L'altra que cal tindre en compte és que la va errar Joan Fuster quan va dir allò que dir-mos valencians era la nostra manera de dir-mos catalans. Jo opine que dir-se valencià és una filiació geogràfica, com si foren cognoms de l'orografia històrica, coses que es veuen en els atles. Però, caram, igual no la va errar tant Fuster, atés que Wert ja ha previst que dir-mos valencians siga la nostra manera de dir-mos espanyols. De fet, ni tan sols caldrà dir-se valencià, que ja ho tenim bé diguent-mos espanyols. Això no resol la crisi ètica, econòmica i democràtica, perquè per ací tot això s'ho emporten els mateixos que per allà, els directius de les grans empreses i bancs, —polítics o evasors fiscals diversos—. Segurament resol ben resoludament eixa estranya manera d'enfocar el problema de la democràcia, una democràcia on dir-se «demòcrata» es veu que no sempre és una manera de dir-se espanyol. Vaja, igualet que dir-se valencià, que tant aprofita per a una cosa com per a una altra. Això és: geografia sentimental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada