Dilluns de vesprada.
Estava sentint l'«Idili de Sigfrid» de Richard Wagner i ara «Flying in a Blue Dream» de Joe Satriani —gràcies a l'aleatorietat de l'Ipod—, he vist com es tanquen els cardenals a la capella Sixtina «extra omnes», Oleguer Presas Renom al programa de l'Albert Om mostra que té unes referències sòlides i positives en la vida, el Govern espanyol que es comporta amb el català-valencià a les escoles oficials d'idiomes, els vascos que han votat per l'Ibarretxe, però també per Patxi López i pels curiosos oportunistes d'EHAK —jo m'havia decantat per Aralar—, discutim en Migjorn sobre més prompte ('més aviat') o siti ('solar, lloc, espai'), els papers de Salamanca tornen a Catalunya —però potser no al País Valencià?— i quatre coses més.
Entre altres, no m'han fet cas —encara— sobre l'error de la se(t)mana cultural de les Corts (valencianes, naturalment) i s'hi han llançat «sense ànim d'esmena» —que dien aquells—, com era ben previsible. Al capdavall, qui més ens n'adonem sinó els malalts de llengua? I potser no morirem d'eixe mal, però el símptoma és inconfusible i la supuració demagògica habitual d'alguns dirigents del pp valencianer sembla inevitable, perquè el que no suma, se n'ix.
Enllaç relacionat:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada