Intervinc amb una síntesi d'este apunt en els comentaris de La Veu que seguixen la notícia «L'AVL recomana a À. que utilitze un valencià "pròxim" per a "guanyar credibilitat"» (28.04.2017), on comence assenyalant que la nova televisió hauria començar per contractar el personal legalment seguint els principis de mèrit, capacitat i publicitat. A continuació, quant al personal que ha de ser la veu del mitjà (locutors, presentadors i periodistes), caldria seguir el «sentit comú» que heu comentat, però eixe sentit comú que permet pensar que són les persones que parlen en valencià espontàniament i quotidianament (en la varietat dialectal que siga) les que tenen l'estil de pronúncia que preferim. Són persones que és possible que cometen errors de normativa, però que no solen cometre errors de llengua. A més, diria que són més fàcils de resoldre els errors de llengua (habitualment deguts a la interferència del castellà) que els de normativa, sobretot quan la normativa és entesa com si fóra una matèria docent que cal anar aprovant dia a dia.
La llengua no és la normativa (ni en valencià ni en cap altra llengua), és molt més que eixa síntesi de prescripcions i preferències. I molt més encara si la normativa pretén imposar arbitrarietats dialectals o filològiques més o menys tradicionals o repetides, però que ni tenen fonament ni consistència.
El llibre d'estil de l'AVL per als mitjans és una bona base per a començar. Per exemple, per a evitar transmetre la confusió en les pronúncies de València, Dénia, Novetlè, etc. Sabem massa bé que el fet normatiu que València s'escriga amb accent obert a pesar de la pronúncia és conseqüència de la trista història de l'ús del valencià fins ara. A mi m'és igual que s'acabe pronunciant de manera general València o Dènia, si és que hem de tirar per eixe camí i els parlants més jóvens ho aprenen aixina (també aprenen «olora» en lloc de «fa olor», «els dents» en lloc de «les dents», «hombros» en lloc de «muscles», «antonses» i no «aleshores» o «llavors»...), però preferiria que sabérem que ho fem perquè triem eixe camí i no perquè siga un fenomen natural que no podem controlar o evitar ni perquè tinga més fonament que una interpretació correcta de les dades i les possibilitats.
Tenim exemples que no hauríem de seguir, com ara la poca traça en valencià de molts locutors de la ser quan pretenen deixar volar un poc de valencià per la ràdio (una miqueta de bona voluntat, d'això sí que en deuen tindre) o la mala tria general dels locutors que fan les campanyes de publicitat institucional: hui, després de molt de temps i unes quantes campanyes d'este nou govern, he sentit una veu (masculina) que no estava impostant la llengua. Això hauria de ser normal, si és que hi ha res normal en este món. «Normalment» amb mitjans audiovisuals democràtics i bona cosa d'ús del valencià, segur que es poden resoldre les discordances derivades del desús del valencià i la discriminació lingüística.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada