divendres, 23 d’agost de 2013

Expressions tàcites

Estem tan acostumats que desapareguen o apareguen perquè estan prohibides o permeses, que sembla que t'hagen d'impedir o d'imposar la llengua. Almenys aixina s'ho agarren massa catalanoparlants valencians, que esdevenen essencialment castellanoparlants en el gimnàs o en la piscina, sempre sotmesos a la prohibició tàcita de parlar en valencià mentres no els hagen validat el salconduit o la indulgència lingüístics.

Per l'altra banda, és cert, també hi ha casos de castellanoparlants que es senten agredits o atemorits pel fet que algú els parle en valencià. Pel que hem vist abans, és falta de costum. Supose que tenen la sensació en eixes escasses ocasions que qui parla en valencià sense demanar-los permís o intervenint en contra de l'ambient tàcit, pretenen el conflicte o la polèmica. Els veig un poc cohibits, sovint incapaços de mantindre una conversa sense més pacte lingüístic que la llibertat d'elecció de llengua de cada u. És clar, eixes persones tenen la llibertat de parlar en l'única llengua que saben parlar, i això és una llibertat tan justeta en un país suposadament «bilingüe», que li vea en la cara que li semblava violent descobrir eixa mancança.

Al final n'hi havia un de Favara, dos seguidors d'Eva Dénia, Feliu Ventura i Obrint Pas reprimits en la convenció i una interlocutora generosament maŀleable, a més d'una canària casada amb un xicon d'Alcoi que li parla en castellà però que ho entén tot «perquè parle com els seus nebots» i un professor de matemàtiques perfectament adaptat a la conversa bilingüe.

Publica un comentari a l'entrada