El dia 5 del mes passat em va pegar pel coŀloquial i hui, vaja, també dia 5 però de febrer, em torna a passar pel cap, no casualment, sinó arran de la lectura de l'article «Un corpus col·loquial i dialectal del valencià: parlars» de Sandra Montserrat i Carles Segura (Zeitschrift für Katalanistik, 33, 2020), 📜 article que, a més, aporta unes quantes dades sobre la faena que s'està fent per a documentar i conéixer l'oralitat coŀloquial.
L'article comenta que ja hi ha diverses bases de dades (CorValc, 🔗 CCCUB, 🔗 COLC),🔗 sobretot catalanes, i que ells estan treballant per omplir el panorama del valencià, on també hi ha alguns projectes en marxa, però «no existeix un corpus textual de grans dimensions, prou representatiu per a poder estudiar les varietats valencianes, tant la variació dialectal com la funcional (coŀloquial)».
A banda d'eixe propòsit general, hi ha un detall que em sembla significatiu i em fa pensar que estem condicionats en la recerca per una confusió —un prejuí de tants— que mos du a no tindre en compte una varietat funcional, la versió formal del valencià «no interferit», que és una versió que convindria tindre en compte abans que desaparega ofegada per la interferència del castellà o per la versió formal que oferix una escolarització en eixe valencià «d'escola» que deixa la llengua com a clossa auxiliar de formalitat precària i forçada.
Llegint l'article, tinca la sensació que estan pensant que «la llengua en l’estat menys interferit possible» és una llengua que varia diatòpicament només per la banda «coŀloquial», com si eixa llengua no interferida no tinguera també marques lèxiques, fonètiques i morfològiques de respecte, d'atenció, d'importància, de seriositat, com si en el valencià no interferit tot fora «gresca i xerinola» o cagar-se «en la mar salà».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada