Cuines arrelades

Escriu Joan Garí sobre «Cuina, pocavergonyes i xarxes socials», 🔗 on inclou un paràgraf final que m'ha semblat entre inesperat i necessari:

Al capítol de les anècdotes, revelaré que, a pesar que la majoria dels participants en l’encontre érem valencianoparlants, vaig ser l’únic que vaig usar amb naturalitat la llengua del país (tot l’acte va ser meticulosament gravat per a posterior difusió). Sincerament, hi hauríem de fer un pensament. ¿Com és possible defensar la cuina autèntica i arrelada a un territori prescindint de les marques culturals —i la llengua n’és la més valuosa— d’eixe territori? Una matèria per a reflexionar molt seriosament.

En diu «anècdota», però si cal «reflexionar molt seriosament» no sembla tan anecdòtica i no ho és. De fet, no és anecdòtica, lamentablement, que tan sols no va parlar en valencià amb naturalitat en l'encontre, sinó que podem ampliar el focus i vore que els web dels restaurants que van participar —i del bloguer gastronòmic— no tenen versió en valencià.

N'hi ha restaurants que sí que tenen el web en valencià, com ara els de Ricard Camarena, 🔗 El Baret de Miquel (Dénia), 🔗 el restaurant Origen (Carcaixent), 🔗 el restaurant Ausiàs (Pedreguer) 🔗 o el facebook del restaurant Ca La Mar (el Cabanyal) 🔗 o l'ocurrent i senzill Nyas Coca!, 🔗 de Pep Romany (Dénia), el del Pont Sec. 🔗

I n'hi han que tiren pel dret i apliquen una traducció automàtica, com ara els del grup Saona 🔗, els del Grup Gastro Trinquet 🔗 o el de Cala Bandida (Xàbia). 🔗 És un recurs simple i efectiu, i no cal ni tindre un mínim de respecte i sensibilitat pel tema, sinó un poquet de coherència —abunden els que s'omplin la boca amb la cultura, les arrels, el medi, les tradicions...— o que els condicionaments socials i polítics promoguen i impulsen l'ús de la llengua: hi ha locals de Saona a Catalunya.

El meu comentari en l'article de Garí acabava:

Si no tenen eixe mínim de sensibilitat per la cultura del propi país, la resta del que diuen que pretenen ressona prou en el buit.