Juan Cruz cita en el diari El País («Los 37 lectores de Borges», 14.06.2008) un comentari de Ricardo Cayuela del 2003:
Les autoritats espanyoles festegen la llengua, la promouen, en presumixen en tots els fòrums i àmbits internacionals i, al mateix temps, no tenen cap interés per conéixer els parlants d'eixa llengua ni els interessa el que escriuen o el que fan.
Bé, curiosament, les «autoritats espanyoles» fan això mateix amb la diversitat cultural i lingüística espanyola, i en això ens sentim ben agermanats amb els ciutadans d'Amèrica.
D'altra banda, i parlant ara de miembros i miembras, assenyala encertadament en el mateix diari Soledad Gallego-Díaz («Le gustan las mujeres») a partir d'un comentari d'Alfonso Guerra:
En fi, que dir que u no és "ni feminista ni misògin" és com dir, en la mateixa tacada, que u no és "ni socialista ni misantrop". Una ximpleria.
[...]
A vore si resulta que el que s'està discutint és una altra cosa.
Doncs, sí, es parla d'una altra cosa, perquè el que és de llengua, em sembla que ni en parlen en la rae. La paraula miembra segurament no té cap altre inconvenient que les dones no devien tindre dret a ser-ho. He tractat de trobar una referència femenina en el corde, però no és fàcil trobar-la. Me n'apareix una de 1852 de Cecilia Böhl de Faber —miembro aplicat a una dona—, millor dit, de Fernán Caballero, el pseudònim que, veges per a on, es va haver d'imposar. Sí que n'hi ha havia una referència de miembras del 1908 al Perú, i com que algunes de més modernes també provenen d'Amèrica —una de Costa Rica, que inclou també juezas—, deu ser que alguna cosa s'hi cou, i per ací els cou a alguns, pot ser que fins i tot els coga «el miembro».
Hola Miquel, em sembla que tens molta raó en això que escrius. Moltes vegades la RAE sembla un club de dinosaures misògins que només van allà a fer el cafenet i a parlar dels seus problemes de pròstata i tots els alifacs de l'edat. Dels parlants? Passen bastant, sobretot, com tu dius, si són dones. Me'ls imagine amb un somriure sota el nas, comentat allò de "miembras" i fent-se els masclets. Bastant penós. De les altres llengües de l'Estat... què vols que et diga? Ja sabem massa com ens tracta sempre Espanya als de la colònia.
ResponEliminaNo és un problema que ens afecti els catalanoparlants, en aquest cas, però la veritat és que sorprèn aquesta quasi unanimitat en contra de "miembras". Quin problema hi ha? No és el mateix cas que "ministra"?
ResponEliminaM'alegra molt que hages trobat eixes documentacions antigues de "miembra", per passar-les per la cara d'algú que conec.
Hola, Francesc: el mal és que n'hi han de jóvens que també pretenen guarder algunes essències.
ResponEliminaD'altra banda, Vigilant, crec que t'he induït a un error, ja que l'exemple de Böhl de Faber era referent a miembro aplicat a una dona. En tot cas, no he aconseguit trobar-ne més --tampoc he fet una recerca molt intensa.
Quant a l'ús del femení marcat, sí que sembla més estés per Amèrica. I tampoc no hi veig cap problema, i menys encara si és que, com diuen contradictòriament alguns contra el que pretenen, si la RAE és notària o pren nota del que diu «la gent». Pot ser que «la gent» ara diga «miembra».
A les autoritats espanyoles els interessa dominar amb la llengua. Per a ells, no és una eina de comunicació, sinó de poder. A més parlants, més poder, més importància en el concert mundial per aixafar els parlants d'altres llengües. I això, ja ho deia en Nebrija aquell.
ResponEliminaCertament, Llorenç. La que passa és que això és la política, i la llengua forma part del poder i de la comunicació d'eixe poder.
ResponEliminaEl que és lamentable és fins a quin punt alguns continuen treballant per ser «companys» d'imperis: l'imperis de la seua llengua, l'imperi del seu sexe...