Ara que he acabat Fatxa de Jason Stanley, que ha apamat els conceptes generals amb què podem delimitar una ideologia que combina la por més planera, la impotència pel fet de no saber entendre l'alteritat i l'enyor del temps en què no calia entendre-la, lligc l'article «Quan la fi d’un món s’interpreta com la fi del món» 🔗 de Gil-Manuel Hernàndez i Martí, que no tan sols posa unes quantes pedretes més per a seguir el cami, sinó que afig la perspectiva de Donatella Di Cesare —que sembla ben necessària des de fa uns anys— per a mirar d'entendre-mos com a democràcia: «democràcia immunitària», en diuen.
Torna la calor, esperem al sol el mecànic que entén justet en valencià els números dels kilòmetres que li diguem i que ha de revisar el cotxe per a passar l'itv, tot torna i passa, mai de la mateixa manera i mai no acabem d'encertar el punt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada