divendres, 12 de febrer del 2021

Evitar els entropessons

M'he de mentalitzar per a evitar pegar-me cabotades innecessàriament. Si fora necessari per a aconseguir un objectiu o per a mostrar un posicionament ètic, d'acord, cal posar-se el casc d'obra metafòric i avant. Si per això entropesses amb l'estupidesa, la desídia o la mala idea, ho pots assumir com un dels «accidents» de la vida. Ben mirant, eixos entropessons poden ser una font d'aprofundiment en el coneiximent de la natura humana. En tot cas, parafrasejant allò que dia aquell, «si ja sabem com es posen», no cal que facilitar-los a eixes persones una nova ocasió de mostrar les seues qualitats característiques.

A més, hem d'aprendre que hi ha persones que, d'entrada, abans de pensar i valorar la proposta que els pugues fer, diran que no. I aixina, una volta han dit que no, que s'afone la barca, té igual, no rectificaran el rumb. Per això, moltes voltes convé esperar —animar, si vols, però esperar— que siguen eixes mateixes persones les que facen el primer pas, que vegen el tema, que pregunten o inclús que facen la proposta. D'eixa manera pareix que no es veuen tan pressionades a esculpir en pedra una opinió ràpida, taxativa i rotunda, sinó que solen tindre més fàcil raonar, revisar, reflexionar, modular les propostes, acceptar els matisos, valorar els avantatges i els inconvenients, i tots eixos mecanismes propis del diàleg, la coŀlaboració i la participació.

He vist moltes voltes que eixes persones solen ser submises, resignades, insegures, temoroses i suspicaces, que no saben mai fins a on poden confiar o delegar i a partir d'a on han d'acceptar la responsabilitat. I per a evitar eixes inseguretats, adopten una posició pètria i acerada, que mira de defugir els problemes però, al mateix temps, intenten evitar que la seua posició o les seues decisions siguen objecte de dubte o debat.

I tot açò que hui pareix tan genèric i impersonal, prové del fet que hui estic pensant en alguna persona amb qui em relacione quotidianament, ja que haver de tractar-los i aprendre a fer-ho també és una part de la faena de cada dia. I ben cert que assumixc que la seua creu deu ser aguantar-me a mi, que em considere tímid i dialogant, massa carregat de raons, en general, i massa explícitament excèptic.

Dit això amb una autocrítica molt parcial, sé que, per molt pacífic que em semble a mi que soc, a les persones que tenen posicions de poder, si no els dones un cert tractament de deferència o si els escrius anant massa al gra —tendixc a pensar que som funcionaris i que estem per a servir la ciutadania i l'interés públic amb eficàcia—, t'estalvies de construir-mos un pedestal o una columna de lloances —com dia el company Vicent, d'«Olimp» parlamentari; o com una «residència dels déus» d'Atèrix i Obèlix—, això els fa tremolar i els desperta eixa malíccia dels qui han aprés que cal adular els poderosos i oprimir els febles.

La pràctica trau els mestres: ni adular els poderosos ni oprimir els febles, i mà esquerra per a evitar els conflictes inútils.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada