Un espanyol amb barba

Me se para un mosquit tigre sobre el genoll. Un moment. L'espante amb la mà. Hi ha instal·lat actualment un debat en els mitjans que pareix un mosquit tigre: va movent-se a trompades sense saber massa bé on parar però amb ànsia de picar i traure suc. Estem assistint a la «preqüela» dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Només falta que traguen un informe on es demostre que el certificat de naiximent d'Obama té el mateix número que la matrícula de la furgoneta de les Rambles. Si els periodistes «interessats» en la qüestió no arriben a explicar la relació entre una cosa i una altra, que li ho demanen a Trump, que segur que té informació de rellevància en menys de 140 caràcters.

Tant en sabien uns i altres, l'alcalde del Vilvoorde, la cia, la policia espanyola... Ara de colp tots ho sabien tot. Només els cal afegir que li se vea en la cara a l'imam... Llavors, ¿quina conclusió hem de traure?: que la cup són el dimoni amb cua i, a més, maleducats, que un estat independent català és impossible i que la mare de déu de l'amor que Fernández Díaz va condecorar ho haguera impedit si ell continuara sent ministre: la verge ho veu tot també, però ningú no li pregunta ara.

Fa unes setmanes un turista que anava en un quatre per quatre em va demanar per l'autopista cap a Madrid. Parlava en castellà i tenia trets «espanyols» (però amb barba). No sé si professava cap religió, si era de Carmena o de l'alcalde masclista d'Alcorcón. N'hauré d'informar.

Presons sense guàrdies

També ha plogut un poc hui, però el final del dia torna a recalfar-se. La calor encara acompanya, per tant, el debat en el parlament espanyol sobre la capacitat de mentir dels president del govern Mariano Rajoy Brey que senc de passada en la ràdio. Sabem que eixa capacitat és gran i que l'aplica amb molta calma i sense cap sentiment visible de deute d'honradesa amb els ciutadans, Es veu que, en contra del que pensem alguns que hauria de ser, el pacte democràtic que seguim no es basa en l'aplicació de l'ètica, el reconeiximent de responsabilitats i la reparació. Els ciutadans, mitjanament egoistes i satisfets, acceptem que es tracta tan sols d'«aparentar» un compromís amb uns valors permanentment infringits. Podríem pensar que tal com es fa en les misses catòliques, ideologia encara ben instituïda en el nostre ideari expressiu.

Al Brasil n'hi ha presons sense guàrdies. Tots els indicadors sobre la inversió que necessiten i els objectius que aconseguixen són favorables a estes presons, per damunt del sistema de guerra civil classista que resguarda les altres presons. Més enllà de la connivència i la impotència o la resignació, hi ha versions i opcions polítiques i administratives alternatives per a evitar i tractar la mentira i el delicte.

Cada poll com un cigró

Les primeres pluges del final de l'estiu —això espere, que s'acabe esta calor— em porten una dita: cada poll com un cigró. Tot perquè dos tios meus s'han comprat últimament sengles cotxes. Jo els dia que pareixia que se n'eixien, de bé que els anaven les coses. Però ells s'ho han agarrat amb més mesura i em deixen caure la frase. No l'havia sentida mai, cosa que els sorprén. Sol passar que no fem cas de les dites i refranys, però no seria ben bé el meu cas, que m'he passat la vida apuntant les expressions que oferien les reunions familiars. Tot en desordre i sense mètode apuntat a trossos i mossos en papers mig perduts.

M'enduc fotos de quan era menut: Guadalest, Xàbia, Bocairent, Benidorm, Carcaixent, Torís, París... A Takse li sembla que mos féem moltes fotos. Ma uela era molt faenera, però també de viure el moment. Amb cigrons i sense polls. Li agradava eixir en les fotos.

Les edats flexibles

La filla d'una amiga em va mostrar com creua les cames encavallant-les i nugant-les amb els peus. Té catorze anys. Fa uns anys també ho fea la seua germana major. Per a mi, això era un entreteniment a què també em dedicava quan tenia la seua edat i fins a la vintena, em sembla recordar. A més, m'alçava en equilibri aguantant-me amb les mans. En canvi, ara, en un moment d'estiu que alce en este rebost del futur, vaig provar a fer-ho, però no vaig poder. Les creue encara, sí, però no recorde com fea per a que s'aguantaren lligades. No havia pensat que no puguera fer-ho ja. Al capdavall, tampoc era un exercici que aprofitara per a res més que per a exhibir eixa flexibilitat de l'edat. La plenitud del cos, en general, ve aixina, com un descobriment i una millora possible del que anem tenint a cada temporada.

També li ha pegat ara pels unicorns. Li envie la cançó de Silvio Rodríguez sobre l'unicorn blau que li se va perdre al cubà. Em sembla que en això de la cultura també hi ha una flexibilitat que convé aprofitar i practicar. És un descobriment en què cal mirar cap a fora i des de perspectives diferents, han de ser paisatges canviants. Es tracta d'anar omplint-se amb la memòria i la vida dels altres, per a farcir i organitzar el canemàs que tenim a dins amb possibilitats que no mos vénen donades pel la inèrcia del cos i el moviment. A Takse li sembla que seria bo que escoltara «Amor particular» de Lluís Llach, perquè és una cançó d'un amor que és bo conéixer. I és una cançó que l'aborrona encara.

Cita dominical / 458: Vicent Mifsud Estruch

Cada u ha de respondre pel que ha fet ell. [...] Jo tinc memòria, perquè ho he fet. Vull dir..., clar, quan diuen: «no heu fet res»... Doncs, no sé... És a dir, possiblement..., jo dic, doncs, la gent s'enrecorda poc... La gent s'enrecorda poc, perquè alguns feen i altres no feen.

Vicent Mifsud Estruch, periodista i membre del comité d'empresa d'RTVV, ComLoc 2013, 01:52:10.

Exportació de roses

Takse riu de vore com els manifestants de Barcelona estan omplint una furgona de la policia de roses roges, grogues i blanques. Quasi que no es poden moure, perquè el personal no para d'afegir roses en les reixes de protecció de la furgona. Roses de protecció de les llibertats... Ingenuïtat, segurament. Amb tot, caldria provar a fer que el rei espanyol i els polítics amb competències en negocis d'armes amb estats dictatorials i terroristes hi afegiren una rosa de rectificació, perquè tot el sentiment exhibit i les bones paraules que han mostrat en la manifestació no siguen només la façana que amaga el cinisme habitual.

Esperem que els titulars de la premsa puguen mostrar alguna cosa diferent del que hem de llegir actualment (Vilaweb, 22.08.2017):

L'estat espanyol va exportar armes per valor de nou-cents milions al règim saudita entre el 2014 i el 2016, malgrat les violacions de drets

La creativitat dels peixets

El desordre és creatiu, diuen els qui amunteguen papers, llibres i objectes variats. Segurament l'argument té a vore més amb una justificació de la gossera que amb una comprovació objectiva. Sí que han fet algun estudi científic sobre la qüestió que dóna suport a l'afirmació, però no crec que això faça que els qui defenen el «seu» desordre puguen pensar que l'encerten al cent per cent. Percentualment, sí, tenen moltes opcions per a encertar-la, el cinquanta per cent, vaja. I la termodinàmica i la vida mateix preferix el desastre permanent. En tot cas, la resta, els casos en què el desordre mareja, desorienta, retarda... Doncs, mos haurem d'esforçar creativament per a compensar-los, perquè no és cosa de perdre les opcions desconegudes que s'amaguen entre la pols i els peixets de plata.

Idees brunes

Des del 1998 fins al 2016 han editat 1.860.000 exemplars de Matin brun de Franck Pavloff. Són onze pàgines i té un preu de dos euros actualment. Te'l lliges en un bufit, però és cosa de vore com eixe buf es condensa en una brafada que arreplega l'alé del poema de Martin Niemöller, l'estupefacció que provoca El procés de Kafka i el mal cos que te se queda quan lliges sobre Pol Pot, els gulags soviètics o l'actual i inqualificat encara règim saudita. Massa coses he condensat en esta petita faula, però trobe que té eixe mèrit.

De passada aprens que, en francés, clebs i clébard és gos i matou és gat. Ah, i que el color bru encara té una mala fama ben injusta.

Miratge d'analistes

Cal agrair a alguns experts que ixen en la televisió —he vist La Sexta, en concret, amb analistes competents coneixedors dels països àrabs, de l'Àfrica o del Pròxim Orient— que hagen tingut ocasió de comentar les possibles raons i desraons dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Començant per una crítica ben feta a les nostres «innocències» institucionals.

El contrast, però, trobe que va començar amb una pregunta al conseller d'Interior català que li demanava si s'havien comportant com un estat. El conseller va dir que sí, però ni més ni menys que fent ús de les competències estatutàries. Tot i que la pregunta ja respon, a algú li degué coure això.

A les poques hores o dies, després dels elogis a les forces policials, en esta ocasió, «catalanes», hem arribat al punt de l'empastre ideològic nacionalista i gens democràtic: dirigents polítics i policials que parlen en català, «tolerància» i «ajudes socials» per als musulmans, «excés» de musulmans en algunes ciutats... Segons Pedro Pitarch, Guifré el Pilós no entendria què és això de la democràcia. No cal recular tant, ¿oi? La llegenda diu que ell també en sabia del nom de Déu i la pàtria en la boca.

L'islam de tots els colors

«L'islam és pau», hem sentit dir estos dies després que uns pretesos islamistes hagen continuat difonent la seua versió criminal d'eixa religió (ara en Barcelona, Cambrils, Subirats o a Finlàndia). En un país amb tanta història lligada al catolicisme i als seus privilegis i prebendes com Espanya, sabem que eixa religió i, vaja, totes les religions, tenen moltes versions possibles. El robatori, la discriminació sexual o ideològica, la pederàstia o qualsevol faceta humana (fins i tot les positives i beneficioses per a la societat) es coven dins de les religions, de la mateixa manera que es coven dins de les persones.

Convindria assumir-ho i, conseqüentment, no tornar a repetir que l'islam és això o allò sense més sentit que un encanteri que no es demostra. Des del moment que és una religió, sabem que són somnis o conjunts de creences més o menys fonamentades o racionals. No són això o allò en concret, sinó això o allò que en fem les persones.

El problema de l'islam ací és, però, que només coneixem la versió criminal, però desconeixem les activitats solidàries i socials que supose que realitzen els seguidors d'eixa religió. Només mos arriba que discriminen i oprimixen les dones, que tenen tabús alimentaris, que aplaudixen la pena de mort, la mutilació, els assassinats per honor... Bé, en resum, com si l'islam fóra una versió del catolicisme que coneixem.

Per tant, seria interessant que mos arribara alguna altra versió, tal com del catolicisme coneixem que hi ha criminals i persones honrades, assetjadors sexuals i persones solidàries, partidaris de les guerres santes i cooperadors per la pau en molts llocs del món, persones que delinquixen, es confessen i continuen delinquint i persones que no es confessen i que, a més, paguen imposts i exigixen polítiques justes equitatives i igualitàries. Sí, n'he vist de tots els colors.

---

• I sense creure-m'ho massa, pel riu: 06:56 + 07:12 + 07:35 + 06:47.

La música del camí

Fa unes setmanes, o uns mesos —ja no ho sé massa bé— que escolte bandes sonores de peŀlícules. Tot començà amb Elmer Bernstein i Bernard Herrmann, però m'he estés a uns quants compositors més, més antics i més moderns, dels simis de Jerry Goldsmith i abans, passant per Miklós Rózsa o Howard Shore i arribant a Jon Kull.

En tot cas hui he fet un petit canvi, he provat a trobar alguna cosa en àrab que m'agradara i, he tingut sort, he topat amb Souad Massi —سعاد ماسي; trobe que en català hauria ser Suad Massí—, que em sembla que m'ha atrapat un poc com quan vaig topar amb la cantant sueca Laleh, tot i que tinguen poc a vore.

Hi ha molta música que mos agradaria si no estiguera tan amagada. (I això que la xica no és gens desconeguda a França.) La faena de la «cultureta» que mos anem fent és també eixa, anar topant amb les pedretes del camí que mos fan caure en els detalls que l'empedren.

Cita dominical / 457: Ágnes Heller

Estan en contra sense saber de què estan a favor. I això és un problema.

Ágnes Heller, segons Carles Capdevila en Entendre el món.

Idiomes oïts i inoïts

La cadena ser ha posat durant estos dos dies més música en català que en la vida. És trist i lamentable constatar-ho i inclús sentir-ho, pensar-ho. Fins i tot pot ser una pensament o una percepció injusta, esbiaxada, perquè no conec les estadístiques sobre l'ús de les llengües en les cançons en eixa cadena. La cosa es que és tracta dels atemptats de Barcelona i Cambrils. I de rebot hem sentit parlar en català en les cadenes de televisió espanyoles, diria que més que en la vida també.

Doncs, no cal que hi haja més atemptats ni catàstrofes per a plorar-les en la llengua de les víctimes (cal dir que les víctimes em sembla que han segut majoritàriament turistes estrangers). En una societat que vol ser tan «global», podrien obrir la música a tots els idiomes estatals, i anar ampliant la llista amb els idiomes dels immigrants. Cançons en romanés, en àrab, en turc, en persa, en txec o suec, sí, i en alemany, en francés, en italià, en grec, en rus... N'hi han tants encara, d'idiomes, oïts i inoïts.

Segur que amb les cançons en tantes llengües diferents, la percepció d'algunes neures nacionals, nacionalistes, culturals o xenòfobes canviaria. Si més no, permetria defendre la diversitat amb dades, amb fets, amb actituds, no tan sols amb bones intencions repetides en uns idiomes interessadament mercantilitzats i suposadament més «grans» i útils que els altres. Estaria bé que fóra cert això de «no tenim por». La por dels altres, la por als altres.

Prevencions i avisos lingüístics

Fa temps que utilitze una aplicació de reserva d'habitacions. Em funciona molt bé i m'ha estat ben útil en els viatges. A més, dóna bons resultats això deixar-se orientar pels comentaris dels usuaris. Per això, també hi he deixat els meus comentaris, fàcilment i amb totes les precisions que m'han semblat útils i convenients. Ah, en català, és clar. Per contra, eixa aplicació, a causa de l'èxit que ha tingut en el sector, m'han dit que abusa de la seua posició de referència i cobra tarifes exagerades als establiments adherits. De fet, m'ho han comentat en més d'un lloc, on m'han passat el telèfon directe, per si hi volem tornar i deixar els diners en l'establiment més que en l'aplicació. Però això és un altre tema.
Evidentment, eixa aplicació que utilitze tan a gust no és Tripadvisor. Tripadvisor em va rebutjar fa uns anys, al 2014, uns comentaris, perquè no tenien personal capacitat en català per a fer de filtre de comentaris injuriosos o inadequats. Em van dir:

Muchas gracias por escribir una opinión en TripAdvisor. Lamentamos comunicarte que no podemos publicar tu opinión, ya que, por el momento, no contamos con la infraestructura para poder procesar opiniones en tu idioma, aunque esperamos, eso sí, poder hacerlo en el futuro.
Mientras, si lo deseas, puedes enviar tu opinión en uno de los idiomas que por ahora podemos procesar. [...]

Doncs, han passat tres anys i en Tripadvisor continuen sense acceptar els comentaris en català. Vaig provar a deiar-los-en un el mes passat, A pesar que han passat de 20 llengües (2014) a 27 (2017), continuen sense acceptar el català. En canvi, Booking, Google Maps i altres webs de serveis semblants són ben amigables i eficients en la gestió lingüística del català.
En fi, els tornaré a demanar que incloguen el català. És clar, passaré olímpicament de traduir els meus comentaris a les llengües que em diuen d'utilitzar. Al capdavall, si els els puc enviar en turc —traduint-ho amb el Google Translate, per exemple—, també podrien traduir-los ells del català a la llengua que els vinguera de gust.
Si no abans, ara quan Catalunya siga independent —l'endemà de la vespra, que dia ma mare—, segur que els de Tripadvisor s'ho fan mirar.

El luxe del cine

A Tolosa (Guipúscoa), vam anar a seure al costat de dos parelles de Beniparrell. Estaven fent-se una xulla de bou (de vora un quilo) entre els quatre, per tastar eixa carn que havia tinguta tanta anomenada últimament. Estaven entusiasmats. Me se va ocórrer comentar que alguna cosa era «de cine» (crec que estava comentant les temperatures de Normandia). I em va resultar curiós que el xic de Beniparrell li donara un sentit valorariu més intens encara a l'expressió quan la va convertir en «¡de lukho!».

Em va sorprendre, perquè eixa variant de l'expressió només li l'havia sentida fa uns anys a un obrer de Gandia, Paco, que tot ho deixava aixina, entaulellat «¡de lukho!», un terrat «¡de lukho!», uns acabats «¡de lukho!»... No sé com evolucionaran eixos luxes. De moment, el dnv ja inclou de cine. No sé quan van perdre el «cine» i el van canviar per un sentit menys metafòric i més directe com és el «luxe». En tot cas, el cinema en la gran pantalla, certament, encara és un luxe per als sentits.

L'expansió de les distàncies

Els anys passen i la cultura s'expandix com ho fa l'univers. Les meues referències fílmiques o literàries segur que no quadren amb les de molts jóvens actuals. A mi em va semblar una cosa moderna i emocionant haver de llegir La noche en casa de José Maria Guelbenzu als anys huitanta en lloc del que em pensava que tocava llegir en aquell moment. Ara veig que convé llegir-ho tot però que és impossible. Ni antic ni modern.

Això sí, la «cultureta» comuna d'aquells anys, em sembla que era prou més compartida amb la de ma mare, naixcuda als anys trenta i sense estudis, però amb el bagatge d'haver vixcut a París als sixanta i setanta. En aquell temps, l'univers no s'expandia tant com ara.

Clòtxines de pot

Els mínims decoratius que fa el valencià en els supermercats i grans superfícies em sembla que no han aconseguit que les clòtxines deixen de ser «mekhillons» encara. Hi ha clòtxines valencianes, gallegues, també a França (les moules supose que no són «mules» ni «moles» sinó les clòtixes d'allà) De fet, en algun restaurant, les clòtxines són les del poble (com ara en Cullera), menudetes i de més qualitat; en canvi, els «mekhillons» són els de Galícia, més grans però amb menys sabor. Un tio meu fea quan jo era menut (i supose que encara la deu fer) la mateixa distinció entre les «bresquilles» valencianes i els «melocotons» de Múrcia.

L'escola no fa milacres si els supermercats no ajuden un poquet.

Una subordinació o altra

Veig un anunci de la Generalitat valenciana en què promouen la protecció dels ciclistes. Ja l'havia sentit en la ràdio. Ara que l'he vist en la televisió m'ha semblat captar un detall d'eixes idees sociolingüístiques absurdes que hem heretat de les batalletes passades per la supervivència de l'ús del valencià. A força de mantindre's covant-se en la impotència d'una certa resistència política i lingüística, algunes idees latents no han hagut de superar cap prova d'assaig i error, només les de la repetició, l'adoració i el desig d'implantar-les. Segurament no ha segut objecte d'estudi, anàlisi o debat científic.

El cas és que en l'anunci escriuen «protegeix» però la veu diu «protegix». Es tracta de la vella idea que pretenia salvar-li la vida a la pronúncia dels incoatis en valencià salvant la idea tan estesa de considerar-la incorrecta, inútil, esmenable o perfectible, ja que quedava garantida en l'àmbit verdaderament vàlid, l'escrit.

Han passat els anys, la idea s'amollava en les llistes i els ambients voluntaristes per a no haver de discutir agrament amb els qui pretenien «depurar» la llengua que els parlants valencians malmetien quan la parlaven. O per a salvar alguns nacionalismes indòmits. Aleshores no hi havia més, perquè el poder polític promovia només el castellà i no havia arribat l'hora de fer les coses «realment» en valencià.

I va arribar el canvi polític. No diré que ara es facen les coses «realment» en valencià, perquè les dades i les estadístiques mostren que això no és cert, però si tan sensibles i doctes mos semblava que érem, hauríem hagut de comprovar que eixes idees tenen un fonament acceptable abans d'aplicar-les. Em pareix que no s'ha fet. I continuarem fomentant conscientment o inconscientment la divergència innecessària i contraproduent entre la llengua general i un registre escrit derivat del llenguatge juridicoadministratiu. Sí, perquè trobe que eixa divergència de «normatives» naix en els manualets de llenguatge juridicoadministratiu mal llegits, oblidats i, per a acabar-ho d'adobar, mal aplicats. Ai, una subordinació o altra, un complex o altre, els de costum o uns altres. Espere enganyar-me, però diria que en vorem de grosses en la nova cvmc.

Cita dominical / 456: Travis Bickle

Estàs parlant amb mi? Estàs parlant amb mi? Estàs parlant amb mi? Si no, amb qui collons estàs parlant?

Travis Bickle en Taxi driver de Martin Scorsese.

El relax del còndor

Un moment de relax i acabe The six days of the Condor de James Grady (traducció al francés de Jean-René Major i Sylvie Messinger), una noveŀleta que ara no recorde per què em va passar pel cap que volia llegir. Segurament perquè el film (Els tres dies del Còndor de Sidney Pollack) és una d'eixes referències importants per a mi del gènere d'espies, conspiratius i policíacs, d'eixos films que veia amb devoció quan a Espanya només hi havia una televisió pública i els dies de peŀlícula eren nits assenyalades, perquè tampoc acabaven a allà quina hora com ara.
Doncs, res, una noveŀleta entretinguda sense massa més. Com que l'he llegida en francés —traduïda de l'«anglais (États-Unis), diuen»—, m'ha servit per a marcar una miqueta de vocabulari d'un cert registre que no sol aparéixer en les noveŀles que solc llegir: conduite ('vehicle'), éclaboussé, bousillé, opiner du bonnet... Bona cosa de faena de repàs i recerca.

Els embats

El garbí fa unes ventades fortes a vora migdia. Es veu que en diuen «embatades» per totes les costes de la Mediterrània, començant per Gandia i Oliva i arribant a Xipre. Hauré de mirar si a la Vall tenien eixe nom, perquè no em sona de res. Encara que hem anat molt a la platja, no sóc gens de mar. L'ofici que vaig arribar a fer més a prop de la vora del mar va ser uns quants estius en un locutori telefònic al passeig de la platja de Tavernes de la Valldigna. Allà només hi havia «embatades» de turistes cap a les deu de la nit, quan les telefonades eren més barates. Ara ja no hi ha locutoris, però les «embatades» de turistes continuen donant-se per les carreteres de la costa.

El dnv sí que recull eixa accepció en embat, però no té entrada per a embatada. Ja els ho he proposta.

Dubtes de vacances

Es veu que no tenia jo molt de costum de fer consultes terminològiques en agost. Segurament perquè la tramitació documental d'estos mesos d'estius era rutinària i no requeria massa recerca. Enguany, però, tenim alguna faeneta un poc més tècnica i havia pensat de demanar-los l'opinió al Cercaterm. Però, no, resulta que fan vacances durant tot l'agost. No tan sols vacances de respostes, sinó que et faciliten també unes vacances de consulta:

Des del 31 de juliol a les 14.00 h fins al 31 d'agost el Servei d'Atenció Personalitzada del Cercaterm i el Servei de Documentació no estan actius. Us atendrem a partir de l'1 de setembre.

És a dir, ni tan sols pots enviar-los consultes i ja te les resoldran quan tornen. No m'ho esperava. Mosatros que quasi de sempre tenim tendència a posar-los —als de l'administració catalana, fins i tot amb altaret per a Pujol...— com a exemples de servei i eficàcia, mos topem amb la paradeta tancada com si estigueren adaptant-se al tòpic més tronat de l'administració en estiu... Sí, eixe que diu que quan no treballen és la resta de l'any, en estiu és que ni tan sols obrin.

En fi, quan tornen al setembre haurem de continuar necessitant-los, perquè són els encarregats de suplir les dècades de desídia i mala gestió que són els principis ja tradicionals que es veu que mos neguem a canviar per ací baix.

Burocràcia lingüística

No entenc massa la idea que tenen en les institucions valencianes del que són les seues obligacions lingüístiques. Pareix que siguen una concessió paternal que mos fan si els va bé. En tot cas, no pareix que s'ho agarren com una obligació, com podria ser no discriminar per alguna altra circumstància, com ara el sexe o el color de la pell... Estic exagerant, em sembla que això del sexe tampoc està del tot clar.

Vaig fer una reclamació al síndic sobre una pàgina de la conselleria de medi ambient. No sé a qui es va adreçar el síndic, però està setmana m'arriba un informe del director general de política lingüística —segons ell, a petició del síndic— en què m'explica que si en la conselleria tal volen res, que el ho demanen. Doncs, si no els ho han demanat encara, em sembla que estan tardant, perquè tenen vint anys de males pràctiques lingüístiques a esmenar i no és cosa d'anar perdent el temps entre si ho faig, ho demane o no en sé més.

Insectes prejudicials

El meu descobriment entomològic d'esta temporada és l'Evania appendigaster, un insecte que, a pesar de la forma amenaçadora que té, amb les pates posteriors tan llargues i el color negre intens, l'abdomen flotant darrere, doncs, pot tindre una funció en certa manera beneficiosa: parasita les panderoles roges (i s'alimenta dels seus ous), eixes panderoles enormes que mos van envair fa uns anys, les Periplaneta americana. Els prejudicis i les neures sempre s'han de sotmetre si les dades indiquen que són perjudicials. O més perjudicials que el malestar psicològic de vore passejar l'animalet per la casa.

Tast de Gigondas

Hem estat estos dies passats de petites vacances per França hi hem acompanyat els dinars amb diverses begudes, des d'aigua de carafe (és a dir, en un pitxer), passant per cerveses (molt bones totes), sidra (amb gas i, encara que siguen brut, dolces) i dos copes de vi negre, perquè els preus dels vins francesos no permetien més alegries. La majoria de begudes tenia una qualitat i un preu correctes i, en el cas de les cerveses, molt bons en alguns casos. En canvi, les dos copes de vi han estat prou desagradables, aigualides o dessubstanciades i, a més, a un preu excessiu. Diria que amb la copa pagàvem en algun cas la botella sancera.

Com que no pot ser que el vi francés siga això, hem parat en un supermercat i hem comprat unes botelles de vi. De moment n'hem tastat un i mos ha agradat: Les Dentellis (d'Ogier, Gigondas, 2014; garnatxa, sirà i morvedre; 11,95 euros). Als preus que tenen els vins per allà, en un restaurant hauria passat la quarantena d'euros. Des de la nostra perspectiva, sidra als restaurants de Normandia i Bretanya, cervesa més cap avall, i vins del supermercat (o del celler) a casa.

Cita dominical / 455: Agustín García Calvo

Mos està matant, i ¿no mirarem ni tan sols de saber-ho? T'està matant, i ¿no faràs, si més no, per saber qui és?

Agustín García Calvo, Contra el tiempo.

Dotors que n'hi ha

M'enganxa una dona major —vora la huitantena, trobe— per a explicar-me la pau i la vida eterna derivada de la fe en Jesucrist. És de Ciudad Real i viu en València des del vint-i-cinc. Entén el valencià i el català, però no els parla. Vol que els catalans es queden en Espanya, perquè va costar molta sang fer-la. Em té vora cinc minuts explicant-me religiosament (versió evangelista) això que la ciència sintetitza en les lleis de la termodinàmica. Acabe desitjant-li tota la pau per la qual prega. Supose que aixina haurà complit la seua tasca «evangelitzadora» del dia. Això és vora dels cines Lys de València. Una veïna està a punt d'entrar a vore Dunkerque. També és dotora, la xica, i m'esquadrinya les vacances. Quina calor.

Els sonem

El cambrer argentí mos demana "where do you come from?", i després diu que havia intuït que érem espanyols. El venedor de la botiga francés mos demana si parlem "espagnol", perquè li sona alguna cosa de l'escola. Els sonem, no del tot encara, però.

Capitalisme d'ostatges

He d'aclarir amb els de Facua com és possible que en les gasolineres de França em facen un emprèstit de 120 o 100 euros dels meus diners sense demanar-me l'opinió ni dir-me les condicions en què me'ls tornaran (ni quan ni res). Pose 30 euros de gasoil, però me'n lleven 120 del compte. A l'endemà, me'ns lleven 30. Als deu dies, em tornen els 120 euros. ¡Deu dies jugant amb els meus diners!, i no m'han fet cap ingrés d'interessos ni cap regal per eixe crèdit que els vaig fer. M'ho han fent en Intermarché i en Super U. Capitalisme d'amiguets i d'ostatges.

Familiars aleatoris

A França estan mirant de reformar les cambres de representació política. La costra dels privilegis és més gruixuda que la voluntat democràtica. L'elecció aleatòria dels parlamentaris no forma part de les opcions previstes. Almenys pareix que llevaran l'opció de llogar familiars com a assessors. Xe, la família, això sí que és aleatori.

Turisme alienígena

Les meravelles de la natura, un espadat, un muntanyar de vora mar, el bosc de roures i voltors, són tan sols ja, quasi demà mateix, una simple memòria turística.

L'accent de Fanny Agostini

L'accent en francés d'una dona del temps de BFM, Fanny Agostini, mos resulta curiós, xocant. Mire d'on és i veig que és de la Borbola, territori occità. No sé si serà l'accent dels que vénen d'allà, fa uns "di" inicials o finals estranys per a mi. És cosa de les "i" sobretot, però també de les consonants que inicien la síl·laba. Un guia francés opinava que el català que ensenyaven en escola no era com el d'Hispanoamèrica... Bé, coses de les confusions sobre les llengües. El xic ja fea prou que en parlava tres o quatre. No li he pogut preguntar per Agostini i tampoc li he aclarit que el català no és el castellà, no he volgut torbar-lo, tan segur com estava amb el que explicava.

Cita dominical / 454: Àlex Broch i Huesa

La paradoxa de la modernitat literària és que la «representativitat» i «temporalitat» d'una obra referent present no assegura —per llei— cap vàlua literària suficient, mentre que aquesta vàlua es pot donar en obres que no posseeixin la marca externa de «representativitat» i «temporalitat» que les fa ser i aparèixer com a aparentment «modernes».

Àlex Broch i Huesa, Literatura catalana dels anys vuitanta, 1991.

Conills cretins

El món de demà, el de hui i el d'ahir són conformats per una informació que hem d'emmagatzemar, ordenar, revisar i transmetre. No tots els mitjans han de fer eixa tasca, però convé que n'hi haja que ho facen. El panorama audiovisual francés em sembla que ho permet. Entre altres raons, perquè té Arte. La televisió espanyola pareix que només arribe als programes de realitat fingida i sobreactuada. I volem donar-mos molt de bombo seriós, quan caldria que mos miràrem en un autoretrat de conills cretins de fantasia animada.

Mirant a fora

Entre els sis dies del Còndor i les entrevistes de Carles Capdevila per a entendre el món, dos lectures d'estiu bones per a fer camí. De totes formes, no les faig avançar massa. Les vacances també són per a mirar per la finestra.

La font i la ideologia

En la ràdio francesa un escriptor francoamericà dóna unes pinzellades de l'obra novel·lística d'Ayn Rand. És molt curiós per a ell que siga una desconeguda en França i que, en canvi, als Estats Units siga un dels pilars d'una certa ideologia dretana molt rellevant dins del Partit Republicà.
Lloa tant l'obra literària, que caldrà fer-hi un acostament. Per sort reconeix que el plaer literari i la curiositat per conéixer la ideologia representada en eixes ficcions, The fountainhead i Atlas Shrugged, no obliga a acceptar eixes idees, almenys en la versió que n'han fet alguns dels seus suposats seguidors.
Vaig vore el film The Fountainhead de King Vidor i, certament, el film era ben interessant, però la ideologia de fons em va semblar fal·laç en molts aspecte i, per dir-ho aixina, adolescent. Ben actual pel que diuen alguns, malauradament, però un destrellat com a proposta per a millorar una societat democràtica de les que considerem avançades. Amb tot, sembla que sí que mos podem quedar amb la novel·la, encara que no acabem conquistant Constantinoble de nou.

Records en fotos

Toca fer fotos i vídeos. Un descans i un patiment. La cosa és quedar-se curt d'imàtgens però «sastifet» (com dia ma uela) de records. I aniran esborrant-se fins que només queden les imàtgens.

L'ús del desús

Tenia quatre queixes per al síndic de greuges pensades, però m'ha agarrat el bou i només n'he pogut fer una. No passa res, no és que no s'acabe mai, és que el protocol de castellanització immanent de l'administració pública fa que eixa faena no s'acabe mai. Almenys mentres no decreten que decau la necessitat d'utilitzar el valencià per a res. De moment, hi ha polítics que uns dies firmen per l'ús del valencià i unes hores més tard abonen el desús i practiquen la submissió lingüística del valencià al castellà mentres demanen un cafenet al bar. O deu ser que pensen que algú que parla en castellà no tan sols desconeix qualsevol altra llengua sinó que són tots uns xenòfobs o uns racistes. ¡Quin patiment!

Esmenes i errades gossarres

Vora un primer tram de vacances me s'acurta el temps per a tot i per a res. Tinc pendents dos petits reculls d'esmenes o comentaris a dos llibres: una (quasi)noveŀla d'un collistaire i un llibre de filologia. Com que ho faig perquè vullc, tampoc hauria de patir massa, però intente exigir-me un poquet en estes coses, ja que n'abandone unes altres.

Hauria d'haver enviat algunes esmenes a l'esborrany de llibre d'estil de la cvmc, però me s'ha passat l'ocasió. Espere que ho facen els companys que han estat més centrats en esta qüestió i han comentat en les llistes aspectes ben esmenables en uns criteris estilístics per a uns mitjans audiovisuals en valencià. Encara que anem avançant, pareix que ha de ser perquè el clau no entra per la cabota i no perquè s'hagen decidit a aplicar una ordenació de principis que permeta arribar a unes conclusions raonades.

Per sort, no han fet com un acadèmic espanyol en el diari de fa uns dies, que dia que als espanyols els costa pronunciar «iós» i per això diuen «irse» o «iros», vist que hi ha uns contactes vocàlics (ao, eo, io ben comuns en altres grups de paraules; estranyament, això no ho aclaria l'acadèmic) que tenen «una certa incomoditat articulatòria per als hispanoparlants». No cal buscar una explicació millor si tens a mà que els parlants són, dic jo exagerant, uns gossaros mal ensenyats.

Doncs, aixina està la «filologia normativa», sempre a punt de deixar-se dur pels prejuís i les presumpcions sobre els parlants. A voltes també fan ciència, és clar, però es veu que això ho deixen per als registres «formals».

---

• Amb molta paciència i poca ciència, arribe lentament pel riu: 07:10 + 07:21 + 07:18 + 07:10.

Cita dominical / 453: Umberto Eco

Si les llengües no es van diferenciar per castic, sinó per tendència natural, ¿per què hem d'interpretar la confusió com una desgràcia?

Umberto Eco, La ricerca de la lingua perfetta nella cultura europeaa (a partir de la traducció al castellà de Maria Pons Irazazabal).

Parlem-ne bé

El sistema econòmic d'una societat podria ser bo per al conjunt de la societat. Hauria de ser, per tant roín per als que tenen privilegis i prebendes injustos i injustificats que perjudiquen l'objectiu del bé comú. Per tant, hi ha una alternativa que es practica a tothora: publicitar-lo (políticament i mediàticament) com a bo per la majoria encara que només siga «bo» per a uns quants privilegiats mentres que és injust, insolidari i perjudicial per al conjunt de la societat.

Observe que una notícia d'Eldiario.es (21.07.2017) dóna una informació sobre Suècia de David Crouch que diu: «Fins ara, les mesures a penes han tingut cap efecte en la redistribució de la riquesa cap als més necessitats, però l'oposició política que generen és ferotge.» Tant ho podem trobar a Suècia, als eua (volen retirar l'assegurança mèdica a uns quants milions de persones per a enriquir-ne unes altres), com ací mateix, on als dirigents del pp sempre pareix que els falte un privilegi més, encara que hagen de delinquir econòmicament (o encara que siga un privilegi lingüístic).

Si l'estudi Dunedin no en diu res, preferixc creure encara que és cosa del capitalisme, no de la condició humana.

Els planetes dels simis

La primera d'El planeta dels simis (Franklin J. Schaffner, 1968) em sembla una gran pel·lícula en tots els aspectes, fins i tot en els defectes i, si vols, també en els cartó pedra dels decorats. La cosa és que la música és fantàstica i la història, si la veus de menut, d'eixes que te se queden en el cap tota la vida. I sempre es pot tornar a vore. La seqüela del 1970 (crec que en els crèdits diu 1969), en canvi, és un allargament prou inútil de la primera, mal feta i prou destrellatada. Cosa de traure diners degué ser. Ah, cap de les dos s'ajusta del tot al llibre de Pierre Boulle. Això sí, trobe que la primera el millora.

Mos estan passant hui la versió de Tim Burton del 2001, que s'assembla més a una barreja d'Espàrtac (Kubrick, 1960) amb La màquina del temps (George Pal, 1960), amb tocs ben recarregats de maquillatge i escenografia i amb un guió accelerat i poc interessant que va correguent amb presses cap a una sorpresa final en contrapunt amb el film original de Schaffner. Una llàstima. No puc dir que ni tan sols arribe a millorar el llibre.

El catanyol prejudicial

Les llengües les fem entre tots. La primera faena per a fer-ne una és donar-li un nom. Si jo dic que parle en «valencià», estic expressant la varietat de català que utilitze (o fins i tot, vist des de València, que parle en català). Són denominacions establides i acceptades. Si algú bateja res com a «catanyol», està concebent o creant una altra varietat (o llengua) que respondrà al que hi vullga posar, que en este cas és principalment menyspreu i presumpció. Malauradament, trobe que no estarà fent res de positiu per l'ús de la llengua. Eixe terme només té utilitat per simplificar i evitar fer l'esforç d'estudiar i raonar. És una etiqueta còmoda amb què es pot marcar i menysprear tot el que a u no li agrade de la llengua (o dels qui la parlen).

Al País Valencià, durant molt de temps s'ha fet servir el terme «apitxat» amb la intenció de menystindre i desqualificar els parlants d'una varietat (si vols, un subdialecte), i s'hi associava qualsevol tret que es considerara negatiu, fins al punt que es volia fer entendre que en realitat era simplement un castellà dissimulat. Això s'està superant amb informació i estudi en lloc de continuar amb el menyspreu o la desqualificació.

Per tant, el terme «catanyol» només veig que és una de tantes maneres que tenim els catalanòfons de malbaratar el propi patrimoni lingüístic per quatre duros a base de menyspreu i desqualificacions adreçats, ¡vaja!, contra mosatros mateixos. No sé si ho tracta Pau Vidal en el seu llibre, però sí que sé que, si el «catanyol es cura», deu ser utilitzant la llengua i reclamant el respecte dels nostres drets lingüístics i el compliment dels deures corresponents. A la Catalunya del Nord eixa situació és diferent, com són diferents les del País Valencià, Catalunya o Múrcia.

La llengua serà com vullgam que siga, però no serà mai la que voldríem que fóra.

La raó no sempre convenç

Agror i tòpics rancis. Les llistes de la xarxa són una lent d'augment sobre les informacions, les dades i les misèries quotidianes, però són sobretot un altaveu per a molts silencis reprimits. Per això, hi ha converses que s'han de tindre, per mal que mos sàpia, sobretot per a continuar comprovant que la raó no sol garantir el convenciment ni la persuasió. I no acabe amb un aforisme de Lichtenberg per això mateix, perquè ningú no es convença massa.

Els principis del llenguatge juridicoadministratiu

El llenguatge juridicoadministratiu d'una administració democràtica hauria de tindre uns principis i uns criteris clars, aplicables i revisables. Es suposa que els té. Podem pensar que començarà per no utilitzar un llenguatge sexista, continuarà amb la voluntat de ser clar i precís i acabarà sent respectuós i correcte sense separar-se innecessàriament de la llengua que utilitzen els ciutadans en general.

Dit això, sembla que hi ha tècnics lingüístics que obliden que els criteris que guien i conformen eixe registre no es resumixen, per còmode que siga, en: «escriurem en català oriental» ni «seguirem els criteris del llenguatge administratiu universitari»... De fet, l'administració que utilitza els trets del català oriental —posem per cas que ho fa la Generalitat de Catalunya a Barcelona—, es suposa que ho fa seguint uns principis. Eixos mateixos principis esmentats més amunt o pareguts. Aleshores, hem d'entendre que l'aplicació d'eixos principis —que haurien de ser comuns a les institucions democràtiques— provocarà resultats diferents en cada àmbit àmbit administratiu. No serà igual escriure un ban per a Lleida que un ban per a Simat. Ni tan sols seran iguals les lleis promulgades en Barcelona que les que es promulguen en València. Perquè els principis són els mateixos, però no els destinataris ni les varietats del català que s'utilitzen en cada territori del domini lingüístic.

Doncs, tot això que són obvietats que ja mos sabem massa (si més no, des del manual sobre el tema de Duarte, Alsina i Sibina), hi ha qui les bandeja per comodidad, per oblit o, també, per desconnexió conceptual entre la teoria i la pràctica. I ahí mos tens que pareix que estigam receptant xarop de normativa en lloc de fer documents jurídics o legislatius. Per posar uns quants exemples, ¿quin principi i quins criteris derivats fan que en lloc d'accentuar «interés» calga accentuar en oriental («interès»), que en lloc dels participis com «establit» hajam de preferir «establert», que en lloc de «si és el cas» o «quan pertoque» hajam d'utilitzar formulismes críptics com «si (s')escau», que en lloc de collir «ametles» o de «vetlar les guatles» hajam de «vetllar» per palatalitzar els «ametllers» i les «guatlles»?

Conec diverses explicacions per al fenomen, començant pel «resistencialisme» heretat dels anys del franquisme, passant per un cert elitisme de llanderola dels primers governs valencians i arribant fins i tot a la comoditat del seguidisme, on es coven idees tan absurdes com que la missió dels tècnics lingüístics de l'administració és utilitzar el llenguatge perdut del valencià que haguera pogut ser si no fóra com és.

En fi, la cosa va canviant, però tan a poc a poc que, quan arribem, no sé si encara hi haurà ningú interessat en redactar i llegir les normes en «esta» llengua. I amb este renegó m'allobixc i em desbrave jo a soletes.

L'afició als dogmes

El món dels aficionats a la llengua, dels filòlegs i dels lingüistes s'ompli de persones creients dels dogmes i dels prejuís en una proporció que deu ser directament proporcional al fet de creure que la llengua és una conseqüència de la normativa i que, per tant, la normativa regix, conforma i determina l'existència la llengua. És una confusió que es pot aclarir llegint llibres, de llengua i lingüística, no de normativa, és clar.

Cita dominical / 452: Antón Costas Comesaña

L'empresa predominant a Espanya continua sent tradicional, jeràrquica, hereditària. Basada en el vell principi de l'«ordene i mane». No en els intangibles, la descentralització, la professionalització, la cooperació i el bon clima laboral.

Antón Costas Comesaña, «El ritual iniciático de la reforma laboral», El País, 09.07.2017.

Subordinació estèril

Les filles de la meua amiga no coneixen els noms dels pardalets que veuen passar pel davant de balcó de casa. Quasi que no els han vist mai passant per les vistes sobre l'albufera. Bé, sí que en coneixen alguns noms, però només els vénen al cap en castellà. A més, fan un ús molt recurrent del «lis» (calc evident del castellà, almenys en València), tenen l'«antonses» com a connector privilegiat. Vegent això, em sorprén que parega que el més important per a l'aprenentatge del valencià siga accentuar en oriental «interès» en lloc del ben correcte i general per ací «interés»; que calga fer els incoatius en la imposició absurdament irregular -isc/-eix en lloc de la forma regular i habitual -ixc/-ix; fer el participi «establert» en lloc d'«establit»; pretendre que hem de dir les oracions finals final amb «per a» (reduït sovint a «pa») però haver d'escriure «per» segons un alambí de normes que no acaba mai de destiŀlar una llengua. Etcètera.

En canvi, sí que han assimilat clarament la part important del prejuí: com de malament parlem els valencians, que ni tan sols parlant i aprenent «normalment» la nostra varietat dialectal seríem capaços d'obtindre el mitjà de la junta. Perquè en lloc de seguir els principis generals de la «normalització» lingüística es veu que hem de seguir els dogmes de la subordinació. Al castellà o a la sospita de quintacolumnisme lingüístic.

Favors que no s'han d'acceptar

La ficció sol servir per a entretindre, per a ensomiar, i també per a precisar la realitat. Hi ha situacions que es donen casualment al mateix temps en la ficció que lliges o que mires al cinema i en la realitat que vius. En els films de sèrie negra un cap «mafiós» et pot oferir amb l'aparença d'una queixa una cortina de fum per a que pugues resoldre de manera eficaç —però fraudulenta— un problema que no volen resoldre, encara que siga una injustícia, perquè tenen altres interessos que desconeixes i que no són els teus alts propòsits de justícia, legalitat, democràcia.

I això mateix et pot passar en la realitat, mutatis mutandis que dirien els mafiosos de peŀlícula. Ara cal saber si acceptaràs el favor i resoldràs una injustícia cometent la irregularitat que et proposa. Doncs, no, això és bàsic, no li has d'acceptar el «favor», perquè estaràs en les seues mans.

En tot cas, ara que saps que hi ha un badall, que la irregularitat semble un accident.

• Pel riu, amb solana i calina, després de dos setmanes, fluixege: 06:58 + 07:02 + 07:25 + 07:28.

La bionda de la legalitat

Com és habitual, acabe prou baldat després de pegar-me les cabotades corresponents contra la bionda que abraça les dos bandes de la carretera per on circula la legalitat. I no hi ha carril bici ni marge per als que intentem anar amb mitjans més saludables i sostenibles ambientalment. És a dir, que he tingut hui dos reunions sindicals i, com quasi sempre, els absurds han predominat sobre l'interés per avançar en un debat de millora laboral, professional o institucional. A més, la direcció política no sembla que haja previst que la institució parlamentària podria ser útil per a millorar la política i la societat. Les bandositats partidàries els tenen més entretinguts.

La prova del grafit

El company Víctor m'envia un article de Quim Monzó, «Prevenció de plagues». Parla d'Escif, un grafiter molt actiu a la ciutat de València. La cosa té relació amb això que diuen «gentrificació», que no deixa de ser un procés més de la societat de consum i del capitalisme destrellatat. La relació entre les necessitats socials, els individus que conformen la societat i els polítics que haurien de gestionar les necessitats, és un trencaclosques en què els interessos personals fan pressió sobre les (suposadament) bones intencions de cada u. Podria llogar turísticament el meu pis del centre de València per no sé quant i viure en un altre lloc amb eixa renda. I podria haver arrancat algun dels «banskys» valencians que he estat vegent —i em sembla que n'he fotografiat més d'un— des de fa uns anys sense pensar a fer-ho i vendre'l a un bon preu «artisticopolític».

L'abadejo, segons contava ma mare, era menjar de pobres quan ella era menuda, i ja veus ara a quin preu va. Es desprén un tros del gel de l'Antàrtida, la població mundial no para de créixer sense que sapiam per a què. I no sé si això de plorar és cosa de la biologia o de l'educació. No sé si l'experiment de Dunedin ho deu haver resolt.

Creïlles amb «musso»

Els de Pego els posen «musso» a les creïlles. «Musso», paraula que espere que prompte entre en el diccionari, encara que siga el d'epònims: 'maionesa a Pego', derivat de la pronúncia de la marca Musa. I que la corporació valenciana de mitjans tinga en compte que la televisió no la vorà Pompeu Fabra , sinó el comú dels mortals valencians que parlem com parlem i, per sort i encara, amb molt de goig. Això de la maionesa m'ho conta —adobat amb moltes més anècdotes— el company Víctor de Benirrama, que mos ha fet una visita al centre de València, un centre que ha canviat molt des que ell treballava per ací.

A la Marina també —no sé si a Pego concretament— «s'escarraixen», que és la fitxa de hui en l'fdt. A més d'això, en alguna ocasió, després de caure un bac amb la bici, Víctor va estar ben «acondolit», que també és una expressió que hauria de fer fortuna.

Els ratolins i l'estoig

Supose que hi ha regals que cal fer, encara que al principi no desperten entusiasme. Li regalem a la filla d'una companya Maus d'Art Spiegelman. Els còmics no pareix que l'entusiasmen. Es fixa que són ratolins, perquè a sa mare li fan molt de fàstic. A ella tampoc no li agraden. Per les circumstàncies i perquè no estic segur de si cal, no li faig cap introducció als fets que narra el còmic. Em sembla que als dèsset anys ja té capacitat per a descobrir-ho sense que li posem massa èmfasi. És possible que m'enganye. Ja vorem.

En tot cas, diuen que és un «clàssic». Si és aixina, espere que trobe el seu moment. Llàstima que tampoc li haja entusiasmat la corretja roja del saquet gris. Per sort, l'estoig blau marí sí que li ha fet gràcia.

Cita dominical / 451: Elvira Lindo Garrido

Per a alguns la correcció política ha reprimit la seua legítima necessitat de sentir-se superiors.

Elvira Lindo Garrido, «Tuiteros que legislan», El País, 01.07.2017.

Univers panxacontent

L'univers no sap que gira al voltant de l'ego d'unes quantes persones panxacontentes. En realitat, només gira al voltant d'una, i això encara els satisfà més. I allà mos tenen, pegant-los voltes a la panxa. Sort que mos ho fan saber i podem somriure i saludar mentre fem l'òrbita. Es fa fosc. Devem estar passant per darrere...

Hauria d'haver anat a córrer per la muntanya.

Citacions indegudes

Un collistaire s'indigna perquè algú de la llista utilitza captures de pantalla dels missatges per a reproduir-los amb noms i cognoms fora de la llista sense demanar autorització. Esta volta m'han «citat» a mi. Com que no semblava res de bo i no sabia fins a quin punt podia haver estat per a tergiversar, manipular o malparlar, m'envia l'enllaç a la piulada. Encara que haja estat un mal ús d'un collistaire de Migjorn, em sorprén que pareix que haja segut com a argument d'autoritat (no sé si autoritat bona o roín).

En fi, la meua vanitat s'ha unflat com una bóta. Però res més. És cert que és un mal ús dels missatges a la llista i, a més, tampoc és que la meua previsió reproduïda siga molt original o impensable. Ha estat passant fins ara i, si no canvien les coses, continuarà passant.

El problemeta dels diminutius

Xavier Rull tractava un poc la qüestió en el llibre La formació de mots. Indicava que els casos dels diminutius dels noms masculins acabats en -a, -o i -i estan per determinar normativament. He tractat de trobar algun apunt sobre la qüestió en la giec i el la gcc i no he vist que en comenten res.

Per les dades que tinc, en els acabats en -i fem tots -et, em sembla. Quant als que acaben en -o, al País Valencià solem fer -et: radiet, motet, fotet. Segons comenta Xavier Rull, hi ha qui fa moteta, radieta i foteta.

De totes formes, hem vist en Migjorn que hi ha variació dialectal. I en cas dels acabats en -a sembla tenim les dos possibilitats ben a mà. Dit això, la documentació llibresca (que en el cas de «poemet» mostra una acceptació molt general) recull les dos opcions:

• «un dramet»: L'Igualadí (1918)
• «un drameta»: Vicent Balaguer (Dénia, 1929)
• «un mapet»: Massot i Muntaner, Miralles i Montserrat
• «un mapeta»: Joan Fuster, Jaen i Urban
• «un poemet»: 459 resultats
• «un poemeta»: 9 resultats
• «un problemet»: Blanca Busquets, Marí i Prunella, Elisenda Roca
• «un problemeta»: Nicolau-Primitiu Gómez Serrano (pseudònim ¿Bacavia?)

A ull, diria que els valencians (no sé quants ni d'on) hem tirat pel dret i hem entés que els masculins acabats en -a fan acabar el diminutiu també amb -a. Al capdavall, si la -a final és bona per als masculins, no cal llevar-los-la. De fet, tenim possibles masculins que pareixen trets del mateix calaix: afaneta, burxeta, espieta, esqueta, fisgueta, foteta, fresseta, furgueta, manegueta, mofeta, palpeta, punxeta, tinyeta... És clar, també podria no ser gens estrany que el castellà hi tinguera alguna cosa a vore.

En qualsevol cas, per no moure brega en la llista Migjorn, que em conec i me'ls conec, deixe esta cabòria apuntada ací. I ja l'aclariran els gramàtics en futures edicions.

Amb poc de gust

En la televisió mos han mostrat un fragment d'un col·loqui «d'amiguets» en què estaven xarrant ben satisfets i pagats els tres últims antics presidents espanyols. No en sé res més, però els meus prejuís em conviden al renec ideològic. Si algú em diguera que han debatut i han estat en desacords cordials, em semblaria una altra cosa. Però els periodistes han «informat» tan sols del bon tracte que es tenen i de com de pagats estaven d'ells mateixos.

El bon tracte polític personal hauria d'incloure la discrepància i la rèplica rigoroses. Més encara fora del parlament. Al cap i a la fi, en l'hemicicle —mig inutilitzat per les disciplines fraudulentes—, la cosa és fer el numeret. Per això convindria vore'ls debatre i replicar-se seriosament i amablement, de manera que entenguérem que hi ha darrere de les seues posicions partidistes algun contingut polític fonamentat. Encara que, vaja, això no fa lluïdor i, en certes classes socials i els actes a què acudixen, és de mal gust. Doncs, si això és el que s'havien de dir, també mos se queda mal gust.

La porga espanyola

Senc que els periodistes de la ràdio diuen que Puigdemont ha fet una «porga» al destituir el conseller Baiget (per discrepàncies ideològiques, per fer declaracions que el president català considera errònies...). Em sembla que estan apeŀlant a la nostra memòria històrica i ideològica: les «porgues» polítiques són, quasi per antonomàsia, «estalinistes». Aixina em sonen a mi. Per mantindre l'esquema, els dirigents del pp que no destituïxen els qui defrauden, el president que no destituïx els ministres que defrauden, hi deuen estar en «conxorxa», en són «còmplices», actuen en «connivència»... Maneres poc adequades (i poc periodístiques) de contar les coses, ¿no?

I ara, a més, quan la ministra de treball diu que les coses van millor «per als espanyols que volen treballar», podem pensar que els qui no treballen són «espanyols que no volen treballar». Ací hem tingut un poc més de sort: continuen sent «espanyols». Això sí, la porga la tenen assegurada.

Enveja matemàtica

Hauríem d'haver tingut una formació més intensa i àmplia en matemàtiques. Jo les vaig abandonar com a assignatura en segon de bup, tot i que no les he abandonades mai del tot. Ja me s'ha oblidat prou el càlcul d'àrees, no recorde haver aprés res sobre els sinus, el cosinus o la cotangent. Ni tan sols recorde si els trens que eixien en sentits oposats arribaven a trobar-se mai en algun lloc.

Em sembla que l'única cosa que me s'ha quedat, a banda de la resolució «per intuïció» d'alguns problemes, és la idea que la ciència hi ha de recórrer sovint, tant si es tracta de xifres com si es tracta de mantindre la consistència i la coherència en les matèries d'estudi. Per exemple, un cas que m'estic trobant en una altra lectura: no servixen de res els percentatges que superen cent, ¿oi?

Ara mateix m'estic llegint el número 93 de la revista Mètode. Estic descobrint tot un món paral·lel al que habitem en el dia a dia. És el mateix món, però descrit en una altra llengua. Més que això, una llengua i molta voluntat d'encert. No ho hauríem d'abandonar mai.