Fa dos anys vaig fer una anotació republicana. Enguany me s'ha passat la data, perquè estava afaenat fent unes modestes reflexions valencianistes per a un company i, sobretot, mestre intel·lectual. Aixina que amb eixes coses que em suggerix la meua curta experiència política de ciutadà, me se passa la data, però la reflexió no, també induïda per la realitat:
És sorprenent comprovar que hi ha tècnics lingüístics (valencians) tan enlluernats per la correcció (per la unitat, pel nom de la llengua...) que, si només depenguera d'ells, aconseguirien que la llengua fóra un silenci ben normatiu. Són aquells que tindrien ois d'escriure «mosatros» però, en canvi, tenen el costum —conscient— de la subordinació lingüística davant els qui parlen castellà.
Aixina, el camí que mos queda és ben curt, certament, si no ens adonem que l'ús quotidià que cadascú —tots— fa de la llengua és el sedàs i l'adob de totes les propostes normatives.
Però quina és la base normativa (encara que siga de normativa popular raonada) d'admetre "mosatros" per escrit? Només és per curiositat.
ResponEliminaGràcies de bestreta, que diu l'Eugeni...
Hola:
ResponEliminaM'alegre que la teua desintoxicació d'Internet no siga total.
Les referències són el Diccionari valencià (Bromera, 1996) i el Salt 2.0:
mosatros pron. [col·loq.] Nosaltres.
Col·loquial, doncs; i estic segur que hi ha texts escrits col·loquials.
En tot cas, jo no trobe preocupant l'ús d'una forma resultant de l'evolució de la llengua (ho explica Abelard mateix) sinó el desús de la llengua. Perquè, si no vaig errat, totes les llengües existixen gràcies a allò que els diccionaris diu «col·loquial».