calga acabar-ho d'adaptar, ja que es tracta d'un acrònim i no de l'adaptació de possible la paraula àrab comuna que sone més o menys dàïx.

Govern aleatori

No hi ha hagut acord ni pacte per a conformar un govern espanyol. Per a este cas, en lloc de dur-mos a unes noves votacions —que podrien donar el mateix resultat—, s'hauria de fer un sorteig entre els diputats. Es formaria aixina un govern aleatori entre els membres de la cambra, però que podria estar ben fiscalitzat pel congrés dels diputats i hauria de ser responsable davant de la representació de l'electorat, i no com ara. Al cap i a la fi, es suposa que es tracta d'això, de tindre uns poders que es contrapesen i no de tindre un parlament segrestat per l'interés partidari de disposar del govern, que és el que s'esdevé massa sovint. Podríem fer la prova un temps, a vore si funciona. Però no serà aixina, és clar, farem eleccions de nou i vorem per on cau d'ací a sis mesos més d'angoixa.

Els evasors de la pàtria

Ahir va aparéixer en eixos papers Hernández Mancha —i en més històries que va embolicar ell solet quan volia salvar-se patriòticament— antic —i breu— president del pp als anys huitanta. Hui la dona de Juan Luis Cebrián. Demà, vorem./

Vaig conéixer tot això de les empreses teues que gestionen el lloguer del teu pis o ta casa que els pagues a ells, a eixa empresa teua, doncs, amb el cas de Josep Piqué, a mitjan anys noranta (veg. El País), que tenia una cosa semblant (Loreto Consulting) per motius d'optimització fiscal, que és el motiu que hi ha darrere dels pròcers de la seua pàtria que apareixen en els «papers de Panamà». Dis-ne «optimització», dis-ne «evasió», dis-ne «frau», digues com Samuel Johnson (segons James Boswell):

Patriostism having become one of our topics, Johnson suddenly uttered, in a strong determined tone, an apophthegm, at wich many will start: «Patriotism is the last refuge of a scoundrel.»

Cita dominical / 389: Alexandre Galí i Coll

La frase s'allibera quan el subjecte governa els seus elements d'expressió i els fa jugar al seu gust per dir allò que vol dir, de la manera que ho vol dir.

Alexandre Galí i Coll, «L'alliberament de la frase».

En un GIF

Espere que un llibre i una rosa en una animació gif barrejat amb una foto valga també en un dia com hui. Em costa mitja vesprada de fer amb el Gimp. L'envie pel Hangouts. Per a un xiquet eixes «lectures» sentimentals poden ser molt importants.

El futbet mos retrata

Mos han pegat un repàs en el futbet. Cert que érem hui —com massa voltes últimament— un equipo improvisat de desconeguts i sense porter qualificat. I un a un, no érem inexperts, però hi havia un batibull de caràcters sense lligam. El qui corre sense saber cap a on, el qui no corre a buscar la pilota, el qui s'enganxa la pilota al peu fins que li la furten, el qui sempre tira cap al lloc més embolicat, el qui repartix joc i, per tant, no té mai la pilota, el qui s'espanta de rebre-la, el qui ja no està per a certes coses i no deixa d'intentar-les... Bé, i més que n'hi han. No és cosa de l'edat, sinó de tindre el cap en la faena. I el futbet mos retrata. I no exagere, mos retrata per a jugar a futbet. A fora, segur que tenim més trellat. Malament aniríem.

L'ètica pels ulls

A voltes em demane si deu funcionar eixa declaració d'intencions que et fan firmar abans d'entrar als eua. Supose que no. Amb tot, crec que sí que té un poc de valor ètic o moral, valor que deu reconfortar psicològicament. I això sempre és important. Quan discutixes amb algú que comença a renegar per alguna cosa, a més de mirar-lo als ulls i no vore-hi res, li pots demanar si renega perquè només mira per ell. I podríem buscar en la declaració si havia firmat el punt que diu «no discriminaré ningú injustament».

L'oportunita de Babel

La legislatura està oferint canvis en els hàbits i les pràctiques polítiques que poden ser positius, fins i tot en el cas dels errors. És important encertar-la, perquè això crea una cultura positiva. Però quan es dóna el cas de l'error, cal recordar que per baix hi ha la possibilitat d'encertar: reconeiximent i esmena. Ara mos toca esmenar-li administrativament el nom a la vicepresidenta Mónica Oltra Jarque.

Sí, l'error estava a considerar que això del valencià és una cosa religiosa i que cal mostrar la fe del convers per a participar-hi. No, no passa res si et dius Mónica, José, Nathalie o Matthew. No, no és cap tema del valencià, sinó una qüestió de dret fonamental, de legislació valenciana, estatal i europea i, en conseqüència, de riquesa cultural i lingüística. Si és que reconsiderem Babel com a oportunitat en lloc d'entendre-la com a maledicció.

Serveis lèxics

Em van respondre ràpidament els del Termcat sobre això del Dàïx (daix; o daesh, en anglés), encara que fóra per a dir-me que ells no s'ocupaven dels noms de les organitzacions —criminals o no—. Em recomanaven que enviara la consulta a l'iec. I es veu que ací caldrà tindre paciència. Al cap i a la fi, fa no sé quants anys que tenen una gramàtica provisional penjada en la xarxa (diuen que conclouran enguany, d'ací a unes setmanes o mesos). Tenint en compte el temps que han estat pegant-li voltes, espere que s'hagen adonat que mentres ells badallaven la llengua anava fent camí.

Parlant de fer camí, els he demanat als de l'avl que incloguen càtering (adaptat aixina en el gdlc, l'Ésadir i diversos llibres d'estil periodístics) en el dnv, on encara apareix com a terme anglés i on no apareix encara el sinònim servei d'àpats. Amb estos serveis de suggeriments, anem farcint els diccionaris.

Música per a xiquets

La Siciliana de Fauré m'ha ocupat la vesprada. Totes les versions són la mateixa peça, però és cosa de vore com unes i altres arriben de manera diferent. Els xiquets practiquen la flauta en el conservatori perquè fer música encara es considera que és una activitat formativa positiva per a la societat. Penses que quasi pareix mentira mentres et preguntes quan comença a anar el carro pel pedregar. El cambrer jove del restaurant xinés, supose que fill dels amos xinesos, mos atén en valencià. El carro dels pobles, que encara que també travessa pedregars, va avant.

Cita dominical / 388: Paul A. Baran

Un sistema econòmic que presenta uns costos socialment necessaris de la classe d'aquests, ha deixat de ser, ja fa temps, un sistema socialment necessari.

Paul A. Baran, «La publicitat», dins de Llegir l'economia. De Keynes fins ara, a cura de Francesc Roca, traducció al català de Ricard Torrents.

L'altra cara

Una de Benimarfull, un d'Eliana, una de València i un d'Elx. És un acudit que sabem per què comença aixina i acaba que s'acaben de conéixer mentres dinen en un restaurant ne taules veïnes. Tots viuen en Elx des de fa uns anys. La de Benimarfull reconeix que parla en valencià amb la família. I no cal que avancem més la història, perquè no la vaig acabar de sentir. La carta del restaurant tampoc no tenia versió en valencià. Ah, també són una part important de la imatge i dels valors del nostre país. Tan simple com encomanar que per l'altra cara hi haja la versió en valencià.

Gota a gota

Repassen en La Sexta Columna els vint anys de l'aznaritat. No sé sé calia, hui que ha renunciat a les seus funcions actuals el ministre espanyol «en funcions» Soria. Se'n va i en pau, amb cara de tindre tota la raó, i això que segur que ell sap tota la veritat. I sembla que els molesta a alguns el goteig amb què mos subministren els periodistes la informació dels papers de Panamà, hi veuen un poquet de falta d'ètica i un pèl de manipulació per a causar més efecte en la societat. Doncs, sort que graduen la informació, perquè si mos la posaren tota de colp, no sé si rebentaríem o mos quedaríem més allà que ací.

L'aznaritat sí que era un goteig i va fer un bon clot.

Eficiència sense papers

Mos enterem per la premsa que hi ha una denominada iniciativa per a aconseguir el «paper zero», sintagma que pareix que indique un tipus de paper o una grandària, però que es referix a estalviar paper en la tramitació administrativa. És una iniciativa política necessària i que s'hauria d'aplicar prompte i àmpliament. Ja posats, n'haurien pogut dir «administració sense paper», «estalvi de paper» o també, vaja, «sense papers», «cap paper», «zero papers»...

Ah, és clar, relacionat amb això, a alguns diputats els haurien de fer la raó per a assenyalar-los que és ben poc alliçonador i pareix més aviat una mostra de filibusterisme aigualit, però filibusterisme en el fons, això que fan de repetir cinc-centes i tantes vegades la mateixa pregunta per a referir-la a cada poble del País Valencià. Estalviaríem paper, llum i recursos administratius que simplement facen una pregunta que val per 542 com a mínim: «¿Quantes aules de primària n'hi ha a cada poble del País Valencià?».

Qualsevol cosa

Un company becari informàtic es pensava que no li donarien la beca perquè no sabia prou valencià. Li l'han donada. Certament, no en sabia prou. Ara pensa que el valencià sobra, que amb el castellà ja n'hi ha prou. És a dir, com això que diu Bertín Osborne: que tots faríem qualsevol cosa per pagar menys imposts, per no haver d'aprendre llengües, per no haver-te d'alçar cada matí... Hi ha gent que troba una solució molt fàcil per als seus problemes: que els tinguen els altres.

L'estudi del requisit

Estava buscant un article de Josep M. Mestres en els volums de la Revista de Llengua i Dret d'inicis dels noranta —volia trobar on es parlava d'indicar el femení de les paraules repetint l'última lletra que no variava respecte del masculí— i vaig topar amb un fum d'articles sobre el requisit lingüístic. I estan tornant a parlar d'eixa matàfula que encobrix la discriminació lingüística dels valencians com si no s'haguera escrit ni estudiat ni revisat ni regulat res durant vora trenta anys. Podríem començar pels articles detallats i raonats de Jesús Prieto de Pedro i acabar amb la llista de normes i proves que imposen el coneiximent i l'ús dels castellà per damunt dels suposats drets dels ciutadans a fer ús de les altres llengües «vernissades» d'oficials.

El requisit de la polèmica

Dien dos opinadores de la cadena ser de València que això d'introduir el requisit lingüístic per a ser treballador de l'administració pública és molt polèmic. Curiosament, no explicaven com era possible que, si tan polèmic era, estiguera instaurat en castellà.

Cita dominical / 387: David Paloma Sanllehí

Diuen els entesos que la història està farcida de victòries enganyoses per als qui es creuen vencedors.

David Paloma Sanllehí, «Pírric», Personatges convertits en paraules.

La confiança panamenya

Estic esperant que ixquen els àugurs i taumaturgs de capçalera a profetitzar les catàstrofes econòmiques, borsàries i financeres derivades de la confirmació «panamenya» que les elits no tan sols són extractives, sinó que són evasores fiscals..., uns lladres, sintetitzant. ¿O és que la inseguretat i la desconfiança dels «mercats» només la provoquen els comptes clars, el dret de vot, la redistribució de la riquesa, la justícia social, l'abolició de l'esclavitud, la regulació dels fluxos migratoris, el dret d'asil, el control democràtic, la separació de poders, la igualtat de dones i hòmens i tots eixos valors de gent massa malpensada?

Estats de ficció

La ficció cruel de les retallades socials i el dèficit immoral, el milacre de la violació impune dels drets humans contra els immigrants i els refugiats, els aforaments somiats i els sobresous interminables, la desigualtat privilegiada, tot això s'ha de pagar i es finança amb els imposts. Amb els diners dels afectats que s'ho miren per la televisió; els dels que suren, que ni tan sols s'ho miren, al Panamà.

Temors etimològiques

Hui mateix ha aparegut en les Corts una iniciativa parlamentària que esmenta un dels noms d'una organització terrorista que en té diversos. En versió anglesa, Daesh. Els he demanat als del Termcat si preferixen Dàïx (transcripció meua del que lligc en àrab), si en preferixen un altre o si mos quedem amb la versió anglesa.

Mentres sona «El pi de Formentor» de Maria del Mar Bonet em demane perquè hi ha paraules que em provoquen una temor fosca només de pensar-les. I damunt t'has d'entretindre fent-ne l'etimologia i la transcripció.

L'opinió de l'herbeta

N'hi ha un poc de rebombori amb el manifest del grup Koiné. Mirant els noms que firmaven el manifest, esperava un poc més de consistència tècnica i argumental. Al cap i a la fi, es suposa que l'objectiu està clar i és compartit per tots els qui mos peguem carxots en algunes llistes d'Internet, tot i que comence a dubtar-ho quan la crítica o el contraargument es resumix en «¡ja et conec, herbeta, que et dius marduix!» Les persones s'haurien de respectar; les opinions, són molt discutibles, canviants i no han de ser respectades.

Govern deslocalitzat

El govern espanyol de Mariano Rajoy es deslocalitza davant el parlament: no és un govern en funcions, és un testaferro panameny. Algun dia mos ho hauran de dir clarament algun dia els qui porten els comptes públics: tots tenim alguna empresa deslocalitzada en Panamà. I com més pobre sigues en Espanya, més en tens en Panamà. Allà tampoc no responen.

Els papers

Mos vam quedar atents a la pantalla, perquè l'anunci de l'exclusiva que mos venien per La Sexta va fer efecte. I a poc a poc anàvem sentint de nou aquella indgnació i aquell malestar, tot barrejant-hi esta volta molta més tristor —enlloc de l'alegria de l'encert— per la dimensió social dels implicats: els papers de Panamà. I ara toca esperar, altra volta, sorpresa, grandiloqüència, silenci i oblit. Enmig de la mar en una pastera o en vaixell d'esclaus, entre els casups d'immigrants entre tarongers d'ací o de refugiats d'allà on siga, hi ha negoci: els euros es coven en la misèria i arriben al paradís.

I encara havíem de vore l'entrevista d'Évole a Mariano Rajoy Brey, president del govern espanyol en funcions. El recull de tòpics i males cares que va deixar anar Rajoy són ben descriptius i haurien de ser suficients. Esperàvem molt més de Jordi Évole, moltíssim més, ¡ho esperàvem tot!, com ara que aconseguira que Rajoy ¡dimitira eixa mateixa nit! I no, això hauria de ser cosa del trellat de cada u.

Cita dominical / 386: Cesare Segre

El fet fonamental és que cada model del món implica un antimodel.

Cesare Segre, Principios de análisis del texto literario, a partir de la traducció castellana de María Pardo de Santayana.

Moments desmanotats

Ahir vaig tindre un moment desmanotat i em vaig carregar el contingut d'una pàgina del web. Anava a fer-ho tot pols..., i quasi. Naturalment, no tenia còpia de seguretat a mà. Dimarts que ve, en l'altre ordinador. Això em fa pensar que, per tal de resoldre la gestió de tantes pàgines, tants webs, tants blocs independents, hauré de començar a pensar i a provar la integració de tot Eines de Llengua (web i dtl, fdt i el possible bloc sobre el Tirant) en una única instaŀlació de Wordpress, que té una versió multisite per a eixes necessitats. Ho pinten fàcil els qui ho recomanen, però no va ser tan simple adaptar el tema Hipwords per a l'fdt. A vo si la setmana que ve comence les proves en el meu ordinador (localhost).

El ritme accentual

Pel riu, vora catorze minuts. El futbet lleva velocitat de creuer. Ja quasi no queda temporada i prompte haurem de tornar a fer un poc polseguera per la pista. La idea és mantindre el ritme. Segons per a què, això és positiu. Segons per a què, fa vindre ois. La diferència entre pensar en l'accentuació del nom de la vicepresidenta Mónica Oltra Jarque, que acaba de reivindicar en la premsa que du accent tancat, i la possibilitat que mos tornem a agarrar amb el nom de la ciutat de València. És clar, hauria de ser Valéncia, però tenim tanta neura enganxada en eixe accent.

La segregació

El Termcat ha respost ràpidament. No hi ha inconvenient per a segregador -ra. Parlant de segregar i del català (trobaríem casos iguals en moltes llengües) hi ha qui amolla que una «defensa exagerada de l'hibridisme» és tan rebutjable com la «defensa de la puresa de la raça». I es queda més ample que llarg, supose. N'hi ha que no tenen melic. A voltes sembla que mirem al sol i n'intuïm les ombres.

S'engul el temps

Mentres espere que el Termcat decidixca si fa cap proposta alternativa per a segregador -ra, m'entretinc millorant el Multicerca: aconseguixc que el dcvb que hi tinc inserit funcione en l'Internet Explorer de Windows (i en el Firefox de l'Ubuntu). A més, demà afegiré un altre cercador científic en la posició 24, per a substituir el cercador perdut del Realiter. He canviat també esta setmana el tema del bloc de les Fitxes de Dubtes i Terminologia, que fa anar una versió adaptada al cas del Hipwords. La informàtica no segrega temps, se l'engul.

La condemna del pensament

La condemna del pensament no necessita el debat. El dogma, la convicció creient i l'etiqueta resum, són un refugi contra la gelor del pensament, un milacre de la inteŀligència... Serien un milacre de la inteŀligència, deixem-ho aixina.

A miques

Les anàlisis esmicolen i permeten interpretar, entendre, comprendre. Hi ha qui s'ho passa pipa esmicolant, i pretén que tornarà a muntar-ho millor. Per tant, ni interpreta ni entén ni comprén. Les anàlisis, però, no són un manual d'ús ni una guia de muntatge, tant si es tracta d'un moble com d'una llengua.

Cita dominical / 385: Xavier Vidal-Folch Balanzó

Com que sabem poc, especulem molt.

Xavier Vidal-Folch, «A la yihad en taxi», El País, 26.03.2016.

Poques acadèmiques

Tal com es va conformar l'avl i tal com s'està renovant ara, em sembla que una composició de llista de candidats 7/3 (o l'actual 16/4) em fa pensar que no tan sols estan presents els criteris tècnics per a proposar persones, sinó que també hi ha un «criteri inconscient», ambiental. En este cas, la desigualtat que es genera no consistix a proposar candidats que no siguen vàlids, sinó que implica que es «desconeixeran» o «no es proposaran» candidats vàlids que siguen dones. Sí, d'això són els comptes, d'hòmens i dones. La regla de la paritat (en un percentatge determinat) no hauria d'implicar que s'imposaren candidates que no siguen vàlides, sinó que es farà l'esforç de conéixer-les, proposar-les i nomenar-les. Perquè n'hi han.

A més d'això, jo «corregiria» l'elecció amb la intervenció de l'atzar, perquè alguns estudis indiquen que mos deixem dur massa sovint per afinitats i semblances, que si mos ho mirem de prop, davant de l'espill, acceptarem que no és la millor recepta per a moltes coses, com ara esta.

A la vora del sud

Anem un poc al sud del país imaginari: Elda i Petrer. Estem de «commemoració fantàstica», que cantava aquell, per un Pequeno mig segle (coses nostres). Entrant pel nord a Elda  topes amb un dels desgavells de la democràcia sotmesa al capitalisme: un «parc temàtic» sobre l'Espanya suburbial dels anys cinquanta. I cap de les eixides de la redona t'indica cap a on has d'anar. ¿Duríem els refugiats de guerra a la nostra vergonya particular? Les elits repartixen les culpabilitats econòmiques i ideològiques.

Les idees de la mort

No mos podem sobreposar a la mort. Però sí que hauríem de sobreposar-mos a les idees que mos hi duen. En som víctimes pels fets i pels raonaments. Tanmateix, si estem jugant a l'exclusió, el rebuig, la desigualtat, la imposició de la misèria i les autocràcies, el resultat no serà de coquetes amb mel. L'educació en la violència i la rapinya no respon als valors que es suposava que havien de conformar la Unió Europea. Ni als valors ni als interessos. Llevat dels interessos d'alguns, com sempre.

Ací em pica

Em diu ma mare que l'expressió fa: «Ací em pica, ací em cou i ací et trenque l'ou». Una companya dia: «Ací em pica, ací em cou i ací et trenque la punta de l'ou». No crec que em toque cap tonya justet esta setmana. La resta de l'any ma mare me'n compra d'un forn de la Vall cada quinze dies. Mala Pasqua tenim per davant amb atemptats terroristes en Bèlgica, en Turquia i allà on siga, amb la guerra en Síria, amb els morts que provoca la cara més indigna i cínica del Consell Europeu enmig de la mar. El terrorisme de Daïx assola el món àrab i la resposta europea és criminalitzar els que fugen d'allà, defugir responsabilitats i deures i afonar drets i llibertats. Ací em pica, ací em cou i mos trenquen l'ou en el front.

L'autor dels apunts

El tema Hipwords de Wordpress no incorpora el camp de l'autor de l'apunt en cap lloc, o no el sé trobar en el fitxer corresponent a l'apunt (single.php). A més, pretenc introduir-lo en una fillola (child), perquè aixina podré mantindre la configuració quan el tema es pose al dia. La fillola contindrà el fitxer content-single.php on introduiré després de la instrucció <?php the_content(); ?> la instrucció <?php the_author(); ?>. I aixina apareix l'autor de l'apunt en el lloc i amb la forma que li done amb atributs css normals. Casualment i sortosament, la idea funciona.

Null hom gos llistar

Els diccionaris no acabem d'aclarir les possibilitats d'ús del verb llistar en l'accepció més general:

(gdlc) v. tr. Fer llista o llistes.
(diec) v. tr. Fer llistes (en alguna cosa).
(dnv) v. tr. Fer llista o llistes. Va llistar els llibres de la biblioteca.
(gd62) v. tr. Posar en llista; fer llista o llistes. Llistar els assistents a una reunió.
(dcvb) v. tr. Guarnir de llista o llistes.

L'accepció més clara podríem dir que és la del dcvb, que es referix a les ratlles decoratives. En el cas del diec i el gdlc, no hi ha exemples, però entenem que es referixen a les ratlles decoratives i a les sèries enumeratives. Amb tot, despista bastant eixe aclariment «en alguna cosa» del diec. L'única classe d'exemple que donen el dnv i el gd62 és per a l'accepció de la sèrie enumerativa, que deu ser l'accepció més comuna en àmbits administratius (i en general).

En resum, es suposa tant podem llistar 'fer ratlles' com 'fer sèries enumeratives'. Tanmateix, he fet una cerca ràpida i no he aconseguit trobar cap exemple del primer cas, llevat de l'exemple del dcvb (1313):

Null hom... no gos d'aquí avant listar ne vetar per forsa, ne batcegar, negunes vestaduras.

I sembla que no hem gosat, certament.

Cita dominical / 384: Abelard Saragossà Alba

La gent, contra la creença que tenim, parla en el huitanta per cent de les coses molt bé.

Abelard Saragossà Alba, fragment de l'entrevista del programa La Represa de Ràdio Godella, 18.03.2016.

Anar més

Ma mare diu que no coneix a Meló, però sí a Copi, encara que l'expressió que coneix és «anar més que el tren Cagueta». No sap d'on ve la cosa i jo no sé si és cosa de Santander, com diu alguna referència que trobe per Internet. Açò de l'edat i la llengua sempre té sorpreses. Tota la vida anant més que Meló i ara em diu que no i em descobrix el Cagueta. El putxero li ha eixit abundant, boníssim, i l'ensalada de ceba tendra, que tampoc no n'havia fet en la vida, ben bona.

Brutalitat social

És ben preocupant que uns ramats o altres de seguidors d'uns clubs de futbol hagen demostrat el seu odi o menyspreu per persones que es dediquen a captar i que en algun cas tenien inclús problemes físics. No sé si era brutalitat o ideologia i m'és igual. Més preocupant em sembla que la societat consentixca i avale eixes activitats i comportaments —d'unes persones i altres—, que sí que són una mostra d'una societat que no sé si menysprea o odia els pobres i menys afavorits, però que fomenta les desigualtats i la falta d'equitat en la distribució de recursos i oportunitats, en la protecció social, en l'alimentació, l'educació, la sanitat i l'habitatge. Vist aixina, la brutalitat és part d'una «gresca» social que es suposa que no hauríem d'acceptar. Per tant, no ho han de resoldre la policia i el codi penal sinó la política.

L'estaquirot i el rellamp

En diuen destitució «fulminant» i pareix que no en sàpien altra. No és destitució «sorpresa» o «ràpida», «inesperada» o fins i tot sense adjectivar, «destitució» i prou. No, es veu que ha de ser «fulminant». I el cas és que l'afectat, el diputat de Podemos Sergio Pascual, no ha caigut fulminat per un raig ni s'ha desintegrat en miquetes atòmiques. Ha estat destituït —per mitjà de mecanismes discutibles, si vols— d'un càrrec per Pablo Iglesias, que supose que deu tindre atribucions per a fer-ho. Però pareix que per a alguns periodistes no n'hi ha prou amb l'activitat regulada i la quotidianitat democràtica, cal que el «líder» tinga amb una pistola de Megamind que liofilitze a tort i a dret. Estem sempre entre l'estaquirot i el rellamp.

Plantilles i filloles

Faig proves amb la plantilla Wonderflux de Wordpress. Sembla un recurs interessant i molt adaptable. Però ja havia avançat prou la faena de renovació de l'fdt i, per tant, em quede amb la plantilla Hipwords. Això sí, després d'un assaig que no ha funcionat bé del tot, consulte un vídeo i aconseguixc tindre una fillola (child en diuen en anglés) per a que les actualitzacions del Hipwords no me se carreguen la configuració. Ara cal que em decidixca a pujar-ho tot al servidor. Supose que m'esperaré a tindre un poc de temps per davant, per si de cas em cau la falla al cap.

Sindicalisme testicular

Acabe el dia amb el cap carregat de sindicalisme de baixa intensitat: un representant de l'ugt em crida a l'orella uns quants dogmes rancis i destrellats diversos sense atendre a raons ni acceptar un debat. Li s'acumula un floquet blanc de saliva en el llavi. Ell, el secretari, el que té la firma autoritzada, només firmaria, per «poders», el que «ell» estava diguent. En lloc de fer servir els «poders» semblava que anava a testicular. Abans que ho fera, Pallarès Piquer, el polític present en la taula negociadora, li demana que faça servir un canvi de to. M'ha sorprés i crec que no li ho he agraït com calia. És clar, al final perc, ja que, sindicalment, tinc més bona memòria (escrita), però estic en minoria.

Més tard, tribunal d'un concurs on discrepe de l'aplicació del reglament de provisió interina: apliquen restriccions «secretes» o no declarades a les titulacions d'idiomes pel que fa als coneiximents que acrediten. No volen debatre i em diuen que envie la meua discrepància en un escrit. Doncs, millora aixina, perquè no crec que m'hagueren cridat a l'orella, però tampoc em sembla que hagueren entés que hi ha un reglament nou, una normativa nova i que no poden continuar fent les mateixes interpretacions del passat. Almenys en este cas no han testiculat.

El risc comunicatiu

«Front la mitigació del canvi climàtic» és una frase d'eixes possibles que els diputats poden arribar a escriure pensant-se que saben què estan dient. Al cap i a la fi, també entenem tots què deuen estar volent dir amb eixa frase, a pesar dels errors normatius i semàntics que hi podríem trobar els llepafils. Com sembla evident, la qualitat de la iniciativa no s'ha de valorar només per les habilitats lingüístiques dels qui les impulsen. Sovint mos expressem a grapats i amb estirabots i som acceptats raonablement. Altres voltes mesurem les paraules i som interpretats en clau malvada. La comunicació sempre està en risc.

Cita dominical / 383: Repsol

¿Tens ja el regal per al Dia del Pare? Guia Repsol 2016. Molt més que restaurants, racons amb encant i rutes gastronòmiques. Regala-la.

Anunci de Repsol en el diari El País, 12.03.2016.

L'asbelatge de vora el camí

En el film d'ahir, The revenant, no crec que entre tanta vegetació hi haguera asbelatge. Coneixia la brossa, però no sabia com es dia. Em pensava que devia ser «fenàs», que sí que hi ho és com a sinònim (¿alternatiu?) segons el Termcat: fenàs, fenàs de bou, fenàs de cua de cavall, fenàs de cuca, fenàs de cuques. Els diccionaris habituals només recullen «albellatge», tot i que el nom popular de la Marina Alta varia entre: albelatge, asbelatge, ambelatge, belatge, herbelatge, segons la tesi de Vicent Beltran El parlar de la Marina Alta: el contacte interdialectal valencianobalear. Antoni Orengo en diu asbelatge en el llibre Herbari bell del País Valencià, un llibre amb molt bones fotos i consells sobre com tindre les plantes en el jardí o en tests.

Patiment quirúrgic

Sense futbet, interromput per la disbauxa fallera, hi ha hagut cineman: The revenant (2015) d'Iñárritu. Una odissea personal que em deixa prou gelat, a pesar que siga espectacular, a pesar que els paisatges siguen impressionants i que estiga molt ben filmada. Ara, recorde Jeremiah Johnson de Pollack (1972) i note que, a pesar de la distància temporal i tècnica, esta em provoca més sentiments, m'activa algunes neurones espill, no tan sols les del fred i el patiment quirúrgic.

Comptes que no es reten

L'estancament de la política espanyola està servint per a anar descobrint unes quantes coses que caldria canviar només es puga. Un govern «en funcions» hauria de retre compte de la seua actuació i, més encara, si considera que té legitimitat per a adoptar decisions tan greus com participar en la política europea sobre els refugiats. Certament, les llacunes normatives, tan abundants, no solen ser accidentals i cal fer com en les novel·les negres: «¿Qui en trau profit?» Llavors podrem començar a entendre el perquè de quasi totes les coses. I encara que de tant en tant pugam topar amb l'estupidesa —que sempre pot explicar alguna malifeta—, les lleis de la física i les raons de l'economia descriuen millor la causa de les inequitats i les desigualtats injustes. Però eixos comptes no es reten mai.

El ratolí disloca el muscle

Avance un poc amb el vba del Word. Faig el primer quadre amb botons de selecció que aplica les macros que trie. ¡I funciona! M'ha costat un temps tindre la paciència i el cap disposat per a entendre l'explicació del llibre en angllés i d'ocasió per a una versió anterior del Word que vaig comprar no recorde si per Internet o en una llibreria de segona mà. Recórrec també a les explicacions que trobe per Internet. La qüestió és que, contra els volantins que calia fer amb «Word Basic», ara s'ha simplificat la creació d'eixos quadres:

1. Cal crear un «frmUser»
2. Posar-hi els botons «opt» en la vista d'objecte
3. I donar-los les propietats adients
4. La crida a les macros (o als documents que s'hagen d'obrir) es fa en el codi del botó «OK» (jo li dic «Aplica»), seguint una cadena d'instruccions If...Then...Else If...Then, etc.

I això és com tot, que una volta sabut, tot és fàcil. En tot cas, com que sóc funcionari, veig un altre jo demanant-me per què em calfe el cap en tot això en lloc de continuar escrivint amb boli, usant goma d'esborrar i fent les còpies en paper carbó. Es suposa que l'explicació té a vore amb l'ètica i la democràcia. Però la deixarem per a un altre dia. Després de vore que en les Corts Valencianes la presidència fa servir un ratolí —que té llunt del cos i li costa estirar el braç i quasi dislocar el muscle— per a activar el micròfon de cada diputat, veig que la cultura l'eficiència en la gestió, l'ergonomia i la salut laboral, no són encara els principis bàsics que es suposa que haurien de ser.

El tancat per al bestiar

Cada u hauria de posar una molleta de pa per al camí que hauria de dur els refugiats —i la resta de persones— cap a una altra Europa possible i necessària, on les diferències i les desigualtats estiguen fonamentades en el dret, la justícia, els drets humans i la democràcia. Hem de decidir en què som diferents, per què i fins a on arriben eixes diferències. Es suposava que construíem una Unió Europea per a això.

Fa un dies vaig enviar cinquanta euros a acnur com a ajuda per als refugiats (de Síria i del país que siga). I diu Takse si amb això ja estem tranquils. Doncs, no, la veritat és que no, però es veu que la «humanitat» —com a concepte ètic— és això. O també és això. I eixe això és la part grossa de la construcció de les nostres societats: mos movem entre la por i la compassió. Pareix que ara mateix estem molt interessats a devaluar-mos èticament, alcem tanques, creem nous camps de concentració i afavorim les màfies i el tràfic de persones. I ja no sabem on estan les «bèsties».

El debat segrestat

Estic pensant en el xantatge i el segrest. Hi ha qui es pensa que pot «segrestar» la llengua i estar seguit seguit demanant-ne un rescat. Són els qui, en una societat com la valenciana (i la catalana, per extensió), desarticulada i sense mitjans d'informació audiovisuals, es pretén preceptor i usuari intolerant d'un suposat «estàndard» i, al mateix temps, es qualifica a ell mateix de coneixedor profund i imbatible de la varietat del seu poble. Són els abanderats d'avantguarda de la salvació de la «pàtria» i, a més, són la «reserva espiritual» de les arrels culturals i lingüístiques del país (de dalt o de baix).

Tope amb un article d'Umberto Eco (del 2004; veg. A passo di gambero) que em fa ressonar l'enclusa: «Podrem dir que la cultura d'esquerra ha esdevingut hegemònica gràcies a una política persistent de xantatge ideològic. [...] És veritat.» Parla d'un cas italià i de la història italiana. Però ara mateix em sembla que també parla per a mi, ara que un company m'ha fet vore que «la coŀlaboració té com a derivat coŀlaboracionista». En el mateix rengló em recorda el règim de Vichy, i deixe córrer el debat, que està a punt de passar del marduix del refrany a l'argument «ad hitlerum».

No hi ha discussió possible, atés que la «veritat» no es discutix. El dubte, el matís, el suggeriment, la documentació o la proposta alternativa, són traïció. No res, que mos se veu vindre a hora de camí. (I ací posarien un refrany més o menys adient i amb una intenció ofensiva ben manifesta.)

Cita dominical / 382: Albert Bastardas i Boada

La solució [...] per a la complexitat lingüística espanyola no sembla pas impossible si, tot plurinacionalitzant-se, l'Estat es «desnacionalitza» i cessa de ser identificat només amb un dels grups etnolingüístics dels que componen actualment Espanya.

Albert Bastardas i Boada, Ecologia de les llengües (1996).

L'encert dels errors

En general no tenim en compte el solatge que deixen els errors. Les recerques científiques, contràriament a la dita popular —¡un error, vaja!—, diuen que aprenem dels encerts, no dels errors, però els errors molt sovint són conjunturals i són el tapís sobre els que resplendixen els encerts. Eixe solatge aplana el camí dels qui l'encerten, perquè s'estalvien cometre eixe error i, amb un poc de sort, l'encerten. O almenys ho pareix mentres ixen guanyant amb la comparança.

El cas és que els errors són la norma, són el dia a dia, perquè sol ser cert que tot ho podríem fer millor. I els errors dels errors són la crueltat, la malaltia, les patologies socials i ètiques, el sindicalisme de les elits, l'humor de dretes, el neoliberalisme per als pobres, la subvenció, el malhumor d'esquerres i l'austeritarisme. N'hi ha molt per a triar, i trobe una cita que me l'encerta: «El nou pensament necessita, doncs, el «bon temperament» de qui valora l’encert dels errors, i no es limita simplement a refutar i rebutjar.»

En canvi, els encerts, el milacre, el paradís en la Terra, no és habitual i florix sobre eixe solatge i fa figa ofegat per l'excés de nitrat. Ahir vaig xutar «bé», però el porter me la va parar; més tard vaig marcar perquè la vaig tocar de cap «malament». Conjuntura: era una patxanga.

La pàtria sense urnes

Per fi augmenten les vendes de cotxes elèctrics, tot i que la xifra fa riure: 496 fins a febrer. En la mateixa pàgina del diari (El País, 03.03.2016) Xavier Vidal-Folch cita un informe de la Comissió Europea sobre la suposada faena del govern espanyol:

Suspensos encolomats a les polítiques actives d'ocupació: la seua capacitat és «limitada», el servei «va reduir» el personal; el nombre d'ofertes «encara és baix»; la cooperació entre agències és «marginal»: les privades donen serveis «limitats»; no hi ha «cap seguiment» i la garantia nuvenil «no estan donant els fruits» esperables. Desastre sense paŀliatius.

I es suposa que ara volem canviar de govern en Espanya, però no pot ser perquè n'hi han uns quants que preferixen tindre una pàtria i no tant una democràcia.

Els porcs solts

Comenta Eugeni Reig que al porc javalí o senglar per Albaida li diuen «porc solt». I aixina, el refrany «donar més faena que un poc solt» tindria un protagonista inesperat. Bé, no he trobat de moment documentació que confirme eixa idea d'Eugeni. El senglar té bona cosa de denominacions (i variants formals): senglar (singlar), javalí (jovelí, jevalí), porc fer, porc feréstec, porc cerval, porc salvatge, porc montés, taixó (toixó)... Al capdavall, em sembla que no cal que un senglar vaja solt per ahí, perquè els porcs, si cal fer alguna malifeta, són animalets molt capaços de fussar i rosegar omnívorament si per descuit se n'ixen del tancat. I això sense posar-mos a escriure faules.

Traducció d'oïda

Apareix en la revista Mètode la suposada expressió valenciana «de sentides» en «L'estrany cas del guaiac». Com que l'havia sentida mai, faig una cerca però no la localitze. Llavors, agarre el Salt 4.0 i traduïxc «de oïdas». ¡Aquiriqüè!, apareix eixe «de sentides». Provaré a dis-los-ho als de Mètode, perquè la revista està molt bé i uns detallets de mala traducció d'eixe tipus no haurien de passar el control de qualitat. I continue amb la mosca Drosophila subobscura, que està vist que estarà ben ampla per tot el planeta quan desaparegam.

L'AVL es renova per terços

Hem estat comentant Takse i jo la renovació d'acadèmics que hi haurà en l'avl. Tot ha vingut perquè un collistaire de Migjorn ha fet un comentari sobre les travesses per a la renovació. No estava jo pendent de res de tot això, ni m'enrecordava que enguany tocava eixe procés. Han de substituir Rafael Alemany Ferrer, Manel Pérez Saldanya, Joan Alfons Gil Albors, Miquel Navarro Sorní, Maria Soledat González Felip i Pere Maria Orts i Bosch. Mos han eixit un bon munt de noms, pensant a més —tal com dia el collistaire— que caldria incorporar dones per a aconseguir que n'hi hagen més entre els acadèmics, ja que ara mateix només n'hi ha una (Verònica Cantó). Tot i que el criteri d'incorporar dones per arribar a una «quota» pareix discutible, no ho és tant si pensem que és indiscutible l'existència d'una «discriminació positiva» que s'ha aplicat sense remordiments per a que «tot siguen hòmens i estiguen sopant», per dir-ho com l'acudit aquell. Tal com diu algun estudi que s'ha fet sobre la qüestió de les millors eleccions de càrrecs, caldria fer anar l'atzar i avant, tenint cura només que la llista d'elegibles estiguera composta pel mateix nombre d'hòmens i dones. Tots podem ser igual d'incompetents, però els hòmens pareix que vullgam evitar que les dones ho demostren. O que ho desmentixquen, amb una miqueta de sort.