Qui tinga interés ja deu haver omplit diversos àlbums de fotos sobre la qüestió. Jo simplement he topat amb un número del 2010 que tenia perdut de la revista El Temps i el d'esta setmana. Han aparegut els dos damunt la taula, un al costat de l'altre, i immeditament he sentit que la realitat supera el Groundhog day aquell de Harold Ramis amb Bill Murray i Andie MacDowell, i en versió catalanovalenciana. Afigc això de «valenciana» perquè si Bill Murray va aprendre a tocar el piano, doncs, tot és possible.
De matí tope amb Aureli, que ara es fa el café davant de les torres. L'última que li ha passat pel cap: «cutxamander -ra» ('dotor'; 'manifasser'). No és cap novetat, és clar, perquè ell no es dedica a la neologia, sinó un terme que segurament ve de l'Aragó i que ha arrelat sobretot a les comarques centrals de la catalanofonia, és a dir, al voltant de Tortosa. En eixes coses d'una política per al País Valencià, els valencians, fa temps que ni dotoregem ni manifassegem. Ni poc ni massa ni tant com caldria.
D'una a l'altra, la música s'assembla, però el piano és un altre. Hom diria que entre un titular i l'altre "han passat de pantalla" i no veig clar un "game over" a curt termini. Atrapat en el temps no sé si és un bon exemple: la diferència és que totes les pel·lícules americanes tenen un "The end" i ací sempre hi ha el "to be continued". Que els valencians hauríem de ser una miquinya més cutxamanders? Cadascú "és com és" i en això, nosaltres, sempre som massa i més. Col·lectivament, no hi ha aspiracions ni tampoc porositat. :-)
ResponEliminaHome, Bill Murray s'ho va currar fins arribar a tocar el piano i altres coses. Vorem la continuació.
ResponEliminaPel que fa als valencians, tot serà que, després que els catalans aconseguixquen ser un estat, mosatros més. Però «més» ja no sé de què, com sempre.
Molt bona aquesta... No patisques, que això de Reino de Valencia sempre ha vestit molt.
ResponElimina